Vida i evolució de Beselga. D’alqueria islàmica a urbanització.

Als contraforts septentrionals de la serra Calderona o de Portaceli es troba Beselga, antic llogaret, torre, palau i actual nucli de segones residències al paratge i horta homònims. Beselga està a l’àrea muntanyosa que s’estén pel migjorn del terme d’Estivella, al Camp de Morvedre. Tot i que no el puguem considerar un lloc de gran bellesa, sí una agradable raconada. No és l’objectiu d’aquests articles divulgar destins turístics sinó paisatges diversos i les seues característiques. Beselga representa una interessant mostra de transformacions al llarg del temps. És un antic despoblat reviscolat com a nucli de segones residències. Alguns factors d’antic origen, altres de nou, han impulsat al mateix lloc la instal.lació de població agrària i lúdica.

Tot i que ací s’ha trobat restes de poblament molt antic i que segons alguns estudiosos el topònim deriva de basílica, Beselga fou una alqueria islàmica, un assentament situat al peu d’una torre defensiva i de guaita d’epoca almohade, un model molt extés a les nostres terres. Era un dels tres assentaments musulmans existents a l’actual terme d’Estivella junt a aquest darrer i el despoblat d’Arenes. La conquesta cristiana va suposar grans canvis i entre ells la progressiva concentració de la població al pla, a Estivella, front al menor creixement de Beselga i l’abandonament d’Arenes.

La torre de Beselga s’alça a uns 260 metres d’altitud sobre un tossal rocós, un plegament calcari estés de nord-oest a sud-est. Fou bastit aquest emplaçament pel control visual que ofereix de la vall del Palància, corredor entre el litoral i l’interior peninsular. A la seua ubicació estratègica s’afegia la natura defensiva d’aquest emplaçament de costeruts vessants.

Al peu de la muntanyeta de la torre fou sel.leccionat per ubicar l’alqueria un petit coll entre dos barrancs on brolla una font. La superposició de materials del Trias Muschelkalk sobre impermeables argiles i arenisques del Buntsandstein, una disposició de materials visible al castell de Beselga, afavoreix la concentració d’aigües subàlvees i amb elles l’aflorament de fonts, com la que naix en aquest lloc. La font de Beselga oferia cabal pel consum dels residents i pel reg d’una valuosa horta. Aquesta disponibilitat d’aigua completada amb la presència d’una canal arrecerada orientada a l’est i nord-est, susceptible de reg, van resultar decissives per la instal.lació de pobladors.

L’horta de Beselga, un microsistema de regadiu, fou un dels principals i escassos enclavaments de reg comarcals fora del gran sistema de la ribera del Palància, del de la séquia Major de Sagunt, semblant al proper de la vall de Segart. Mitjançant una complexa xarxa de derivació els pobladors de Beselga van extendre el reg pels bancals dels voltants. Les majoritàries terres de secà i la veïna muntanya amb els seus productes van completar els recursos d’aquesta valuosa horta. Aquest barranquet junt als de Beselga, que tanca per ponent el llogaret, de Linares, de Banyet, del Pla, etc., aboquen els seus cabals temporals al barranc de la Sarva, amb capçalera a la serra i que vessa les seues aigües al riu Palància al costat d’Estivella.

Tornant a la història, després de la conquesta cristiana diversos propietaris van posseir el lloc i fins i tot Guillem Colom intentà bastir una cartoixa ací l’any 1374. Des del 1441 va pertanyer als Garcerà de Monsoriu i fou Gracià Garcerà de Monsoriu qui va reedificar el castell i construir tres cases. Ell va bastir un palau adossat a la torre almohade, des d’on gestionar les seues terres i ostentar el seu poder.

