La Llàcua (Morella)

El llogaret de la Llàcua, també conegut com la Llècua per aquestes terres, es troba a l’extrem meridional del terme de Morella, a la comarca dels Ports. Està situat a l’entrant territorial que aquest municipi presenta entre els termes d’altres dos veïns, Ares del Maestrat, per ponent, i Catí, per llevant. De fet un parell de quilòmetres és la distància que separa la Llàcua del terme d’Ares. Es troba a la dena de Muixacre, la més extensa del terme municipal i amb els masos més allunyats de la ciutat de Morella. Per la banda del terme de Morella aquesta dena limita amb la del Coll i del Moll pel nord-est i el nord i amb la dels Llivis pel nord-oest.

Per qui no conega aquestes terres dena és la denominació tradicional dels diferents “districtes” o zones en que es subdivideixen molts termes de les comarques dels Ports i el Maestrat, sobretot aquells més extensos i amb abundant poblament dispers en masos. Les denes són àrees amb trets comuns i amb tradicionals vincles per la gestió del territori o la prestació de serveis.

L’extens i variat terme de Morella compta, a més a més d’uns tres-cents masos que van estar habitats i de la propia ciutat, amb tres llogarets que van assolir en el seu millor moment entre seixanta i tres-cents residents cadascú d’ells, a banda dels antics pobles i municipis de Xiva i Ortells afegits al municipi al darrer terç del segle XX. Els esmentats llogarets van representar un model intermedi de poblament, amb trets singulars, entre la capçalera municipal i l’abundant hàbitat dispers. Qui redacta aquestes línies, amb tres articles redactats sobre aquests atractius i singulars llogarets, la Pobla d’Alcolea, Herbesset i La Llàcua, poc més que ha tingut que sortejar a qui li tocava aparéixer en aquesta ocasió a Alter.

La Llàcua, únic llogaret dels tres esmentats situats al sud de Morella, es troba a 1.069 metres d’altitud a un paisatge esguitat de masos, al centre de l’altiplà al que dóna nom, proper de l’altre replanell veí de la Pinella, aquest ja al terme d’Ares. S’alça sobre una suau elevació que bordeja un barranquet. Aquest petit curs de drenatge travessa part de l’altiplà per dirigir-se com a barranc de la Llàcua cap a la veïna fondalada de la Pinella on al juntar-se amb altres es converteix en el barranc d’En Xerra. Aquest darrer barranc aboca al de la Canà, aquest al riu Caldés a la capçalera del Bergantes i succesivament les aigües que condueixen baixen fins el Guadalope i per aquest a l’Ebre.

El xicotet altiplà és un dels enclavaments que com illots més planers esguiten aquest esquerp territori, el que els converteix per la seua singularitat en referents geogràfics, com són al nord les canals de les vegues de Moll i dels Llivis, o a l’oest la Pinella i l’extensa la Canà, aquestes dues darreres al terme d’Ares del Maestrat. A més a més del propi barranc de la Llàcua una petita porció oriental de l’altiplà vessa les seues aigües cap al de Salvassòria i aquest a la rambla de Cervera. Segons algunes fonts d’informació el topònim la Llàcua deriva de llacuna. Sembla que ací en tant que espai endorreic va haver una llacuna abastida del cabal de barrancs i de pous com els de la Cima, l’Aljup i el Pou de Dalt, que es va secar al disminuir l’aportació de les fonts i augmentar les filtracions. Eixe origen llacunar és el que justifica la terra molt fértil i rica en nitrats del paratge, tan valorada al municipi.

Al nord i al sud tanquen l’altiplà sengles muntanyes de característiques ben diferents. Al nord es troben els contraforts del massís del Montsiacre, que s’estenen de ponent a llevant, munt basculat que mostra els seus arredonits plegaments, la muntanya de referència del migjorn de Morella, que assoleix el 1.274 metres al cim homònim i els 1.294 al cim germà dels Fustes, el punt més elevat del terme. La zona visible en aquesta direcció des de la Llàcua assoleix els 1.200 metres, cent i escaig per damunt del llogaret. Es tracta de vessants molt propers ocupats per una vegetació relativament densa on destaquen carrascars, alguna roureda i en menor grau masses forestals que combinen aquestes espècies arbòries amb altres, en una interessant mostra de diversitat patent al sotabosc.

