Els alcaldes i regidors de 4.886 municipis ja no cobraran o com “matar moscas a cañonazos“

Com és ben patent al nostre dia a dia, en el context de la crisi sorgeixen per tot arreu propostes per reduir el cost de les administracions. Es planteja unes mesures efectives en major o menor grau, directament economicistes, més o menys ben intencionades, tan sols populistes, bàsicament privatitzadores, etc. Moltes d’aquestes propostes són realistes, d’altres absurdes, amb el rerefons de la distinta visió de lo públic que tenen uns i altres quan no de diversos interessos. Aquestos darrers són ben patents als habituals retalls. Algunes d’aquestes propostes, en ocasions ja iniciatives en desenvolupament, afecten als gestors més propers del nostre territori i és per això que les portem a aquestes línies.

Mesos enrere es va anunciar una possible disminució del número de representants en les corporacions locals, dels regidors, amb la finalitat de reduir els costos relacionats amb ells, bàsicament els salaris. Anunciada aquesta proposta del govern molts pensarem que la iniciativa suposava incrementar el centralisme, accentuar la centralització administrativa front la autonomia local. A més a més ens plantejava dubtes sobre la repercussió en la representació política, sobretot als pobles amb menys de set regidors, on influiria en la reassignació dels vots en relació amb el reduït número de representants. Pels promotors no ha estat possible aplicar aquesta iniciativa, al menys per ara, com a conseqüència de l’oposició d’alcaldes del seu partit.

Tot i això en eixe context no es va fer referència a la possible supressió de municipis, que també s’ha proposat darrerament. Aquesta és una qüestió desenvolupada amb intensitat en alguns altres països del nostre entorn, també al nostre, encara que no tan intensament, en passades dècades i com a procés molt ralentitzat als darrers anys. No resulta estrany que únicament s’hagués fet referència a aquesta qüestió de gaidó, defensada des de diverses instàncies, tan complexa, en tant que ningú vol ser l’executor.

Pel contrari, finalment entre distintes actuacions si s’ha aprovat altres mesures d’ajust en Consell de Ministres. És el cas de la reducció dels salaris dels alcaldes i els regidors dels municipis majors d’un miler d’habitants i la impossibilitat de percebre’ls per aquells de menor grandària. Tanmateix s’ha aprovat mesures de reducció de costos del personal assessor, unes despeses per altra banda de difícil justificació en molts casos. Però també, el que és més important, s’ha aprovat la derivació directa de la prestació de determinats serveis a les diputacions i d’altres quan no siga possible prestar-los en condicions pels ajuntaments. Aquest darrer s’emmarca, més enllà de qüestions econòmiques, al foment de l’aplicació de criteris centralistes en l’administració que es manifesta en altres àmbits.

Si mesos enrere el debat era que fer amb les diputacions ara es dona el procés contrari, impulsar la província i la diputació provincial front a les comarques, les mancomunitats i fins i tot els municipis. És ben cert que la major part de les mancomunitats no funcionen com cal, que la intercooperació municipal, la cooperació en general, és una assignatura pendent. També ho és que les visions excessivament localistes en l’àmbit local es manifesten a tots els nivells, però no és clar que tot això justifique un retrocés del municipalisme. En un proper article ja tractarem les qüestions relatives al problema que representen els localismes. Tot i això tampoc s’ha plantejat res relacionat amb la responsabilitat per la presa de determinades decisions per part de gestors municipals.