Com a llogaret fou junt amb Estivella desmembrat de la parròquia matriu de Sagunt el 1535. En 1563 figuraven vint famílies de moriscos residents a Beselga, és a dir, un centenar d’habitants. Aquests, com a la resta del nostre territori van ser expulsats en 1609 i el lloc restà despoblat. A partir de 1610 es desenvolupà la repoblació, duta a terme amb pobladors procedents de les Useres i de Vilafamés, a l’Alcalatén i la Plana Alta. Aquests nouvinguts contaven amb església i posteriorment un petit nou temple fou beneït el 12 de maig de 1674, amb el cementeri al costat. Després, el lloc anà deshabitant-se en un degoteig de residents, en bona mesura pel trasllat dels seus residents a Estivella, nucli molt pròxim, més gran i situat al pla i vora l’horta del Palància, des d’on podien gestionar el territori. Tot i això, Beselga va tenir forn, botiga i almàssera i sembla que arribà a tenir alcalde al segle XIX. Finalment fou a la primera part del XX quan restà deshabitat. Durant molt de temps visqueren algunes famílies entre altres cases sols habitades temporalment per llauradors i finalment sols per temporers al voltant l’ermita.

Al segle XX la millora de l’accesibilitat a la zona per l’apertura de la línia fèrria de València a Saragossa en funcionament fins Segorbe el 1898, va impulsar l’estiueig a Estivella, poble amb estació de ferrocarril situat front a la serra i al peu de l’emblemàtic Garbí. Els estiuejants, a la recerca dels paisatges de muntanya i bosc també van arribar des d’Estivella a Segart, al cim del Garbí i a Beselga. Al voltant o a les mateixes cases del llogaret van instal.lar-se els primers estiuejants atrets per la situació a la muntanya, les panoràmiques que ofereix el lloc i la presència de l’horteta i la font. Aquells antics estiuejants del segon terç del segle s’instal.laren al collet i vora el camí d’accés a senzilles casetes d’una altura, alguna encara amb el clàssic nom de Villa ……a la façana. Aquest nucli originari, encara visible, va tindre una segona expansió, encara major, al darrer terç del segle XX, sobretot als anys seixanta, setenta i vuitanta amb la difusió de l’automòbil.

Quan a començament de la dècada de 1960 fou visitat per Lluch Garín en el seu recorregut per les ermites valencianes encara es conservava la vella ermita de l’Anunciació i de sant Roc, enderrocada a la dècada de 1970. Aleshores al voltant de l’ermita hi havia velles cases de llauradors al llarg d’un parell de carrers i la replaça, pel que Beselga mantenia la imatge de llogaret tradicional, mentre es construïen casetes i xalets de segona residència. La proximitat a Estivella i la seua estació, a sols mitja horeta a peu, van afavorir el procés de reviscolament poblacional.

Els estiuejants buscaven també fer vida social i alhora millorar les condicions d’estada. Alguns pioners van impulsar ambdues coses i així una plaça a una paret recorda a “Fernando Bover, el Tío Fernando” com un dels promotors, un d’eixos veïns que en llocs de segona residència han fet per desenvolupar-los. Els estiuejants, amb major o menor col.laboració municipal, promoveren millores al lloc, espais ajardinats, taules per dinar a l’aire lliure, i així com recorda un altra placa el safareig fou reconstruït el 1977 amb el treball dels veïns i els materials cedits per l’ajuntament. L’antiga ermita fou reedificada a la dècada de 1970 en un estil modern molt de l’època i fins a cert punt d’inspiració “xaletaire” amb un petit espadat. Eixa participació social es manté en l’associació ACUBE, Asociación Cultural de Beselga, que disposa tan de local social com d’instal.lacions esportives pel seus socis. Es tracta del clàssic model d’urbanització, amb grup dinamitzador de la vida local. Actualment Beselga figura com a deshabitat, tot i que algunes cases estan habitades bona part de l’any.

Al collet, a 230 metres d’altitud, es troba l’ermita i un parell d’antigues cases, també molt transformades, configurant una plaçeta on finalitza el carrer o carretera d’accés, la denominada més avall avinguda del Garbí, el que resta de l’històric nucli. A partir d’ací les construccions s’estenen al llarg del carrer carretera o més amunt d’aquesta, cap al coll s’observa cases antigues i més avall els moderns xalets amb diversitat d’estils representats. Tota la riquesa de l’arquitectura d’inspiració pròpia està representada ací en una amplia gamma de materials i tècniques, de succesives reformes.