Pel sud es troba les Llomes de Gibalcolla, una extensa lloma de suaus formes, únicament amb algunes desdibuixades canaletes, que tot i la seua orientació septentrional és una paramera sense vegetació. Sembla que pel que fa a la vegetació aquesta imatge és conseqüència de la secular pressió antrópica i la relevància de la ramaderia. Més allunyada al migjorn es troba la serra de la Nevera, a la divisòria amb el terme de Catí, on s’assoleix els 1.296 metres així com la serra de Bellmunt a l’estreta faixa de l’extrem meridional del terme. També ací, al sud, s’arriba als 1.200 metres a les altures meridionals del terme. Curiosament, a la Llàcua l’ombria no presenta vegetació mentre aquesta sí és relativamente abundant i variada a la solana, en qualsevol cas una conseqüència d’eixa forta pressió antrópica a les llomes.

L’horitzó es completa per ponent per accidents geogràfics de referència a una extensa àrea com són les moles d’Ares i la Vilà, la primera amb l’antena de telecomunicacions al cim (1.318 m.); la serra de Castellfort amb l’ermita de sant Pere, amb la costera per on penosament es supera el desnivell quan es puja al Romiatge des de Catí. A excepció d’algun pi aïllat, la mola d’Ares mostra les úniques pinedes visibles, per altra banda fruit de la repoblació de la segona meitat del segle XX. Actualment la visió es completa amb els nombrosos aerogeneradors situats a l’oest, cap a Castellfort, Portell i Vilafranca.

A ponent del llogaret el barranc s’encaixa progressivament i forma l’única barrera orogràfica significativa del pla. Al seu pas contribueix a oferir una imatge més variada pel trànsit de l’espai pelat cap a la roureda i més endavant el carrascar estés al voltant del mas d’en Xerra, al limit de l’altiplà. Excepció feta d’algun pi aïllat són les carrasques i els roures els arbres predominants a l’àrea. En relació amb les espècies arbòries més representades actualment i amb aquesta configuració del paisatge cal tenir present que al voltants, tant a les terres baixes de llevant entorn a Salvassòria com a les elevades dels masos de Fustes, Guimerans, Gibalcolla, etc., es va carbonejar molt al passat.

En conjunt l’altiplà de la Llàcua ofereix un paisatge de gran bellesa, ric en contrastes, que el fa molt atractiu però a més a més n’és una bona mostra de la seua modulació per l’acció humana al llarg dels segles, perceptible a diferents paratges i condicions. Al centre i fons de l’altiplà, l’àrea més accesible, fèrtil i amb parcel.les de conreu més extenses i més planes, es concentra la major part de les terres conreades, com un oasi agrícola. Tot i això cal tenir molt present que la superfície conreada al conjunt de la dena s’ha reduït a la meitat entre 1930 i 1991, front a l’expansió d’unes pastures que ja a començament de la dècada de 1990 representaven una superfície semblant (GAMUNDÍ-SANGÜESA).

Les terres conreades de la dena es dediquen ara bàsicament al cereal, sempre predominant, per la desaparició de conreus menys representats ja tradicionals com els llegums, les creïlles i d’altres destinats a l’autoconsum. Els esmentats autors destacaven a la seua publicació sobre l’antic terme de Morella com a finals de la dècada dels vuitanta la meitat de les terres de conreu es dedicaven a la civada, una quarta part al blat, i la resta en primer lloc a l’esparceta i en menor grau l’avena, l’alfals i les creïlles. La creïlla, la patata com es coneix a bona part de les comarques castellonenques, fou un conreu molt característic d’aquestes contrades, afavorit pel fèrtil sòl calcari de lapiaz, objecte de comercialització per a consum o com a llavor de sembra per la seua notable qualitat (GAMUNDÍ-SANGÜESA). Els camps, tancats pels murs de pedra ofereixen una bella imatge, espectacular a la primavera. A l’horitzó dels conreus, a més a més dels murs, destaquen algunes barraques de pedra en sec mentre cap a la banda oriental mereix ressaltar l’abundància de bardisses.

