Reflexions sobre l’estètica i futur del territori valencià.

Al nostre futur com a país i, si em perdoneu el joc de paraules, com a país de futur compta i molt la imatge territorial que presentem i cal considerar que de cara al futur aquest serà un camp a treballar, i molt, vist que la imatge social és complicat que puga ser més lamentable a segons quins àmbits. Ja fa temps vaig escriure a aquest web un article sobre la valorització del paisatge  on explicava la teoria de les finestres trencades de Wilson i Kelling que venia a dir que un entorn mal cuidat es traduïa en una societat problemàtica.

Aquestos dies hem vist diverses notícies a la premsa que mostraven com els caps pensants(?) que dirigeixen el futur econòmic i social dels europeus tornaven a separar el nostre continent en parts i mentre altres es reserven el ser l’aparell productiu a nosaltres ens deixen el paper de proveïdors de serveis, en especial aquells relacionats amb l’oci, el turisme i la residència. No és per a ningú cap sorpresa, tant el turisme com l’acollida, instal·lació i “manteniment” d’expatriats del nord d’Europa, molts d’ells d’edat avançada, han estat una important font d’ingressos a determinats indrets del nostre país i de la resta de la Mediterrània. A Benidorm, Marina d’Or i altres indrets del nostre litoral trobem ben assentats els pilars d’aquest model que ens ha portat també els nostres propis Eurovegas, aeroports sense avions i una muntonada d’urbanitzacions a mig fer que embruten el paisatge.

La Generalitat sembla estar plenament d’acord amb aquest futur de turisme i rajola i no dubta a presentar noves lleis com la de Mesures Urgents d’impuls a la Implantació d’Actuacions Territorials Estratègiques  que permet fer el que vinga de gust pràcticament on vinga de gust sempre que la Generalitat considere que el que vols fer està dins el que considera com prioritari per al nostre futur.

Tot i això el model que els homenots de l’UE (i la seua dona en cap) i que la Generalitat celebren amb tanta alegria té les seues errades, i greus. De primeres, i ja es va vore clar durant els anys més plens del boom econòmic, trenca el país en dos. D’una banda estan els llocs on el model es pot aplicar amb un alt rendiment. És a dir zones litorals i alguns espais concrets de l’interior que es consideren com a destí de turistes i immigrants de l’Europa Septentrional i d’altres llocs amb més diners que nosaltres. Aquestos llocs on es construeix de forma intensiva acaben per esdevindre una mena de sumagalls de recursos de la resta del territori que les envolta: Es mengen el territori, es beuen l’aigua, es porten la força de treball i absorbeixen els recursos financers públics i privats. El teixit social i econòmic de bona part del País Valencià va desaparèixer per falta d’atenció, finançament i interés públic i privat, de forma que quan va esclatar la bombolla immobiliària i financera a una bona part del país no hi havia cap sector productiu on refugiar-se i acollir la mà d’obra que ara ja no tenia treball.

Aquest consum de recursos des d’unes contrades molt concretes implica problemes per a la resta que a banda de perdre recursos, esdevenen territoris secundaris als que es pot instal·lar tot allò que moleste la vista (aerogeneradors, mines, centrals nuclears, macroabocadors, incineradores, etc…) i que esdevenen espais alterats que difícilment podran competir en peu d’igualtat per ser atractius a l’hora de rebre turistes i nouvinguts carregats de diners. És una vella història al nostre país, al que un grapat de zones privilegiades s’obliden que ser cap i casal, cap de partit o zona preferent hauria d’implicar, a més de d’avantatges, algunes responsabilitats.

Quan es va formular l’objectiu prioritari de l’Estratègia Territorial Valenciana “Ser el territori de l’Arc Mediterrani amb millor qualitat de vida” es va cometre una errada. La redacció correcta hauria de ser “Que algunes de les nostres comarques siguen el territori de l’Arc Mediterrani amb millor qualitat de vida”. Per cert caldria preguntar-se on deixen lleis com la de projectes estratègics propostes com les de la infraestructura verda de l’Estratègia Territorial Valenciana.

D’altra banda cal considerar que a més de perjudicar algunes contrades per beneficiar altres, el model és contraproduent. Allà on té més èxit acaba per carregar-se a colp de ciment i aglomeració els valors que feien que el territori siga d’interés per aquestos consumidors a atraure. Desprès d’uns pocs anys d’expansió el model de Sol i Platja es converteix generalment en un model de Sol allà on no el tapen els gratacels i un poc de sorra prop d’unes aigües brutes i plenes de gom a gom. És una caricatura extrema però que de vegades esdevé prou real a segons quins llocs del nostre litoral. Per si això fora poc, els excessos legals, urbanístics, financers i d’altre tipus que comporta el sistema acaben per perjudicar la pròpia essència que es transmet i vol vendre. L’aeroport buit de Castelló és una taca molt gran sobre el futur de la nostra imatge com a poble i país.

Cal canviar el model per altre que es base al que som i a l’equilibri, al que hi haja alguna cosa més que Sol, Platja i Ciment. El nostre territori pot ser un bon punt de partida. Tinguem al nostre abast Sol, biomassa i altres fonts d’energia que ens podrien abastir amb fonts alternatives i més econòmiques que les actuals. Al camp dels residus puguem treballar per a que al lloc dels macroabocadors que únicament serveixen per a omplir amb fem clots allunyats dels espais “prioritaris”, s’encete un nou model de reciclatge i reutilització que genere activitat i beneficis. Podem recuperar la nostra agricultura amb tècniques més sostenibles i recordar que tinguem algunes de les millors hortes del món, olis i vins d’altíssima qualitat i fruites i cítrics que poden competir i guanyar en tast amb qualsevol altra. Hem de recuperar el nostre teixit productiu local sobre aquestes bases i altres com el saber fer que hem acumulat a molts camps durant segles i que encara permeten que alguns productes valencians es consideren com a senyers als seus sectors. Llançar i recuperar aquestos sectors productius és d’interés no sols pel benefici o el treball que puguen generar, és també d’interés perquè ajuden a gestionar de forma sostenible el nostre territori, eixe que al seu conjunt ha de ser atractiu per atraure persones i inversors sense trencar-se.

Per a fer-ho hem de començar a pensar que el nostre territori és alguna cosa més que un suport o un proveïdor de recursos, és el nostre espai vital, un lloc a viure i aprofitar sense esgotar. Preservar i millorar tots els nostres patrimonis no és combatre el progrés és garantir que aquest serà possible. Volem ser un espai d’excel·lència, volem ser atractius? Reparem les nostres finestres trencades i comencem a fer la casa més habitable.