Els Residus com a recurs i no com a problema.

1. Començant pel principi.

Els valencians, o al menys una part significativa de nosaltres, mostrem una incapacitat patològica que sembla ens impedeix relacionar fets locals amb globals i comprendre quines són algunes de les dinàmiques més importants ja estan afectant el nostre present immediat i el futur més proper. Per a il·lustrar això començarem amb un fet quotidià que de tant d’eixir als telediaris i diaris no és ja pràcticament ni notícia: Cada dia es furten centenars -potser milers- de metres de cable de coure al nostre territori per a la seua venda al pes. Els metalls augmenten el seu preu als mercats globals pel creixement de la demanda des de les economies emergents, un increment que es produeix sobre un recurs finit i que té la seua explotació limitada per múltiples factors (accessibilitat dels recursos, legislacions ambientals, rendibilitat del jaciment, etc…). D’altra banda, els valencians permetem que cada dia moltes tones de diferents metalls acaben a un clot on ningú li traurà profit. Queda clar el que volia dir amb l’afirmació inicial? No seria el més raonable que la majoria d’eixos metalls foren reutilitzats al lloc de colgats?

A aquest web ja vam parlar d’alguns desgavells al voltant de la gestió valenciana dels residus , ara parlaré de com aquestos poden esdevindre motor d’activitat local i ajudar a que la recuperació econòmica i social que necessita el nostre país comence d’una vegada. Però per a poder fer això necessite fer una miqueta d’història, no es preocupeu que no aniré més enllà de les darreres dècades del passat -i de vegades enyorat- segle XX. El 1997 es va presentar el primer Pla Integral de Residus per al nostre territori (d’ara endavant PIR’97) que trencava amb la tradició de gestió anterior que indicava que els residus eren una competència municipal tant a la seua recol·lecció com a la seua gestió. El PIR’97 va decidir que a partir de la seua implementació els municipis s’agruparen en Consorcis que es farien càrrec de la gestió dels residus i dissenyava un esquema pel qual els residus eren recollits, portats a plantes de transferència on serien pesats i empacats i d’allà a plantes de tractament on serien separades les parts útils de la resta que acabaria als abocadors, nomenats eufemísticament “plantes d’eliminació″. El millor que es podria dir és que el PIR’97 era un bon pla i modern, però per a 1967 o per a 1977. Tot i que m’hauré de corregir: El millor del PIR’97 que es pot dir és que no es va aplicar completament mai. El 2010 es va dissenyar una revisió del Pla (el PIR’10 d’ara endavant) que com a principal novetat per al que es refereix a aquest article, introduïa la possibilitat de la valorització energètica de part dels residus abans de portar-los a abocadors. És a dir generar energia a una incineradora de residus.

Tant el PIR’97 com el PIR’10 fallen perquè no van a l’arrel del problema ni es focalitzen a les millors solucions. Ara que portem un parell d’anys de la seua aplicació pràctica es veu clarament que el que molta gent ha denunciat durant prou anys és completament real: Ambdós PIR sols serveixen per a desenvolupar una gestió irresponsable dels residus tant a la part ciutadana com a l’empresarial. El primer gran pecat d’aquestos plans és que conceben els residus com a problema i no com a recurs. El residu es vist com un element a llevar de la vista del ciutadà el més ràpid i amb el mínim de molèsties possibles. Això dificulta, potser caldria dir impedeix, la necessària separació en origen que garanteix que els residus poden ser reutilitzats i reciclats. Difícilment amb el model de recollida “poc selectiva” que trobem ara per ara a terres valencianes es podrà generar activitat econòmica al voltant dels residus domèstics. Altra gran errada és que les plantes de tractament -que solen estar annexes a grans abocadors o macroabocadors- generalment de gestió a càrrec d’empreses privades cobren per cada tona que entra a les instal·lacions i no per cada tona de material efectivament recuperat per a la seua reutilització i reciclatge. És a dir els beneficis s’aconsegueixen a la bàscula d’entrada no a tot el treball que en teoria s’hauria de fer després. I dic en teoria perquè els diaris estan plens de denúncies que mostren que, fent una bona aplicació de la teoria neoliberal més salvatge, aquestes empreses tracten i valoritzen molt poc perquè surt molt més barat colgar els residus al macroabocador directament (i de vegades a terrenys veïns de forma incontrolada). Ací vos deixe uns quants exemples: 1 (El Pais, 30/09/12)  /2 (Levante-EMV 07/06/12)  / 3 (El Pais, 22/07/12)  / 4 (Grup Ecologista Margalló) .