Cap al nord, pels vessants que pugen en direcció al Montsiacre, la vegetació arbòria variada i més amunt el carrascar en regeneració, en algunes contrades amb grans exemplars, és la predominant. Tot i això, entre l’arbrat es distingeix restes dels vells murs de maçoneria que delimitaven l’espai que fou pastures i que el retrocés de la ramaderia ovina extensiva ha deixat pel bosc en expansió. L’abundància de pedra calcària i una passada gestió ramadera extensiva justifiquen eixes velles estructures de pedra i les d’alguns assagadors. Pel que fa a la ramaderia, cal considerar que al passat i a més del predominant ramat oví també va desenvolupar-se la cria de porcs que aprofitaven les bellotes de les carrasques i els aglans dels roures. Ací com a altres contrades de la comarca, fou habitual veure els porcs pasturant pel camp, una imatge a hores d’ara més pròpia de les deveses extremenyes o andaluces.

En relació amb eixa gestió territorial, cap al sud les parameres mostren millor la seua passada sobreexplotació per una orientació ramadera que es manté al present i ofereix una imatge interessant. Es veu els murs de pedra de tancament de les extenses pastures que solquen els vessants en vertical, completades per altres en horitzontal. Delimiten parcel.les de gran extensió per la limitada productivitat d’aquests espais a excepció d’algunes situades cap a ponent on fins i tot estan ocupades per rouredes. Algunes antigues barraques de pedra, on s’aixoplugaven els pastors d’aquests terrenys més allunyats, i molt puntualment un corral o corralissa aïllat com el corral de Caro, encara en ús, són visibles en aquests paratges. A les millors finques de la serra, com una gran explotació, un dia qualsevol s’observa els ramats de vaques pasturant.

Les vaques predominen a les pastures, també al centre, en el marc d’eixe progressiu predomini de la ramaderia bovina front l’ovina a aquestes comarques. Les extenses finques, moltes d’elles fruit de la progressiva agrupació de masos per compra, arrendament o simplement cessió sota diverses fórmules, la major quotizació de la carn de vedella i menor demanda d’atencions, està darrere de l’expansió bovina. A la Llàcua el predomini del boví és major per la presència d’un ramaderia de ramat brau des del segle XIX que pastura una extensa zona cap a llevant. Per contra, no està tan implantat el porcí en granges, tan abundant a aquestes comarques, que a les darreres dècades s’ha difós, present a tants masos tot i la cojuntura actual. Tot i això a la dena n’hi ha ramat porcí criat en regim intensiu, hereu no sols del mantingut abans als solls dels masos sinó també dels porcs que al passat pastorejaven pel munt.

El caseriu de la Llàcua, com hem dit el major assentament del sud de Morella i de la comarca, està integrat únicament per una quinzena de cases, vivendes, amb els seus corresponents annexes d’algunes d’elles, corrals i magatzems, que el fan una agrupació de la que destaca l’església parroquial, sota l’advocació de la Inmaculada Concepció. Entre les construccions destaquen alguns grans oms que a la primavera donen la nota de verdor i completen l’imatge del llogaret. Les cases mostren interessants arcades de pedra, murs de pedra, poc pintats, amb senzills balcons i façanes d’irregular composició. No es pot parlar de carrers en aquesta agrupació, en tot cas de dos carrerons i la placeta que presideix l’església.

L’església és un temple de maçoneria amb carreus als cantons, d’una nau de tres trams, amb portada adintelada, amb façana molt senzilla lluïda de ciment no fa molt i repintat rellotge de sol, bastida el 1773. Fou construïda sobre l’anterior ermita, que ja existia almenys a mitjan segle XVI. Depenent durant segles de la parròquia de Salvassòria, aquella d’origen medieval, l’esmentat any 1773 ambdues es van fusionar, per la major expansió demogràfica de La Llàcua, passant aleshores a ser la Parròquia de Salvassòria-La Llàcua, suprimida en 1929 (GAMUNDÍ-SANGÜESA). Destaca el petit campanar, que sobreeix uns quatre metres de la teulada de l’església, amb coberta a quatre aigües. Al costat d’aquest darrer es troba la porta d’accés al vell cementeri.

