Enroig. Un llogaret caminer vora la rambla de Cervera. (Xert)

El llogaret d’Enroig està situat a l’extrem occidental del terme municipal de Xert, a la comarca del Baix Maestrat i molt a prop del límit amb la dels Ports. S’alça sobre la vall que solca de ponent a llevant la rambla de Cervera, a 470 metres d’altitud vora la carretera nacional 232 de Vinaròs a Saragossa.

Enroig o el barri d’Enroig és l’únic llogaret del municipi, l’altre nucli de població d’aquest terme junt al poble, Xert, on per altra banda abunden els masos tot i que a hores d’ara deshabitats. Constitueix una interessant mostra d’assentament desenvolupat al voltant d’una via de comunicació, amb una morfologia corresponent al que es denomina “poble-carrer”, una de les més representatives de les nostres terres. És el resultat de la progressiva concentració de població, majorment agrària, a un paratge amb disponibilitat de terres de conreu i d’aigua, un lloc ben comunicat i amb tradicional presència d’alguns serveis caminers.

Al voltant d’Enroig, les muntanyes són l’element predominant, que tanquen pel nord, el sud i el per ponent, ací amb l’obertura de la vall oberta per la rambla de Cervera, també coneguda a aquestes terres com riu Sec, en el seu descens de de les terres altes dels Ports. Cap a l’est la vall s’obri, s’eixampla, a mesura que també les muntanyes baixen cap a la Mediterrània i així destaca el Pla d’Enroig en un altra terrassa fluvial a l’altra banda de la rambla.

El relleu és més elevat i esquerp al nord, on la serra del Turmell i la seua prolongació oriental per les moles de Xert forma una barrera orogràfica. Les moles són visibles a gran distància i fàcilment identificables pel seu cim planer i sobretot les grans cingleres on la pedra grisenca destaca al territori. Les antenes visibles cap al nord-est assenyalen l’extrem oriental de les muntanyes i la seua caiguda a la plana litoral. Des d’aquestes, el terreny baixa cap a la rambla, cap al sud, per un terreny en fort desnivell solcat de barrancs i amb algunes fondalades. El cim del Turmell, de 1.276 metres d’altitud, muntanya de referència pels Ports i el Baix Maestrat, es troba a sols set quilòmetres i mig de distància, amb un desnivell de vuit-cents metres entre aquell i Enroig, mostra de la caiguda. A aquest terreny on s’observa algunes capritxoses formes geològiques abunden les coves i balmes, entre elles la coneguda, per la seua longitud, cova del Molinar.

Cap al nord-oest es divisa el contrafort d’aquell conjunt muntanyós conegut com la serra d’Espadella, amb 969 metres d’altitud al seu vèrtex geodèsic. A aquest sector muntanyós es divisa les llargues i amples cingleres esmentades, on el gris del rocam alterna amb una vegetació de matollar, amb coscollars, de carrascars i pinedes. D’ací baixen el barranc del Juncar i el barranc del Molinar, que conflueixen una miqueta abans d’Enroig i bordejen ja com a caixer unitari i amb aquesta darrera denominació el llogaret per arribar front a aquest a la rambla de Cervera.

Pel nord-oest, més enllà de les muntanyetes de primer terme, a la serra d’Espadella el terreny s’eleva progressivament i el tanquen els munts de Vallivana amb el seu màgnífic carrascar en la llunyania, una de les joies valencianes. Darrere la serralada del Muixacre, al terme de Morella, que també assoleix els 1.294 metres d’altitud al cim de la Mola de Fusters. Per ponent, a l’altra banda de la rambla, es succeixen les muntanyetes que es prolonguen pel paratge catinenc de la Costereta, abans del prolongat corredor de la Vall dels Cirereres, on es troba Catí i darrere d’aquest de la serra de la Nevera. A l’altra banda de la rambla es distingeix alguns masos xertans com els de Mallorca o sobretot el molt proper de l’Om, front a Enroig.

Pel sud-oest les altures es prolonguen a l’altra banda de la rambla, donen pas en la distància a la serra del Molló, que rep aquesta denominació pel Molló de Cinc Termes, entre els de Xert, Catí, Sant Mateu, la Salzadella i Tirig. Antics conreus, pinedes, alguns carrascars o coscollars, junt a bancals conreats i alguns masos aïllats coexisteixen en l’ espai.

La rambla de Cervera és sense dubte el principal element del paisatge d’aquest territori, per les dimensions del seu caixer i l’efecte decissiu a tots els nivells. Tanmateix, cal tenir present que aquesta rambla és el principal curs de drenatge del Baix Maestrat junt al riu Cérvol i al perifèric riu de la Sènia i una de les majors rambles de les terres valencianes. L’origen de la rambla, si el té en algun lloc, en tant que curs amb entitat es troba a uns quatre quilòmetres d’Enroig. És al forcall on conflueixen al terme de Catí el barranc de Vallivana, procedent de la serra del Turmell i els munts de Vallivana, i la rambla d’Antolí, aquesta l’antecedent més relevant, tot i que ambdues reben nombrosos barrancs tributaris, alguns tan importants com ells, com el de Salvassòria en la segon.