Entre les cases i la muntanyeta del castell s’estén l’horta per la canal, en petits bancals disposats en sentit transversal al caixer, solcat per barranc i amb accesos complexos. La font, de cabal ampliat per una galeria excavada als anys cinquanta, permet a més a més de derivar aigua pel consum d’Estivella el reg de la seua superficie tradicional, sembla que unes setenta fanecades (6 hectàrees). Vora barranc i a alguns màrgens molts lledoners, amb exemplars de gran tamany, que han sostingut el terreny i tradicionalment han estat objecte d’aprofitaments per obtindre vares. És una raconada interessant per la seua diversitat on estàn representades llimeres, tarongers, nesprers, altres fruiters com pereres, magraners o figueres, algunes minúscules plantacions d’hortalisses, hortetes per autoconsum, algunes oliveres de regadiu i parres als murs dels bancals. Com a singularitat local destaca les plantacions de llimeres, a hores d’ara escasses en aquestes comarques, que encara estaven presents als anys seixanta a alguns llocs com Algar del Palància. La llimera és un cítric amb menor demanda d’aigua que el taronger però amb major resistència al fred i sembla que s’ha conservat a aquesta raconada on la seua orientació i major altitud sobre la vall redueix els efectes de les inversions tèrmiques. A més a més, l’escàs interés d’aquest antic regadiu, de les seues complexes estructures i el petit parcelari ha contribuït a no desenvolupar-se una major reconversió de conreus. Es tracta d’un paratge molt singular al context de l’àrea. A hores d’ara l’horta es troba entre l’abandonament i la resistència a la desaparició com àrea conreada marginal.

Al migdia de Beselga les cases i xalets donen pas vessant amunt al bosc, espai forestal que ha ocupat les velles pastures i també alguns antics bancals, ací no abundants pel pendent pronunciat. Però destaca com a escasos metres de les construccions el bosc, la pinada, és jove i en procés de regeneració. La muntanya mostra la cicatriu de l’incendi que anys enrere va afectar aquesta zona, quan el foc que afectà al Garbí i la zona situada al nord es quedà molt a prop de les cases com encara mostren els pins adults que es van salvar ja al voltant de les construccions. Com a tants altres llocs de les nostres terres el foc arribà a les portes de les cases, on es va concentrar els esforços per salvar aquestes a tota costa, com resulta habitual fins i tot retirant mitjans d’altres llocs per primar la defensa de les edificacions legals o ilegals. Es tracta d’un clàssic paisatge de pinada en regeneració, una mostra dels existents a altres contrades d’aquesta serra tan afectada pels incendis sobretot a les darreres dècades del segle XX.

A l’extrem meridional està el camí de Barraix, on destaca el safareig reconstruït, adossat a la pedra que configura un bell racó. Front a aquest una gran bassa de reg i el dipósit d’aigua potable, entre les garroferes, taules per dinar amb panoràmiques. Mereix destacar a la seua rodalia una singular construcció, una casa xalet bastida a imitació d’un castell o edificació romànica, recarregada i fora de lloc, que resulta interessant com una de les màximes expressions a les nostres terres de l’arquitectura kitch. Presenta interés en si mateix com a mostra del nivell que pot assolir una iniciativa particular en aquesta línia, fins i tot per sorpendre a alguns que ja tenim limitada la capacitat de sorpresa davant els horrors que trobem arreu les nostres terres.

Pel safareig, com pel centre de Beselga, passa el sender local SL-CV-23 Beselga-Barraix en direcció a Barraix, l’històric camí de Barraix, que també és una via pecuaria d’accés a les pastures dels cims de la serra, via senderista d’ascens cap al Garbí. L’esmentat sender a més a més permet connectar a Barraix amb el sender de gran recorregut GR-10, que des de la serra de Javalambre arriba al terme de Puçol travessant tota la serra entre les conques del Túria i el Palancia. Barraix és una coneguda font situada a una agradosa raconada de la serra a 540 metres d’altitud i poc més de dos quilòmetres i mig de distància, un paratge tradicionalment molt valorat pels visitants de la mateixa, on es troba junt a un alberg i l’ermiteta. Des del safareig el camí s’endinsa en la vall del barranc per ascendir serra amunt pel que pot ser una excursió pels aficionats al senderisme fins el magnífic mirador que és el Garbí. El tram inicial, encara prou planer, ofereix la possibilitat d’una curta passejada pel bosc, amb vistes de l’entorn i alguns detalls constructius curiosos com el senzill aqueducte pel reg de part de l’horta de Beselga o un singular conjunt de bancals de pedra a l’esquerra del camí.