Per a molts ciutadans, pense que amb especial intensitat als que mantenen un contacte directe amb el nostre medi rural, més als que desenvolupem la nostra tasca professional en relació amb ell d’alguna manera, la mesura d’ajust de salaris d’alcaldes i regidors ens sembla al menys paradoxal. Aquesta valoració s’accentua per aquells que vivim en aquesta terra i coneixem quina ha estat la recent evolució de la política autonòmica. Parlant clar, resulta cridaner promoure, recolzar o justificar una mesura d’aquesta natura quan el partit governant a la comunitat ofereix el dubtós honor de tenir el major nombre d’imputats en processos judicials, amb diferència amb la resta d’Espanya, en assumptes lligats al menys a la incorrecta gestió de fons públics. Es dona així la paradoxa. Mentre es manté al seus llocs de treball a persones imputades en assumptes financers de dubtosa justificació i encara resten nombrosos càrrecs públics amb salaris de futbolista, es pretén limitar els ingressos de senzills regidors de poble que no generen cap cost o aquest és molt reduït.

És precisament la difusió de la rellevància dels salaris d’alcaldes i regidors de la major part dels municipis el que resulta sorprenent. La imatge tan difosa d’elevats sous d’alcaldes o regidors de ciutats grans, mitjanes i de petites de caràcter turístic o industrial, ha influït a estendre entre bona part de la ciutadania la idea de que és un problema general, pràcticament generalitzable a tots els municipis. Ara sembla que als vuit mil i escaig ajuntaments espanyols bona part dels alcaldes i regidors van cobrar i encara cobren uns sucosos sous. Fins i tot als titulars dels mitjans de comunicació s’ha transmés aquesta visió amb la referència a que 4.886 alcaldes i els corresponents regidors deixaran de cobrar, com si això fos una novetat quan la major part d’ells ja desenvolupen la seua tasca sense percebre salari i escasses o nul·les compensacions d’altra natura.

Resulta sorprenent, alguna cosa que jo i més d’un conegut meu vam descobrir per comentaris realitzats, quan van sorgir aquestes propostes, que una part important de la població desconeix que en la major part dels ajuntaments espanyols l’alcalde i/o els regidors no cobren per la seua dedicació. Menys encara eixa població sap que en molts on si reben un salari no és que siga ni de lluny per tirar coets. Tant al conjunt de l’Estat com a l’àmbit de la nostra comunitat autònoma predominen els petits municipis rurals, eixos de, per fixar un límit, menys d’un miler d’habitants, també els inferiors a cinc-cents, de cent, mentre tampoc ens falten de menys de cinquanta. La sorpresa és que no sols la gent molt urbana sinó inclús el turista en el medi rural o l’estiuejant habitual en un xicotet poble entre tants, desconeixen eixa situació real dels representants municipals. Això no vol dir que no existeixen excepcions a la regla, tenim alcaldes de pobles de dos-cents o tres-cents habitants amb dedicació exclusiva que sí cobren un salari, però són els menys.

En relació amb aquesta qüestió i per qui desconega la nostra realitat municipal cal tenir ben present que al conjunt d’Espanya n’hi ha 4.886 municipis que no assoleixen el miler d’habitants, més de la meitat del total. D’ells a més a més 1.138 no superen el centenar d’habitants. Com a conseqüència d’això, tot i que els municipis molt xicotets, en termes demogràfics, suposen una porció menor de la població total, representen una majoria numèrica i la modalitat més habitual. Aquesta caracterització tot i que menys accentuada al cas valencià pot fer-se extensiva a les nostres terres. Amb noves normatives reguladores de cobrament de sous o sense elles és ben cert que aquests ja estaven condicionats per les pròpies limitacions financeres municipals. Tot això sense entrar a valorar la situació considerant els nombrosos municipis que superen el miler però no assoleixen els cinc mil residents.

Sembla que tants anys de malbaratament i de repartiment a mans plenes, per altra banda també amb el consentiment de bona part de la població, tot s’ha de dir, han provocat la generalització d’una imatge. La creixent crítica a la democràcia i als seus valors arriba als elements més bàsics i entre ells a la desvalorització de la figura dels representants municipals.