Un parell de quilòmetres abans d’Enroig, al poc d’abandonar el terme de Catí el caixer s’eixampla notablement al reduir-se la diferència del seu nivell de base. A l’altura d’Enroig la rambla té una amplària de desenes de metres i ja està ben encaixada entre les terrasses de sediments que la voregen, formant una barrera geogràfica. La rambla mostra un ample caixer pedregós, de cudols, el que amb la seua amplària confirma la gran capacitat de conducció d’aigua durant les periòdiques avingudes. El llit pedregós contrasta amb les ribes de conglomerats on alternen els estrats de terra i de conglomerats, amb abundants cudols, ribes costerudes i fins i tot verticals a molts trams.

La rambla té una extensa conca receptora però sobretot aquesta es caracteritza per un gran desnivell per la qual cosa rep grans cabals quan plou en aquestes muntanyes. Si les pluges són intenses serveix d’eixida per grans quantitats d’aigua cap a la planura del Baix Maestrat camí de la mar. En aquestes ocasions la rambla ofereix l’espectacular espectacle de les avingudes. La diferent recurrència de les mitjans o grans avingudes justifica la diferència entre el canal per on circula l’aigua amb certa freqüència i les àrees on ho fa esporàdicament, durant les riuades, diferenciat al caixer per les tonalitats de la pedra i la migrada presència de vegetació a les menys utilitzades. Els amuntonaments de cudols testimonien també la força que assoleixen les aigües a les grans avingudes, que fan de la rambla l’element geogràfic més destacat de l’àrea.

Històricament la vall de la rambla ha representat una via de penetració des del litoral mediterrani a les zones altes de l’interior i les terres situades més enllà. Per contra la rambla ha estat una barrera que dificulta el trànsit de nord a sud. Aquesta era habitualment superable amb major o menor dificultat segons el punt, amb llocs de pas coneguts al llarg del seu traçat, però que les reiterades avingudes impedien utilitzar, incomunicant durant dies una i altra banda.

L’esmentat carácter de via de connexió est-oest justifica que es consolidara l’itinerari de Vinaròs a Benicarló i els voltants, de la costa, a Morella i la comarca dels Ports i més enllà al Bajo Aragón al voltant d’Alcañiz, a la vall de l’Ebre amb Saragossa i també a les altes serres turolenses. També ha estat via pequària de llevant a ponent, mentre ha estat punt secundari de pas nord-sud. Al llarg de milers d’anys persones i animals han pujat o baixat en un i altre sentit. El vell camí de Morella fou una via important per on baixava la fusta, el ramat, el cereal i la llana mentre pujava el peix, el vi, l’oli o articles elaborats. Mereix destacar com el seu antecedent, la valleta de la rambla d’Antolí, era altra històrica via de pas prolongada per la del seu afluente, el barranc de Salvassòria per aquest històric lloc i la Llàcua, al terme de Morella, cap a Aragó, trànsit que coincidia als voltants d’Enroig. Posteriorment la construcció entre 1853 i 1867, any de la seua finalització, de la carretera de Vinaròs a Morella va ser una continuitat i modernització d’aquest itinerari.

Enroig ha estat directament influït per eixe itinerari històric i al seu desenvolupament va pesar el trobar-se a un lloc fèrtil, com s’ha esmentat anteriorment, però molt proper als paratges on començar els estrets i costers per on discorria i discorre la via de comunicació. Això va influir al seu origen i va determinar el desenvolupament al voltant del trànsit. En origen, pel que sembla, l’emplaçament estratègic justificà la construcció d’una torre per controlar la vall i el trànsit pels voltants. Així la coneguda com la Torre d’en Roig, fou la construcció, ja desapareguda, que originà el topònim que evolucionà cap a Enroig o Anroig.

L’emplaçament d’Enroig correspon a la terrassa fluvial de la rambla de Cervera que s’estén al nord de la mateixa a un lloc on el caixer forma una curva. Aquest espai relativamente planer, en suau ascens cap al nord, és un bon enclavament de conreu en el context de l’àrea. A més a més el barranc dels Molins ha oferit tradicionalment a una veïna foia fèrtils terres d’al.luvió, menys pedregoses, amb cabal per regar algunes parcel.les a banda d’impulsar els molins que li donen nom. Per si tot això no fos suficient aquest és un lloc relativament apte per travessar la rambla des del nord cap a les terres de conreu i als nombrosos masos situats al sud, amb camins que s’obrin en ventall entre el que destaca el que segueix la rambla de Cervera. Però com ha estat apuntat a la seua consolidació i desenvolupament ha estat determinant el vell camí reial i l’actual carretera.