Si encara penseu que allò que he dit sobre que el PIR’97 i PIR’10 eren uns bons plans per a fa quatre dècades, sols cal nomenar que un parell d’anys després de l’aprovació del PIR’97 a llocs tan exòtics i llunyans com Tiana (Catalunya) ja tenien en marxa un sistema de recollida porta per porta que separava els residus en origen llar per llar faccilitant l’aprofitament econòmic posterior dels residus i reduint molt la necessitat de macroabocadors; unes instal·lacions que generen un important rebuig social i que esdevenen una important font de riscos i molèsties ambientals i socials.

2. Però hi ha tant de profit a la meua bossa del fem?

La resposta és si: Fa 4 anys la bossa de residus domèstics a Catalunya contenia un 36% de matèria orgànica, un 18% de paper i cartró, un 12% d’envasos lleugers, un 7% de vidre i un 27% de resta de materials (ací hi ha una part important de metalls, plàstics, etc… que també podrien ser reciclats i reutilitzats). És a dir com a mínim un 73% del que estem tirant potser aprofitat i probablement en traure metalls, plàstics i altres elements aquest percentatge puge a un 80-90%. Tot i que potser pel seu estat part d’aquestos materials no podran ser aprofitats. El PIR’10 indica que els valencians (posar imatges 1 i 2) no som molt diferent dels catalans en quant al que llancem als femers:

Composició del fem domèstic i detalls de la fracció envassos.

 

Composició de la fracció de restes del fem domèstic

Cal fer un aclariment, estem parlant sempre del que llancem al contenidor de tota la vida, el que lla portem als contenidors verd, groc i blau de vidre, envasos i paper funciona d’una forma completament diferent i es ja aprofitat per empreses dedicades a la reutilització i el reciclatge.

Tornant al nostre fil argumental vos deixe ací un quadre il·lustratiu al que es veu on acaben els residus dels europeus on puguem trobar dades sorprenents com que sols un 1% dels residus dels alemanys (GE al quadre) acaben a abocadors (landfilled) mentre que al nostre cas estem per un 67% (SP al quadre).

Deixe per a reflexions posteriors si volem ser com els alemanys o com els grecs(GR al quadre) que envien als abocadors un 84% dels residus i si tot això tindrà alguna cosa a vore amb la realitat econòmica i social de cada estat.

3. I com puguem fer les coses per a que els residus es transformen en solució al lloc de problema?

De primeres cal un canvi de mentalitat. Sense separació en origen no hi ha aprofitament possible. Cal implementar aquesta separació a escala local i això al cas valencià es complex per culpa dels Consorcis creats pels PIR. Aquestos consideren que tot el fem als contenidors es seu i de la seua competència exclusiva. Per tant, per a transformar el residu en recurs hem de treballar abans que les bosses arriben als contenidors, amb separació a les llars que permeta que particulars amb les llicències pertinents o les pròpies administracions locals arrepleguen aquestos residus separats i els porten allà on puguen ser de profit. Dissenyar un bon sistema local de recollida i venda de residus no sols pot generar activitat local sinó esdevindre una bona font d’ingressos per a molts ajuntaments que poden esdevindre comercialitzadors a l’engròs de matèria prima per a les indústries del reciclatge i la reutilització.

Alguns usos que s’estan donant per a les diferents fraccions:

– Vidre, paper, metalls reciclats. Com que són matèries conegudes i de domini públic crec que no és menester explicar massa quins són els beneficis i els procediments.

