Les Comarques Centrals, una anàlisi de perquè estem on estem i no on deuríem.

Escric aquest article com a persona que ha viscut la major part de la seua vida a les Comarques Centrals del País Valencià. Un territori que podia haver estat un element important per al futur del País i que a hores d’ara s’ha convertit en bona part en un problema territorial de molt complexa resolució. Vaig passar els meus darrers anys a l’institut, la meua carrera universitària i part dels anys posteriors sentint parlar de com el meu “país dins del país” era un territori clau per al futur de tots els valencians, un espai que per les seues característiques podia esdevindre un motor de desenvolupament i un exemple per altres territoris del seu entorn. Ara, un bon grapat d’anys després, ens trobem que més aviat ha passat tot el contrari. Bona part del territori entre la Mediterrània, el Xúquer i el Vinalopó és capdavanter únicament en xifres d’atur i abandonament de l’activitat productiva. Però aquesta és una història que cal començar pel principi. I el primer que hem d’aclarir és perquè fa 20 anys les Comarques Centrals ho podien ser tot.

Com a geògraf em van formar per a que tinguera molt clar que tant la posició com les característiques pròpies d’un territori eren fonamentals a l’hora de garantir el benestar dels seus habitants. Les nostres Comarques Centrals encaixaven molt bé dins d’allò que es definia com un àrea intermèdia i que era per tant un territori amb un gran potencial. Les àrees intermèdies, és a dir, aquelles que no són clarament urbanes o rurals; són cada vegada més interessants per als investigadors que es dediquen a analitzar els processos de desenvolupament territorial. En formar part de dos mons contraposats poden gaudir d’elements positius de cadascú d’ells i d’un ventall de recursos més ample que altres territoris. Hi ha un ample consens al voltant de l’idea que front al desenvolupament de les àrees metropolitanes, que requereix d’un gran volum de recursos econòmics i de gestió, les àrees que s’organitzen al voltant de ciutats mitjanes tenen la capacitat de desenvolupar un model propi de creixement a partir d’elements locals.

Quins són els punts forts d’aquestos territoris? El seu dinamisme intern, la capacitat de difondre efectes multiplicadors sobre el seu entorn a partir d’actors locals (és a dir sense necessitat de requerir de grans inversions foranes), la capacitat d’aprofitar recursos específics, l’existència d’unes xarxes socials i empresarials de relació i la governabilitat (és a dir, en ser espais relativament reduïts són més fàcils de gestionar). Aquest model propi de creixement econòmic es sol conèixer sota el nom de Sistemes Productius Locals (SPL) i ha concitat un enorme interés entre els estudiosos al llarg dels darrers 20 anys. No de bades, aquestos SPL faciliten fenòmens com la innovació a les PIME tant als processos de producció, com a la pròpia línia de productes, la organització del treball o l’accés a nous mercats. En paraules de Méndez, un dels principals experts a la matèria, “Les ciutats intermèdies són especialment interessants perquè per la seua escala poden generar autònomament processos d’aprenentatge i innovació associats a recursos específics mobilitzats per xarxes socials, empresarials i un context institucional adequat”. (Ciudades intermedias y desarrollo territorial en Castilla – La Mancha. Méndez, R. et al, Xeographica nº6, 69-93, 2006. )

L’altra cara de la moneda és que si no es gestionen adequadament es transformen en un horrible monstre de Frankestein que no és ni una cosa ni l’altra sinó tot el contrari i que, amb sort, pot aspirar al rol de territori amb necessitat urgent de reconversió o espais satèl·lit i dormitori de les grans àrees metropolitanes. Un dels aspectes de més interessants de l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana, de la que ja hem parlat alguna vegada, és que reconeix el valor que aquest territori suposa per al nostre futur. El problema és que després d’anys d’actuacions poc encertades molts dels municipis d’aquest espai de desenvolupament han esdevingut res més que àrees dormitori al voltant de les grans àrees metropolitanes.

A meitat dels anys 90 del passat segle, les Comarques Centrals eren reconegudes per gairebé tothom com un espai clau per al futur del País Valencià. Allotjant un 15% de la població concentraven un 25% de les exportacions valencianes i un percentatge semblant del PIB. Amb una economia diversificada que anava del turisme costaner de la Safor a zones d’agricultura d’alta rendibilitat passant per alguns dels districtes industrials més dinàmics del nostre territori (Alcoià-Comtat, Vall d’Albaida, parts de la Costera…) En contar amb una xarxa ben desenvolupada de ciutats mitjanes (Gandia, Dénia, Benidorm, Alcoi, Ontinyent, Cocentaina, Xàtiva, etc…) era l’ecosistema ideal de relacions i interessos creuats que podria haver generat un gran clúster territorial a partir de varis sectorials entrellaçats.

Al menys, aquest és el panorama que dibuixa Josep-Antoni Ybarra al llibre “Un territori per al desenvolupament, Les Comarques Centrals valencianes davant el seu futur”. Tot i ser publicat el 2011 recull treballs que l’autor va fer sobre aquestes comarques a la dècada dels 90 del segle XX. Una proposta de futur que feia de la cooperació intraterritorial la millor forma de fer front als reptes que la globalització estava començant a plantejar.

El 2012 queda poc del que hi havia i molt del que s’esperava no ha arribat de cap manera. La indústria resisteix com pot a alguns nuclis d’irreductibles; l’agricultura, fora d’iniciatives parcials i aïllades, està camí de la seua desaparició i els serveis no han estat capaços de generar una oferta articulada que permeta pensar que poden convertir-se en font de nous ocupació i activitats. Sols el turisme litoral por mirar al futur amb el mínim de confiança que li poden deixar els endèmics preus baixos i la estacionalització excessiva de l’oferta. Un turisme al que la Guerra dels Balcans primer i la coneguda com a Primavera Àrab després li han regalat una bola extra, però que ningú sap quant de temps ha de durar.

