Al Voltant de Mirambell

En aquesta ocasió ens apropem una altra volta al paisatge d’un àrea que ha estat objecte de nombroses transformacions, molt intenses als darrers anys, fins el punt de continuar oferint encara una imatge interessant tot i que amb el seu atractiu alterat. Es tracta d’un paisatge transformat que encara combina trets tradicionals amb els forts impactes ben visibles, alguns molts recents i que mostren els accelerats canvis en marxa.

Bonrepós i Mirambell és un poble de la comarca de l’Horta, concretament de l’Horta Nord, molt pròxim a València, el terme de la qual representa per ponent més de la meitat del seu límit, corresponent la resta al de Vinalesa, al nord; al de Tavernes Blanques, al sud, i al d’Almàssera al sud-est. Situat al cor de l’Horta Nord, com bona part dels seus veïns té un terme de reduida extensió, minúscul en aquest cas amb un quilòmetre quadrat de superfície, absolutament planer i on l’únic accident geogràfic és el barranc de Carcaixent, ample caixer, que marca el seu límit occidental. Tradicionalment el municipi ha comprés dos nuclis de població, els que li donen nom, que als darrers anys han evolucionat cap una integració urbanística en un: hui ens centrarem en Mirambell.

Mirambell fou en origen una alqueria musulmana, una petita agrupació de vivendes, una de les nombroses disperses per l’horta, des d’on explotaven les terres de secà i les hortes dels voltants. La conquesta cristiana i el conseguent procés de concentració de la població en algunes antigues alqueries, front el despoblament d’altres, va suposar la consolidació dels llogarets de Mirambell i el seu veí Bonrepós, afavorida per l’expansió del regadiu. Durant segles fou un llogaret del integrants de la Particular Contribució de València, des del segle XVI formant part de la baronía de Bonrepós i Mirambell. Amb posterioritat durant el procés de desenvolupament del municipalisme, al segle XIX, assolí la categoria de municipi conjuntament amb Bonrepós. L’escassa entitat dels dos assentaments i la seua proximitat, més que no altres raons com les històriques com l’adscripció a la mateixa baronia, justificà la inclusió de Mirambell en un nou municipi amb el veí Bonrepós, situat a uns centenars de metres. Tot i això i la proximitat física ambdós han mantingut un marcat caràcter diferenciat, almenys fins uns anys enrere afavorida per la separació física, una vinculació aleshores limitada a un carrer d’enllaç sense els seus laterals consolidats, com molts els hem conegut.

L’aproximació a Mirambell i el seu entorn en aquest article resulta justificada per la representativitat del paisatge del d’aquesta banda de l’horta, considerada una de les millors conservades de la comarca, així com pel fet que el poble és un dels que encara mostra l’imatge dels petits assentaments. Mirambell és un dels pobles que ofereix l’estreta integració horta-poble tot i que alhora també els impactes de les recents transformacions.

L’horta de Mirambell forma part del sistema de reg de la séquia de Montcada, la gran artèria hidràulica de l’Horta Nord, prolongació septentrional del regadiu de les séquies de la vega de València, amb el Braç de Mirambell que discorre per l’est. Ací es rega amb el cabal del Túria de la séquia de Montcada però prop es troben les terres que ho fan de la de Tormos, a uns centenars de metres a Carpesa, del mateix riu però que forma part del sistema de la Vega de València. La xarxa de distribució de la séquia de Montcada arriba fins al darrer camp d’aquesta àrea del marge esquerre del barranc de Carraixet.

Des de Mirambell cap al nord l’horta es perllonga, en primer lloc per la partida del Barranc, fins al proper Vinalesa que es divisa allà front a Alfara del Patriarca i a ponent Montcada, barranc de Carraixet al mig entre ambdós. Es veu també més enllà de Bonrepós els pobles de Foios i Meliana al nord-est. A l’altra banda del barranc el petit Benifaraig i més enllà, al límit de l’horta tradicional, l’esmentat Alfara del Patriarca i Moncada formant un bloc edificat, amb Carpesa darrere de l’horta al sud-oest. Darrere d’uns pobles i altres la planura litoral s’alça progressivament per tancar-la la serra Calderona. Cap al sud el que resta de l’horta de la partida del Racó, el polígon industrial del Braç de Bonrepós i més enllà el poble de Tavernes Blanques.