La Llàcua fou una agrupació de cases, eren tres al segle XVI, vinculada al llarg de segles de la parròquia i lloc de Salvassòria. La decadència d’aquest darrer va afavorir la substitució com a nucli d’aquest territori per La Llàcua, que va experimentar un notable creixement durant els segles XVIII i XIX per assolir els quaranta residents a finals d’aquesta centúria i el màxim el 1924 amb 66 habitants. El despoblament posterior a la guerra deixà el número de residents en 36 el 1950 per abandonar-se ràpidament eixa dècada i així el 1960 figuraven 3 residents (GAMUNDÍ-SANGÜESA). A hores d’ara la Llàcua és freqüentada sobretot per agricultors que acudeixen a les seues explotacions així com per algun turista allotjat a la vivenda rural local, en algunes de les cases destinades a segona residència.

A l’extrem oriental del llogaret es troba la casa que fou destinada a escoles mentre a l’altra banda, ja fora del caseriu, vora el camí d’accés, destaca el peiró amb el Sagrat Cor de Jesus que donava la benvinguda als que entraven per allà. Al caseriu, tot i que encara més als voltants, mereix destacar la presència d’algunes modernes naus agràries. Cal destacar com la Llàcua fou un centre de serveis bàsics de l’àrea, molt primari, com els religiosos amb la parròquia, escolars amb l’escola, però també comercials molt primaris amb la posada-estanc-botiga. Com recullen els esmentats Serafín Gamundí i Carlos Sangüesa, l’any 1932 es va obrir l’escola que finalment fou anulada en 1974 com a tantes altres escoletes de la comarca i en general del nostre àmbit rural. Rehabilitada i reconvertida en allotjament rural és fàcilment identificable per la seua estructura amb l’aula davall i la vivenda dalt. Fins i tot a l’inestable període d’activitat del maquis a La Llàcua va haver un destacament de la Guardia Civil.

La Llàcua centralitza, tanmateix, la xarxa de camins de l’àrea, actuant històricament com a cruïlla d’alguns importants. Pel que fa a les vies ramaderes, destaca el cordell de la Bassa Verda o de Pinella que des de Salvassòria, procedent de la costa, per una pronunciada costera, arriba al llogaret i es dirigeix cap al terme d’Ares, cap a la Pinella, on enllaça amb la Canyada d’Empriu. L’ampla via pequària, històricament molt utilitzada pel trànsit ramader entre Aragó i la costa a banda d’altre de més curt recorregut, acull el traçat del camí pavimentat d’accés. Aquest assagador és una mostra, amb els murs de pedra que el delimiten, de les velles “autopistes” d’ovelles que solquen aquestes comarques, vies pequàries que travessen aquesta dena en diverses direccions.

Altra via molt rellevant al passat, determinant de l’emplaçament del llogaret, és l’històric camí de Llucena a Morella, per la Venta del Segarró, que des de la Llàcua pel Moixacre es dirigeix cap a Morella. Per aquest camí discorria trànsit de llarga i mitja distància de nord a sud, inclòs el procedent o amb destí a València i els seus voltants. Des de Morella la també coneguda localment com carretera de València anava per la masía de Moya, per la de Muixacre, la de Bartolo i La Llàcua abans de continuar cap al sud. Al voltant del llogaret aquest camí de nord a sud coincideix amb altre d’oest a est, com l’adés esmentat assagador, de Vilafranca cap a Salvassòria i l’Avellà, a Catí, enllaç entre les terres de l’interior i les litorals.

Altres camins, també entre murs de pedra per protegir els sembrats o delimitar les pastures, que facilitaven el pas de les ovelles, es dirigeixen cap a les dues serres veïnes i alguns altres paratges de l’altiplà. Al voltant de les cases mereix destacar la presència d’algun pou, en aquesta contrada on la capa freàtica èsta propera i manquen els ullals propers.