Al voltant del barranc dels Molins, al nord del llogaret i molt a prop, les relativament extenses terres de conreu, més fèrtils que la rodalia d’Enroig, en part en suau pendent i orientades al migdia, amb disponibilitat d’aigua, les esporàdiques del seu caixer i les més rel.levants d’ullal, han estat un valuós enclavament agrícola. Ací, on va haver un assentament de població, posteriorment es van bastir varios masos, com són els de la Senieta, del Molinar de Dalt i del Molinar de Baix, així com la Torreta del Molinar, visibles a l’actualitat, es va desenvolupar el regadiu sobre una part de la foia mentre alguns molins s’alçaren al llarg del barranc. En un futur article tractarem aquest interessant espai que junt al de la Barcella, aquest més conegut, van acollir almenys a l’ edat mitjana un assentament habitat amb un model propi de gestió de la seua rodalia.Tot i les òptimes condicions agrícoles d’aquesta contrada, amb el temps el poblament es va desenvolupar en major grau a Enroig per la seua ubicació vora el camí reial i després carretera. Els veïns d’Enroig tradicionalment han conreat terres a eixe paratge, junt als masovers allí residents, desplaçant-se des del llogaret.

El traçat de l’històric camí, que descriu una corva adaptada a la de la rambla, no sols va condicionar l’ubicació del llogaret sino que va determinar la seua morfologia. Enroig s’estén de nord-est a sud-oest amb les seues cases alineades a ambdues bandes, en un llarg carrer sense d’altres transversals i únicament l’inici d’un parell de bocacarrers a la placeta. La frontera posterior de les cases dona directament al camp o a alguna de les edificacions anexes a les vivendes. Així la regularitat de l’alineació de les façanes contrasta amb l’irregularitat de les posteriors, moltes amb corrals i d’altres annexes.

Actualment Enroig compta amb quasi mig centenar de cases, xicotetes i de planta baixa i primer pis, algunes de les quals encara mostren les seues façanes tradicionals, moltes reformades a les passades dècades que estaven habitats i altres objecte de recent renovació, en algún cas amb models no convencionals com les cases rurals. Algunes teulades planes o semiplanes amb terrat, el model vinculat al Baix Maestrat, i els predominants accesos per buits adintellats de pedra evoquen l’arquitectura tradicional. Els veïns del llogaret distingeixen diferents agrupacions de cases com són el Mas dels Noguers, dels Domenech, dels Bels, de la Creu, de l’Om,etc.

Com a lloc de pas comptà tradicionalment amb un hostal on atendre als viatgers. L’esmentada construcció de la carretera de Vinaròs a Morella i l’Aragó, va promoure la posada en marxa d’una línia de diligències que començà a funcionar el 25 de febrer de 1860, una de quines parades pel canvi de cavalls passà a ser l’hostal d’Enroig, junt a La Jana i Vallivana. Altres línies de transport de mercaderies i viatjants van utilitzar aquest servei hostaler, al final del pla litoral i començament de les muntanyes, consolidat a Enroig com a lloc de parada. Quan el 5 de juny de 1909 el primer autobús d’enllaç Morella-Vinaròs, un omnibús de catorze seients de la marca Hispano-Suiza, de l’empresa Hispano Suiza del Maestrazgo S.A. (ALBIOL I SANGÜESA) va iniciar els trajectes passà i s’aturà a Enroig. A les dècades posteriors i amb l’increment del trànsit Enroig es va consolidar com a lloc d’aturada de vehicles i persones, com a altres situats a un espai de transició fou destí de viatgers abans o després de superar les muntanyes dels ports, on es podia pendre alguna cosa, menjar o fins i tot dormir. Posteriorment, la desviació del traçat de la carretera pel nord del nucli uns anys enrere impulsà el tancament dels pocs establiments de servei als viatgers existents. A hores d’ara i en el marc dels recents canvis destaca la presència d’un parell de cases rurals.

A la banda meridional s’obri un espai obert a la cruilla amb un camí que travessa la rambla, una replaceta que han exercit de lloc central i de trobada, amb alguns arbres i jocs infantils. Ací es troba l’ermita, una construcció relativament moderna i molt senzilla, de planta rectangular i coberta a dos aigües amb façana on únicament altera la seua senzillessa la portada i l’espadat. L’ermita fou també escola pels veins d’Enroig i masos propers i això ho mostren els finestrals oberts al lateral meridional i al frontó. Aquests finestrals donen a una petita piscina que es va acondicionar al costat.