A l’extrem septentrional del caseriu es troba el castell, una construcció situada a un esperó rocós calcari, un plegament quasi vertical, una ubicació de fácil defensa, a un lloc que controla un dels pasos tradicionals cap a l’interior peninsular. És un lloc estratègic de control. A més a més situat una trentena de metres sobre una font, alqueria i horta. Al voltant del castell i des del caseriu alguns pins i també vells garrofers i oliveres.

Des de la plaça, junt l’ermita, un curt sender reacondicionat els darrers anys permet pujar al castell en uns minuts de caminada. En l’ascens el sender ofereix vistes de Beselga, els seus voltants i la serra. Una vegada al castell aquest mostra la seua històrica configuració i l’estructura moderna instal.lada per preservar-la. L’any 2004 el mur del lateral septentrional de l’antic palau, el menys consistent, es va enfonsar. Això justificà una intervenció desenvolupada a partir del 2005. De l’històric conjunt resta la torre quadrangular de fang, amb les tres plantes d’època musulmana, del segle XII, i part de l’afegida després de la conquesta així com el mur meridional de l’antic palau, adossat a la torre preexistent al segle XV. Aquest, una construcció de planta rectangular, obra de tapial amb carreus als cantons, de dos altures i remat en terraça amb merlets, conserva dos grans finestrals gòtics a la planta noble i la porta d’accés, la principal del recinte, amb arc de mig punt amb dovelles de pedra de Sagunt. Al procés de consolidació-restauració s’ha afegit el remat de la torre mitjançant llosa de formigó, on s’identifica molt bé la part afegida, s’ha reparat danys com clivells, així com una estructura metàl.lica de sustentació, com una bastida, asentada sobre un mur bastit al lateral septentrional. Resulta cridanera aquesta intervenció però segons es justifica a un dels panells explicatius instal.lats es tracta d’una actuació de sustentació que deixa oberta una futura culminació.

La plataforma on es troba el castell és un magnífic mirador i ofereix interessants elements per la interpretació del paisatge. Alhora mostra l’impacte de la propera autovia pel que fa al soroll, eixa contaminació acústica vinculada a les carreteres, sobretot les autopistes i autovies que no sempre es considera suficientement. Aquesta autovia ha deixat aquest racó abans més apartat a la vista d’aquesta i prop del principal corredor de comunicació de l’àrea. L’autovia, a banda d’un gran canvi visual, mostra el desplaçament de l’antiga via d’enllaç interior-costa cap al sud en substitució de la vella carretera.

Cap al nord es divisa el vessant sota el castell amb matollar i pineda que dóna pas a garroferals i algun oliverar allà baix, els conreus de secà tradicionals encara majoritaris tot i que en procés d’abandonament. Es veu l’autovia A-23 i en paral.lel la via fèrria de Saragossa, amb dos ponts sobre el barranc de la Sarva, l’eix d’aquest corredor. Darrere un conjunt de muntanyetes, amb la petita urbanització de xalets Penya Llisa front l’autovia sota la Muntanyeta LLarga, el camping Pla d’Estivella, el tossal del Calvari, que amaga els xalets de la Muntanyeta de la Font de Ton Ferrer, entre pins, matollar i plantacions de cítrics que alteren la imatge per les seues morfologies quadrades. S’observa alguna conducció entubada per les aigues de reg del horts que solca els vessants, unes infraestructures abundants a aquesta banda de la comarca des de la seua difussió a partir dels anys seixanta amb l’expanssió del taronger. Xalets i tarongers son nouvinguts a la muntanya i els vells secans majorment sense conreu. Destaca l’antena existent a la muntanya de l’Ermita o la Pedrera (277 m.), punt més elevat d’aquesta raconada i situat al terme de Torres Torres, amb els restes de la construcció que li dona nom. Cap al nord-est el Pla d’Estivella amb el petit polígon industrial i el poble entre els tarongers.