El paisatge agrari mostra les finques tancades, amb velles porteres d’accés. Actualment els murs coexisteixen amb altres moderns límits de la propietat i l’ús dels pastors elèctrics, les tanques electrificades. La puntual petjada de la moderna ramaderia és també patent a les naus de maquinària i magatzem de farratge i collites, mostra de la recent transformació del paisatge. A més a més, eixa actual relevancia ramadera és visible a la vegetació esquifida o adehesada per l’acció del ramat. En relació amb el model de gestió territorial cal tenir ben present que ja abans de la recent unificació de gestió d’alguns masos aquesta banda de Morella es caracterizava per tenir les propietats agràries, les masies, més extenses del terme, moltes d’elles amb més de tres-centes hectàrees de superfície.

Aquest paisatge agrari, bàsicament ramader, que encara es fa patent a la major part del territori, està vinculat a l’actualitat a molt poques persones, els comptats actius agraris que amb la concentració de finques, la disponibilitat de maquinària i l’especialització cerealista i sobretot ramadera extensiva gestionen les terres de conreu, les ovelles i sobretot a hores d’ara les vaques que pastaren al terme. De la resistència d’aquestes persones, cada vegada menys i més envellides, per a l’enfrontar-se a la disminució de la rendabilitat per unitat ramadera, depén una alteració de l’equilibri actual, del paisatge tal i com l’observem. Aquest model extensiu de gestió territorial és minoritari al conjunt del País Valencià però ben representat a les comarques castellonenques i extensible a l’Aragó i els masos aragonesos i catalans, amb els corresponents matissos territorials.

És recomanable un passeig des de la Llàcua fins el mirador sobre Salvassòria, a l’est, que permet contrastar dos paisatges de característiques ben diferents. Des d’ell s’observa cap a l’est les muntanyes de Vallibona, els carrascars i colades de pedra, amb el barrancs dels Fusters i el de Salvassòria, sobre la valleta d’aquest darrer. A l’esmentada valleta vells camps i algun mas, com la singular Salvassòria de la qual parlarem a un futur article. Els bous braus pasturen una extensa àrea que s’estén per Salvassòria, Mas de Lozano i Gibalcolla, una coneguda ramaderia que està present en aquestes contrades des de la segona meitat del segle XIX. Més enllà les muntanyes baixen des del Montsiacre cap a les visibles Moles de Xert, amb la vegetació en progressiva disminució, i darrere apareix cap a l’horitzó la serra del Montsià, a Catalunya, el litoral i la mar. Més cap al migjorn la muntanya dóna pas als contraforts de la serra de la Nevera, a Catí, que assoleix els 1.286 metres d’altitud al sud, i on sota unes antenes es distingeix l’interessant conjunt de les construccions i vegetació al voltant de la font i banys de l’Avellà.

S’accedeix a la Llàcua per un ramal del camí de la CV-12 a la Belluga, del qual deriva en la Pinella, amb desviació senyalitzada. Es troba a uns nou quilòmetres de l’esmentada carretera, entre Ares, prop de la connexió amb la CV-15, i Morella, a la N-232. En qualsevol cas la Llàcua es un cul de sac pels vehicles que han de tornar a eixir per on han entrat.

Qui vullga visitar la Llàcua disposa com únic servei de l’allotjament rural Les Escoles, de moderna rehabilitació, vinculat a la xarxa turística Cases de Morella, casa de lloguer integre. És ideal per qui vullga conèixer el mon ramader, de la ramaderia extensiva a les nostres terres. Les opcions més properes pel que fa als serveis són Ares del Maestrat, amb hotel i bars-restaurants o en direcció a Morella el recomanable hotel Masía de Ferré, primer obert a un mas, amb bar-restaurant de cuidada cuina així com les cases rurals de Sant Pere de Moll o Torre Escola a banda de la propia Morella que disposa de tot el necessari.

Per la redacció d’aquest article s’ha consultat la magnífica publicació, a la que es fa referència al text, Morella. Guía del Antiguo Término, exhaustiu recorregut per l’extens i variat terme d’aquesta, obra de Serafín Gamundí i Carlos Sangüesa editada l’any 1991 per l’Ajuntament de Morella.