Al paisatge de l’horta destaca el parcelari de petites parcel.les, fruit de la compartimentació de les finques pel progressiu accés a la propietat, adaptades a la xarxa de distribució de l’aigua, i aquesta als quasi imperceptibles però existents desnivells del terreny, uns voltants que mostren encara la diversitat de conreus.Actualment els conreus predominants són les hortalisses de temporada tot i que al voltant de Mirambell s’observa algun hort de tarongers, plantació de plantes ornamentals i fins i tot algun camp en guaret o abandonat per la proximitat urbana, senyals dels canvis més recents. Lluny resta com a altres paratges de l’horta l’històric cultiu del blat, present fins la dècada de 1950, o altres més recents com el cotó i més encara en el temps d’altres d’un passat llunyà com la morera tan estesa fins el segle XIX, el canem o fins i tot la vinya. Cap a 1845, com registrà el diccionari de Madoz, els conreus més representats eren seda, trigo, panizo, alfalfa, alubias, patatas y hortalizas. D’aquests darrers, l’alfals, també estés temps enrere, va retrocedir amb la mecanització; els fesols, tan tradicionals a l’horta, han disminuït per l’elevat cost de la mà d’obra mentre la dacsa no ha pogut competir amb les plantacions d’altres zones més competitives. La creïlla fou un dels conreus més relevants fins unes dècades enrere, com a moltes zones de l’Horta, en el marc de la moderna especialització en produccions alimentàries per la comercialització, mentre ara ocupa un lloc més secundari. Encara en 1970 predominava al terme el conreu de les creïlles, la dacsa i d’hortalisses com la tomata, mentre el taronger ja anava estenent-se. Per aquells anys estava representat el tradicional ramat porcí i vacú junt algunes granges avícoles, en el marc de la tradicional relevància de la ramaderia intensiva a la comarca.

Entre els camps de conreu, a més de la xarxa hidràulica que els solca, es distingeix els camins de trànsit i els d’accés a les finques, els entradors. Aquesta és una estructura que com en moltes altres contrades a les darreres dècades va experimentar un increment lineal i una ampliació per permetre el trànsit de vehicles. Les transformacions han afectat també a les séquies d’obra, revestides sobretot a partir de la dècada de 1950; als marges també construïts, de menys costós manteniment, que també són part essencial del paisatge. Altra mostra de les modernes mutacions és la presència de xarxes de distribució elèctrica que travessen l’horta, que serveixen pels pobles i polígons tan propers entre sí. Pel contrari, no estan quasi presents les edificacions aïllades, en línia amb l’evolució patent cap al nord i l’oest de l’Horta, el que és una diferència bàsica respecte a paratges com el descrit a un article anterior d’Alter sobre la partida de Saboia d’Alboraia. Tot i això sembla va haver vivendes aïllades al passat, barraques, com avalen testimonis dels segle XIX, però escasses i que van desaparéixer, en paral.lel a una major concentració poblacional, con també tenim constància va succeir al veí Carpesa.

Però l’element més destacat dels voltants de Mirambell, de les seues terres, és el caixer del barranc de Carraixet, el principal curs de drenatge de l’Horta Nord i fins i tot junt el riu Túria i el barranc de Chiva al cas de l’Horta Sud, dels de la comarca. El Carraixet, amb una conca d’uns tres-cents quilòmetres quadrats i una longitud de caixer d’uns trenta quilòmetres, és un barranc procedent dels vessants meridionals de la serra Calderona. Des de la seua capçalera als voltants de Gàtova, a la veïna comarca del Camp de Túria, drena i recorre la zona septentrional de la mateixa abans de travessar de ponent a llevant la plana de l’Horta Nord per arribar a la Mediterrània al terme d’Alboraia.

El barranc ha estat un element omnipresent a la vida dels mirambellins i les mirambillanes i alhora en moltes ocasions un perillós veí per les seues grans avingudes. Ací encara resta a la memòria els efectes de riuades com les de 1949, 1950 i sobretot la de 1957 quan el seu caixer no pugué transportar el gran cabal d’aigua de la seua conca després de les intenses pluges. A hores d’ara el seu ample caixer, fins la dècada de 1990 sinuós i encara ple de cudols i terra, envoltat dels canyars de les ribes, mostra un traçat regularitzat entre dos sòlides motes, propi d’una obra d’enginyeria de moderna execució. És la clàssica actuació de contenció i canalització sobre un llit fluvial i les seues vores amb l’objectiu principal d’eliminar les possibilitats de desbordaments, amb gran incidència sobre el caixer del curs. Aquesta transformació forma part de l’actuació d’acondicionament del tram final del barranc promoguda per l’administració, amb un impacte molt gran al territori, considerada per molts excessiva amb la seua efectivitat en relació amb la dinàmica fluvial i pels impactes sobre la vegetació o la fauna. Tant la transformació del barranc de Torrent o de Chiva com la del Carraixet han obert dos grans cicatrius al territori comarcal i alterat dos espais secularment antropitzats però amb més trets naturals que a l’actualitat. Cal tenir present que ja a finals dels anys cinquanta quan es va valorar vàries opcions per evitar les riuades del Túria una de les tres propostes plantejades, l’opció nord, fou la desviació del seu llit per un altre de nou aprofitant el traçat del Carraixet. Finalment la sel.lecció del denominat Plan Sur suposà deixar de banda la proposta nord i el manteniment del caixer del Carraixet amb les seues característiques durant més de quaranta anys.