Cap al nord-oest després del barranc de Linares, es troba el replanell que s’estén pels paratges de les Murteres, el Terrer, la Rodana o el Clot de Donat solcat per la carretera de Serra, entre predominants tarongers. Es tracta d’una extensa àrea del veí terme d’Algimia d’Alfara que està, o estava, previst junt a superfícies menors d’Estivella i Torres Torres fora ocupada per tres camps de golf, un hotel, una gran superficie comercial i set-cents xalets d’un ambiciós pla d’actuació urbanística. Confiem que aquest PAI de sis milions de quilòmetres quadrats d’extensió reste sobre el paper com a testimoni d’una època de desgavells pel nostre territori. Davant, en eixa direcció, mereix destacar una pedrera abandonada que mostra l’impacte d’aquests aprofitaments, prop d’alguns corrals que evoquen el passat carácter de la zona com a àrea de pastura destí també de ramats trashumants. Tanquen per aquesta banda l’alineació del Picaio Calbet (448 m.) i el Rodeno, coronat per horts de tarongers de darrera generació en vessants, eixes plantacions en llocs elevats i en pendents únicament posibles pel reg per degoteig, eixa moderna intervenció que ha fet destrossar raconades d’aquesta zona. Aquests horts són una mostra de la revolució que ha representat el reg per degoteig des de finals del segle XX, en relació no sols amb el tradicional de font o riu sino fins i tot el de pou amb les seues conduccions de distribució, posibles per la combinació de noves tecnologies i l’aportació de capitals a gran escala.

Cap al nord, més enllà de l’autovia el Picaio Rodó d’Algimia amb la Caseta dels Coets, una mostra de les que coronaven algunes de les nostres muntanyes a l’intent per combatre les tronades i al fons els munts en ascens que donen pas a la serra d’Espadà que tanca tot el nord. La utilització de coets per alterar els núvols i evitar les temudes pedregades, va estar molt extesa unes dècades enrere. Pel nord-est i darrere Estivella la serra de la Creu darrer de tarongers, amb pins i alguns xalets, que separa la Baronía de la vall de Segó.

Cap a l’est quasi es veu el poble d’Albalat i si el seu pla, amb xalets i tarongers que esguiten els antics garroferals i bosquines, rodals de pinada, cap a la muntanyeta de Ponera que està front a Sagunt. Els voltants d’Albalat representen una bona mostra del procés d’escampament de xalets i horts pels antics secans i erms.

Al sud la serra s’alça damunt, on destaca el barranc de Barraix amb la seua gran pendent. Matollar i pineda, amb algunes carrasques, amb garroferes de vell conreu, un territori amb pendent molt pronunciat. Destaca en altura vells abancalaments aillats en enclavaments, més visibles pels incendis de passats anys, l’incendi que arribà a Beselga. Al voltant els cims de les muntanyes properes, com les Penyes de la Trencada al sud-oest i visible al sud des del castell, no des de Beselga, l’Albarda (534 m.), l’extrem meridional del Garbí (604 m.), a sols quilòmetre i mig de distància en línia recta. Des d’aquest el contrafort de la serra baixa cap a Beselga amb molt de pendent, per on discorre la pista d’Estivella al Garbí.

L’accés a Beselga és molt senzill, per l’autovia A-23 a l’eixida d’Estivella, Albalat i Segart. Un senyal al començament d‘Estivella des de Sagunt indica el camí de Beselga. Pels visitants Estivella ofereix els serveis bàsics per una visita mentre el proper Garbí pot completar una interessant excursió, amb oferta de menjars pel visitant.

Per aquest article hem consultat la toponímia de Torres Torres i Algimia d’Alfara recollida per Joaquím Martí i Mestre i editada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.