– Elaboració de compost. La fracció orgànica dels residus de la llar potser fàcilment convertida en matèria orgànica per a l’agricultura -el fem de tota la vida- facilitant una agricultura i jardineria més ecològiques i menys dependents d’elements contaminants com els adobs químics que, a més a més, solen ser producte de la síntesi del petroli (és a dir depenen d’un recurs finit, escàs i car). El compostatge és un procés tan senzill que sense inversió -o amb l’adquisició d’un compostador domèstic que facilite encara més l’elaboració- es pot fer a la pròpia llar si es disposa de jardí o a qualsevol parcel·la agrària. Aquest hauria de ser el destí natural dels nostres residus orgànics excepte en cassos especials com les grans quantitats de volum de residus generats a aglomeracions urbanes o determinades necessitats locals que recomanen altre ús, etc…

– Biometanització. A llocs on el volum de residus orgànics és molt gran es sol optar per la seua biometanització, és a dir la seua fermentació per a obtindre gas metà que pot ser aprofitat per generar energia. Aquest aprofitament és prou polèmic allà on s’executa perquè genera molèsties i alguns riscos ambientals i perquè competeix amb el compostatge per la matèria orgànica sent el compost un destí més ecològic.

– Valorització energètica dels residus domèstics. Aquest és un tema complex i que engloba al menys tres destins i formes de tractament diferents. D’entrada la valorització de la fracció orgànica dels residus a una caldera de biomassa convenientment adaptada pot ajudar a obtindre calor i electricitat d’una font renovable i sostenible, és més les cendres resultants poden ser usades com adob agrari. Tot i això es generarà un volum de furans i dioxines contaminants com a qualsevol combustió tot i que en fer-se dins de l’àmbit controlat de la caldera les emissions no haurien de ser nocives. A més a més, els residus urbans tenen menys poder calorífic que altres d’origen agrari, forestal o agroindustrial (que en ser també residus són també molt barats) i per tant tenen un menor rendiment. Altra cosa és la incineració en massa dels residus urbans per la que ha optat la nostra generalitat de cara al futur segons el PIR’10. És a dir, cremar sense discriminar els residus per tal de produir calor i/o electricitat. Aquest model si que és greument contaminant ja que en cremar-se a gran escala hi ha un menor control de les emissions de dioxines i furans. Altre problema més greu és que les cendres de la crema, en tractar-se d’un material d’origen indiscriminat al que s’han barrejat tot tipus d’elements, són un material d’alt risc que cal depositar a instal·lacions especials tal i com es fa amb els residus nuclears. Tot i que s’han experimentat solucions com incorporar les cendres a asfalt de carreteres aquestes no s’han provat segures i pel moment sols han servit per a difuminar la contaminació generada. Al País Valencià no hi ha de moment cap d’aquestes plantes incineradores tot i que s’han projectat vàries des de la Generalitat, però no estem lliures del problema ja que els residus urbans en massa es cremen a les cimenteres com a font d’energia. La tercera solució és la crema selectiva de plàstics i altres materials provinents d’hidrocarburs per a generar electricitat be amb gasificació prèvia o directa. Aquest aprofitament continua generant un residu perillós i unes emissions poc recomanables, a més a més en cremar petroli estem eliminant un recurs no renovable, de forma que el reciclatge d’eixos plàstics podria ser de molt més d’interés que la seua crema.

– Elaboració de productes derivats a partir de residus. Molts productes presents als residus com fibres tèxtils o determinats tipus de plàstics no poden ser reciclats directament però poden combinar-se per a formar noves fibres industrials que siguen la base de determinats plàstics emprats a la fabricació de mobiliari urbà i domèstic per exemple o a la fabricació de determinades teles i prendes de roba. Altre exemple seria la combinació de fibres tèxtils obtingudes als residus i papers reciclats per a elaborar papers de qualitat.

– Us de determinats residus com a material estructural o de construcció. Aquest és un camp en expansió i encara creixent. Vidres, pots d’alumini o pneumàtics, per exemple, poden ser emprats per les seues característiques com a materials de construcció bioclimàtics que ajuden a fer cases més sostenibles i resistents.

4. Un aclariment final.

A aquest article m’he centrat exclusivament a l’aprofitament dels residus deixant a banda l’element fonamental a qualsevol política de residus: La reducció. El millor residu és el que no es genera i tot i que el reaprofitament i el reciclatge siguen interessants i sostenibles s’ha de treballar per a reduït la quantitat de residus que generem.