Com a estat comentat el veí barranc del Molinar fou element decissiu pel poblament i a partir de la disponibilitat d’aigua. Tanmateix el barranc va permetre la construcció de fins i tot cinc molins, origen del seu topònim, mentre al passat va haver un assentament de població. La seua importancia justificà la construcció d’una torre defensiva per controlar aquest espai, la torreta del Molinar. Aquesta és una de les construccions defensives del paratge junt amb la torreta del Comarro.

Enroig figurava l’any 2001 amb 55 persones empadronades de les 894 del municipi mentre una dècada després i segons dades de 2011 son únicament 29 dels 889 del conjunt encara que els efectivament residents són menys. Cal fer referència a alguns veïns alemanys residents, en la línea de la instal.lació de ciutadans comunitaris a molts dels nostres nuclis rurals. Enroig a hores d’ara és principalment un nucli de segona residència amb presència d’un parell de cases rurals que contribueixen amb el moviment dels seus clients. En qualsevol cas i com a conseqüència de la construcció de la carretera rodejant el llogaret, de la pèrdua dels seu caràcter de travessera, poc resta del passat moviment.

Al voltant d’Enroig el paisatge agrari mostra els camps d’oliveres, el conreu predominant, ací i a la comarca, que té a aquest lloc al peu de les muntanyes l’extrem occidental de la seua presència al Baix Maestrat. Es tracta de bancals que esglaonen els vessants, on s’observa junt a les majoritàries oliveres altres arbres que evoquen passats temps de cultiu mes diversificat com algún vinyal, figueres aillades, altres fruiters i fins i tot alguna garrofera a llocs arrecerats, record d’altres temps de policonreu i pes de l’autoconsum. Alternen els camps conreats amb altres ja abandonats. Mereix destacar en eixe paisatge el predomini de la pedra, en aquesta zona dels cudols, abundant als camps i integrada als murs de pedra seca. La proximitat de la rambla i els seus sediments és omnipresent i el color gris de la pedra predominant al paisatge i als camps.

Els conreus contrasten amb els pins i carrasques aillats, amb les pinedes i carrascars que alternen amb aquells a l’ocupació de l’espai al paratge. Moltes de les pinedes evidencien el seu origen lligat a actuacions de repoblació forestal. Entre uns i altres cap al sud, al veí terme de Catí, on es divisa més terreny, diversos masos destaquen al territori, una mostra del tradicional poblament dispers tan important a la zona i per la gestió de l’àrea.

Cap al nord, passat l’estret que solca el barranc del Molinar s’arriba a la foia, perllongada per llevant per un altra menor amb eixida per altre barranc. Al paratge s’observa els masos del Molinar de Baix, de Dalt i de la Senieta, amb algunes interessants estructures que avalen la seua antiguetat. Junt a aquest darrer un àrea recreativa és un bon lloc de destí i de descans. Ací tot i la escassa distància de la vall i la rambla l’olivera no és predominant mentre abunden els ametllers així com les figueres i els antics camps de cereal, que contrasten amb l’antigua franja d’horta vora barranc i alguna vella horteta aïllada. Tot i la riquesa agrícola del paratge predominen les parcel.les sense conreu, reduïdes les conreades a una mínima part, algun bancal de secà i algún hortet aïllat per autoconsum. Lluny resta per a qui observa el paisatge els temps d’intens conreu i diversitat de plantacions i d’arbrat d’aquesta fondalada al passat.

En torn a Enroig també destaca la presència de varies granges, unes en actiu d’altres ja tancades, mostra de la relevància ramadera intensiva, bàsicament la porcina desenvolupada a aquestes comarques durant la segona meitat del segle XX com a alternativa o complement de moltes explotacions agràries. Alguna d’aquestes granges es troba darrere les cases. Es tracta de les clàssiques estructures tan esteses a aquestes terres castellonenques.

L’accés a Enroig resulta molt senzill en tant que el llogaret es troba junt la carretera N-232 de Vinaròs a Saragossa, amb la desviació d’entrada senyalitzada. Com el poble, Xert, es troba molt a prop, el visitant pot utilitzar els serveis d’aquest que cobreixen les demandes bàsiques més enllà de l’oferta d’allotjament rural existent a Enroig. La visita a Enroig pot completar-se amb el sender que permet recòrrer el barranc del Molinar, visitar la foia agrícola amb les seues construccions i descansar a l’àrea recreativa.

En relació amb la història de la carretera de Vinaròs a Morella i el caràcter de lloc d’atenció als viatgers d’Enroig s’ha utilitzat a aquest article les interessants publicacions “Morella 1910 una sociedad industrial y ganadera en el camino de Aragón al Mar”, de Sebastián Albiol Vidal i Carlos Sangüesa, editada per l’ajuntament de Morella el 2012 i Hostales y ventas en los caminos históricos valencianos, de Carmen Sanchis i Juan Piqueras, editat l’any 2006 per la Generalitat Valenciana.