La intenvenció al barranc a l’altura de Mirambell forma part de la fase 1, de 9,7 quilòmetres de longitud, entre la carretera de Barcelona i el poble de Vinalesa. Ha estat executada en el marc del “Plan Contra Avenidas de la Cuenca del Júcar” del Programa A.G.U.A finançat amb fons FEDER, eixe finançament que des de l’entrada d’Espanya a la Unió Europa tantes infraestructures, amb els seus efectes positius però també en ocasions negatius, ha permés. L’objectiu d’aquesta gran intervenció ha estat incrementar la capacitat de desguàs del caixer de 450 a 1.250 m3 per segon, una actuació completada per l’apertura de dos cursos nous de drenatge, els de Palmaret Alt, des de Massarrotjos, i Palmaret Baix, al sud de Carpesa, aquests per drenar millor aquests paratges, segles enrere marjals transformades en horta. Al barranc de Carraixet, entre el sifó de la séquia de Rascanya en Tavernes Blanques i la séquia de Montcada en Alfara, el llit és de terreny natural amb reforços d’escollera a la base del talus mentre els talusos són de geocel.les omplides amb terra vegetal e hidrosembrats. N’hi ha algo d’escollera a l’enllaç amb el tram anterior i el pont és de formigó impersonal.

El barranc ha estat tradicionalment una barrera geogràfica cap als pobles i terres de l’altra banda, insuperable quan es produien avingudes. Aquesta característica ha estat accentuada notablement per l’esmentada transformació recent, per les grans dimensions actuals del caixer, tot i la major facilitat actual per travesar-ho pel modern pont. Dos camins discorren vora barranc, per les motes, mentre un tercer de servei es troba al llit. Ha desaparegut el vell gual de pas, per on travessaven els vehicles, i a hores d’ara únicament pot travessar-se, fins i tot a peu, pel modern situat pont front a Mirambell, uns metres aigües avall de l’antic pas, la Baixada de Carpesa. Aquesta millora d’accés ha afavorit l’eixample urbà des de Bonrepós sobre lo que vint anys enrere eren camps de la partida del Racó, ara poliesportiu municipal i més enllà eixample urbà i poligon industrial, en un clàssic procés de desenvolupament per consolidació de casc urbà, amb la consegüent pràctica absorció de Mirambell.

Cal destacar la incidència que ha tingut en l’evolució del paisatge dels voltants, a un altre nivell, la proximitat de la Carretera de Barcelona. La històrica Via Augusta, Camí Reial, Carretera de Barcelona, que ha estat al llarg de més de XX segles la principal via de trànsit de l’àrea, connexió de la ciutat de València i la seua rodalia amb el nord, indiscutible eix de desenvolupament de l’Horta Nord. Mirambell no està a la seua travessia, ni tan proper a ella com Bonrepós, tot i que si ha influït en el context del tradicional model d’expansió de València, sobretot al segle XIX i primera meitat del XX, l’alineació de construccions al llarg del seu traçat. Al llarg dels últims cent anys, amb més intensitat recentment, Bonrepós s’ha desenvolupat cap a l’est a la recerca de la carretera i a hores d’ara ja forma un bloc edificat amb aquella tot i que en procés de consolidació.

Mirambell, a poc més vint i cinc metres sobre el nivell de la mar, s’estén de nord-est a sud-oest, amb el seu límit occidental vora el caixer del Carraixet. Entre el seu xicotet conjunt construït destaca l’església de San Joan Baptiste, un senzill temple del segle XVII. És annexa de la parroquial de Nostra Senyora del Pilar de Bonrepós des que aquesta fou convertida en parròquia en 1574, com també ho és la molt propera de les Cases de Bàrcena, al veí terme de València.