És sorprenent que aquesta descomposició començara amb la pròpia creació del Consorci de les Comarques Centrals (1999), l’entitat que precisament havia de dinamitzar aquest espai i projectar-lo cap al futur. Potser algú dels seus directius va entendre que el seu treball era dinamitar més que dinamitzar. Una entitat que no es reuneix des del 2004, any al que es van acabar les ajudes de que havia rebut de la Unió Europea i que ha mostrat un grau d’inoperativitat històric des d’aquell moment. Uns diners que van vindre per tal de desenvolupar un marc estratègic de desenvolupament per a ciutats intermèdies i que com molts altres han esdevingut una despesa inútil per manca de la necessària continuïtat de l’esforç.

Per què les Comarques Centrals no són la locomotora econòmica que podrien ser? Després de molta reflexió he trobat tres grans raons que crec que no són les úniques però si les més importants des d’una perspectiva de planificació territorial:

  1. Les inversions públiques en infraestructures no han tingut en compte la seua articulació interna. Tot i que la xarxa viària ha millorat notablement tant interna com externament, cal dir que aquestes millores han arribat als darrers anys, quan potser l’avantatge competitiu d’altres àrees ja estava consolidat. També cal dir que la majoria de les millores han estat més orientades a la connexió externa que a la interna de forma que bona part de les Comarques Centrals són ara més un espai de pas que un destí. De la banda del ferrocarril no es pot dir res més que la línia Xàtiva-Alcoi en lloc d’ésser un eix vertebrador sembla més un animal assetjat en vies d’extinció, i més amb la recent retirada d’alguns trens tot i el que s’havia promés des de les administracions, mentre que es potèncien corredors mediterranis i AVEs que poden ser més o menys necessaris però que haurien de ser compatibles .

  2. Des meitat dels 90 les polítiques públiques de creixement econòmic s’han orientat cap al turisme i cap a l’economia especulativa de la construcció, deixant de banda sectors com l’industrial molt present a aquestes comarques o el de serveis avançats, que es podria haver assentat al cas de continuar existint un mínim d’indústria. La indústria ha vist com bona part de la seua mà d’obra qualificada abandonava l’activitat per traslladar-se a altres sectors amb salaris més alts al temps que el sòl industrial, el crèdit i altres elements importants per al procés productiu esdevenien cada volta més cars front a la competència de sectors més “dinàmics” com el de la construcció. Un any de Fórmula I hauria estat prou per a dur a terme activitats d’I+D+I que hagueren permés a les empresses de les Comarques Centrals desenvolupar nous processos i productes que les permetrien competir al nou context internacional. I és que no hem d’oblidar el que sempre s’ha dit sobre bona part dels nostres empresaris: Són gent activa i dinàmica però necessiten una formació i organització per a poder competir al nou marc global de la que no disposen per l’origen de la seua activitat.

  3. El Consorci de les Comarques Centrals va ser volat des de dins i des de fora per polítics que consideraven que altres espais territorials de poder eren més rendibles per als seus interessos. És a dir, les actuals capitals provincials no estaven disposades a perdre protagonisme i poder front a aquest espai i molts polítics locals van pensar que, per exemple, controlar la diputació, la seua alcaldia o la comarca era més interessant que crear un àmbit nou de decisió al que altres podien fer-li ombra.

  4. De bell nou ens trobem amb la vella maledicció valenciana: Polítiques poc apegades al terreny i la confluència d’interessos d’un sistema clientelar que mossega per tal de no perdre ni un gram de la seua força. Els enfrontaments a l’Àrea de Gestió II del Consorci de Tractament de Residus de les Zones X, XI i XII (que agrupa al sector de la província de València de les comarques centrals) entre polítics de Xàtiva i Gandia (http://www.lasprovincias.es/v/20120314/safor/basura-enfrenta-torro-presidente-20120314.html) potser siga l’acabament de les possibilitats de cooperació entre els diferents territoris de les Comarques Centrals (març de 2012). Un espai que s’ho està veient molt agre per tal de fer front als reptes de la globalització i que no ha trobat el context institucional adequat que li calia. Des de la Generalitat, Diputacions i resta d’institucions es va optar per un model que en lloc d’enfortir aquestos Sistemes Productius Locals els ha mirat de substituir pels oripells i colorins de les regates, les Terres Mítiques, els circuits urbans i els aeroports sense avions. Com de bonic hauria estat que algú haguera cregut que mereixia la pena fer també un esforç per a que tots eixos turistes que venen i vindran a consumir, consumiren, a més a més, producte valencià.

  5. Per a saber més

Ciudades Intermedias y Urbanización Mundial (UNESCO): http://www.unesco.org/most/ciudades.pdf .

Entrada a la Wikipedia sobre les Comarques Centrals: http://ca.wikipedia.org/wiki/Comarques_Centrals_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0.

Article de Pau Caparrós sobre les Comarques Centrals a Crònica (2007): http://www.mcrit.com/euram/documents/docsGandia/Caparros_ComarquesCentrals.pdf.

Documental L’Illa de Xàtiva, un documental sobre les Comarques Centrals del País Valencià (Com que els que l’han fet són un tall de socarrats, la perspectiva general és una miqueta localista  …): http://17dejunyde1707.blogspot.com/2010/09/illa-de-xativa.html .