Als xicotets municipis, en termes de població, ser alcalde i a molts casos regidor sol ser una càrrega no suficientment compensada. Això tot i que als regidors es un esforç més condicionat per la implicació real en tant que n’hi ha molts amb dedicació molt parcial i fins i tot altres que ocupen el càrrec per omplir una llista electoral. Ocupar un d’eixos llocs exigeix no sols moltes hores de dedicació sinó damunt d’això una disponibilitat que genera tensió i freqüents problemes per qüestions de gestió o per problemes amb i entre els veïns.

És precís tenir talant, capacitat de resposta, estar informat, tenir voluntat de servei públic i molta mà esquerra per afrontar determinades situacions, moltes d’elles complexes, que es succeeixen al dia a dia del govern municipal. A més a més cal saber tractar amb les administracions, les diferents tendències polítiques i interesos locals, superar les critiques dels veïns justificades o no, etc. Es tracta d’un patrimoni que no tots posseeixen. Si el gestor assumeix el seu càrrec amb autèntica força li pot esguitar fins i tot a la seua vida privada, a la família o a la relació amb els amics. Als xicotets pobles i cada vegada amb major freqüència ha d’evitar xocar amb els representants actius però no electes d’associacions diverses. Cada vegada més el xoc d’interessos veïnals repercuteix en la governabilitat i en els càrrecs. Tot això es duu a terme com una iniciativa que, com ja he exposat, a més a més no sol estar pagada.

És cert que existeixen càrrecs públics locals a xicotets pobles que obtenen algun benefici indirecte que els compense, com he observat en anys de treball i contacte amb molts ajuntaments, de tot n’hi ha en la vinya del senyor. Mentre està qui obté, perquè busca o les troba, altres contrapartides. També cal tenir en consideració la repercussió que pot tenir en ocasions el cobrament de dietes, despeses de representació, assistència a plens o altres compensacions, allà on n’hi ha. Al cap i a la fi resulta complex generalitzar davant la varietat tipològica de càrrecs públics, les seues diferències d’origen, formació, inquietuds, etc. Sobre aquesta qüestió i en general sobre els poders locals a l’actualitat existeixen interessants estudis, fins i tot tesi doctorals, i conec alguns estudiosos interessats específicament per aquesta qüestió.

En l’ampli conjunt dels alcaldes és cert que pot trobar-se aquell que busca el càrrec per promocionar-se en la política, en un partit; està qui des del càrrec impulsa un sector productiu, empresa o negoci concret; també qui recolza un grup de poder amb interesos en la localitat que alhora li recolzen a ells. N’hi ha qui pretén canviar o fins i tot “salvar” el poble, o el llogaret si és un alcalde pedani, persones oriündes d’una localitat, “fill del poble o vingut de fora “foraster” que vol variar una realitat. Per cert, em ve a la memòria l’alcalde pedani d’un semi-deshabitat llogaret situat Túria amunt amb un interés especial en traure endavant aquest lloc on ha instal·lat el seu xicotet negoci, una cosa positiva sinó fora per impulsar aquest a costa de qui siga i del que siga.

Però reprendré l’eix central de l’article i la qüestió de les tipologies i motivacions la reservaré per un estudi específic en desenvolupament. Tot i les referides excepcions de representants municipals que cobren directament o de que es complica la vida per un interés o contrapartida més o menys indirecta, és cert que incloure a alcaldes i regidors rurals entre les despeses importants no resulta massa justificable. Descarregar sobre la reducció dels costos dels gestors municipals un discutible gran estalvi és injustificable i per molts una forma de desviar la problemàtica. Amb totes les objeccions que puga plantejar-se a eixos gestors dels nostres pobles, molts pensem que la balança segueix inclinant-se al seu favor, a la seua dedicació en relació amb l’escàs quan no nul cost en relació amb el servei públic que presten. Únicament en el context dels temps de retalls indiscriminats, també de penalitzar col·lectius de tot tipus, no inclosos els principals responsables de la negativa situació, es pot contextualitzar aquesta iniciativa, una mostra més de la popular expressió “matar las moscas a cañonazos”.