A mitjan segle XIX Bonrepós i Mirambell eren llogarets de semblants dimensions, fins i tot aleshores el segon era major. Segons el diccionari de Madoz cap a 1845 Bonrepós comptava amb 24 vivendes i Mirambell amb 27, entre cases i barraques. A més a més per aquell any havia una vintena de barraques exteses pel terme i així la població es distribuia a parts iguals entre dos nuclis semblants en tamany i un habitat dispers que aleshores era abundant. Les barraques formaven part del paisatge construït tant al camp com als carrers de Bonrepós i Mirambell, on aquestes construccions alternaven amb les cases. Després d’una primera fase de creixement accelerat durant el segle XIX, prolongat el XIX i associat a l’expansió agrícola, els 279 habitants esmentats per Madoz en 1845 eren 643 en 1900. Una fase d’accelerat increment va permetre assolir el miler de residents de 1930, que ja eren 1.308 en 1950, abans de participar de la fase demogràfica expansiva de l’horta, tot i que ací ralentitzada, amb 1.613 en 1960, i amb el boom de la dècada dels setenta el 2.701 de 1981. Posteriorment l’expansió urbana s’ha recolzat principalment en l’increment de població pel trasllat de residents a noves vivendes, patent en algunes velles cases tancades, i l’arribada de persones de València i els pobles de la rodalia. L’expansió urbana ha integrat ambdos nuclis relegant progressivament a Mirambell a un segon pla, com un barri del conjunt.

Mirambell és un poblet molt reduït, únicament una agrupació de cases. Destaca la seua placeta central, de planta quadrangular, amb la senzilla esglèsia de Sant Joan Baptiste, rematada en un espadat amb dos buits per les campanes, més bé una ermita que una esglèsia. A la plaça aboca un atzucat, un carrer sense eixida, prolongat a l’altra banda de la plaça amb una revolta, i altre curt carrer, que integren en conjunt un clàssic nucli de morfologia irregular. L’origen de l’assentament sembla ser una cruilla de camins, cap a Vinalesa, cap a Bonrepós o al sud-oest la baixada de Carpesa. A banda d’aquest assentament originari un parell de carrers més moderns formaven l’eixample d’aquest petit nucli per ponent, entre aquell i el barranc. Als carrers de Mirambell alternen velles cases del XIX i començament del XX, unes d’aspecte més rurals i d’altres d’inspiració urbana, junt a altres recents o adaptació d’antigues, entre cases deshabitades. El resultat és actualment una imatge variada a l’arquitectura local.

Cap a l’est i nord-est les construccions de Bonrepós, ara ja envoltant Mirambell, mentre als voltants de nord a sud destaquen Meliana, el proper barri valencià de les Cases de Bàrcena, Almàssera i al sud Alboraia, que mostren els blocs de vivendes construïts entre la fértil horta, amb cases disperses. Aquests blocs de vivendes ofereixen principalment una imatge compacta i elevada d’uns pobles que encara conserven al seu si cases de dos altures però on des de fora difícilment es distingueix el campanar. L’horta ocupa l’espai intermedi entre els pobles fins la mar amb una barrera construida en primer terme com és la Carretera de Barcelona, l’històric camí reial i ara vella carretera, amb el seu traçat identificable per les construccions alineades i la visió del trànsit allà on no s’han consolidat.

Al sud, a l’altra banda del barranc, es veu Tavernes Blanques vora el caixer i el traçat de la carretera de Barcelona. Vora aquesta i a la dreta del Carraixet es troba l’ermita de la Mare de Déu dels Desamparats amb el Cementeri dels Ajusticiats, on al llarg dels segles es soterrava les persones executades a València per l’autoritat.

Cap a ponent, barranc enmig, el terme de València, l’horta on es troben a més de l’esmentat Benifaraig, Borbotó i al sud-oest Poble Nou, però sobretot destaca en primer pla Carpesa. En direcció a Carpesa i Poble Nou es divisa darrere la barrera d’edificis de València, com una muralla que tanca el territori, com un gegant que avança, en singular contrast per la proximitat, una diferenciació més patent ací pel fet de veure’s els gratacels de l’avinguda Corts Valencianes de la ciutat. En direcció a l’oest Carpesa es troba a uns centenars de metres i així ha facilitat el tradicional contacte amb aquest agradable poblet que fou municipi independent fins la seua incorporació al de València en 1898. En segon pla marcant el límit del regadiu tradicional i un esglaó del terreny, es succeixen Burjassot, Godella i Rocafort, que ara formen un conjunt edificat. Més bé representen una muralla de construccions que engloba els vells pobles i un seguit d’antigues segones residència transformades en primeres, finques de pisos i unifamiliars.

S’accedeix a Mirambell per la carretera CV-3.007, la vella Carretera de Barcelona, amb la desviació cap a Bonrepós a menys de dos quilòmetres de València, de la Ronda Nord de la ciutat. Bonrepós i Mirambell, concretament Bonrepós, disposa d’una àmplia oferta de serveis, completada pels pobles dels voltants, que permet cobrir les demandes bàsiques per qui realitza una visita al lloc.