Propostes de millora en la gestió de residus.

Una correcta gestió dels residus és més qüestió de filosofia que no de tecnologia. La tecnologia ens permet millorar processos, però en matèria de residus és més important una bona planificació que implemente una política de reducció, reutilització, reciclatge i valorització efectiva. Al País Valencià amb el Pla Integral de Residus, del que en breu es presentarà una revisió, s’ha deixat bona part d’aquesta planificació a mans d’empreses que com a tals es preocupen més per l’augment de beneficis que per la millora de la gestió.

Es podria arribar a dir que el model valencià actual de residus estimula la producció d’aquestos. Focalitzar l’atenció de l’actuació en la fi de la vida útil dels objectes i en el moment que esdevenen residus per a organitzar un complex sistema de gestió i tractament oblida que aquest seria innecessari si el focus de l’actuació es dirigira cap a la no generació de residu.

Destí dels residus a la U.E.

Una planificació adequada de la gestió de residus, tant al si d’establiments privats com públics ha de partir de l’atenció a una sèrie mínima de criteris com:

– Que el millor residu és el que no es produeix.

– La reutilització és menys costosa i útil que el reciclatge.

– Pel general reciclar és menys costós i problemàtica que valoritzar.

– Hi ha molts tipus de valorització, però les de caràcter massiu solen ser poc rendibles. Un bon exemple és la crema en massa de residus sòlids urbans a les cimenteres: Es perden així materials que podrien ser reutilitzats i reciclats, es generen unes cendres de tractament molt complex i s’emeten a l’atmosfera dioxines, furans i altres composts perillosos.

– La formació de les plantilles de professionals de cada sector que genere residus i la ciutadania en general són bàsiques per a qualsevol política en aquest camp i més importants que les solucions tècniques. Com al cas de les malalties és més interessant i rendible previndre que curar.

Una bona gestió comença amb l’educació per a la reducció i amb un sistema de recollida que garantisca la separació en origen que afavorisca el tractament posterior de tot el que es genere. Si no es separa la matèria orgànica de la resta únicament aconseguirem que aquesta embrute i contamine la resta de materials que així perden part del seu potencial de reutilització i reciclatge. D’altra banda, el grau de puresa de la matèria orgànica a tractar és molt important a l’hora de compostar-la o biometanitzar-la.

Composició de la bossa normal de fem (segons el PIR)

Com que aquesta fracció orgànica dels residus és entre un 40 i un 50% del que aboquem a la bossa del fem, es tracta d’un dels punts crítics del sistema. La seua gestió correcta permet reduir costos, crear un subproducte rendible i afavoreix que baixe notablement la quantitat de residus que acaba a una instal·lació d’eliminació (abocadors, incineradores…) A aquest article ja vaig explicar com es pot treballar aquesta matèria orgànica i quins sistemes es poden arbitrar per a la seua recollida i gestió. Una bona idea de planificació és afavorir la implantació de compostadors a habitatges unifamiliars i altres instal·lacions, ja que s’evita que bona part d’aquesta matèria entre al sistema i requerisca de qualsevol tipus de tractament.

Molt a sovint hi ha prou amb crear canals que ajuden a que costums positius en aquest sentit arriben a col·lectius més amples de ciutadans. Els contenidors de roba usada o els de recollida de taps que es vinclen a fins benèfics són un bon exemple. Aquestes iniciatives poden ser més i més amples. P. ex. La reutilització de llibres per mitjà del book crossing o la donació a biblioteques difereixen el moment en que eixe paper haurà de ser reciclat. La cessió de mobles i aparells domèstics que encara serveixen i ja no es volen són una bona manera d’evitar o retardar l’aparició d’un residu que pot ser, de vegades, molt problemàtic. Els rastells que han aparegut els darrers anys i altres establiments que comercialitzadors de bens de segona mà són un bon exemple de com la iniciativa privada pot traure diners i beneficis d’allò que d’altra forma hauria generat, com a mínim, costos de recollida, gestió i tractament. Els bancs d’aliments, que han eixit darrerament a la premsa, són altre exemple de com es pot reconduir, en aquest cas sobre tot matèria orgànica que cal separar de forma prioritària com ja he dit, un producte cap a una nova forma de consum evitant l’aparició del residu.

En aquest sentit una de les iniciatives més interessants que ha sorgit darrerament és el de les bosses semi-transparents. Unes bosses a les que dipositar objectes menuts que ja no es volen i que s’han de deixar a llocs concrets. Si algú té interés per eixos objectes pot recollir-les de franc i si no, al cap d’un termini concret es fan càrrec d’elles els operaris de recollida del fem. Aquestos es troben així amb uns objectes de fàcil classificació per al seu tractament posterior.

Bossa semi-transparent

Institucions públiques i empresses d’un cert volum (fàbriques, cooperatives, etc…) estan desenvolupant també experiències de gestió dels seus residus. Moltes d’elles giren al voltant de la valorització energètica a calderes de biomassa. Altres es dediquen a la comercialització de restes plàstiques o metàl·liques de la seua producció i algunes a fabricar nous productes a partir de subproductes del seu procés productiu. En aquest sentit, les administracions locals poden gaudir dels avantatges que li dona la Llei 22/2011, de 28 de juliol, de residus i sòls contaminats que demana la implantació de sistemes de recollida, com per exemple el d’envasos lleugers, que poden servir per a crear fonts de treball i ingressos locals.

Al present estan implementant-se sistemes com els de SDDR(sistemes de dipòsit, devolució i retorn) que afavoreixen la reutilització i recuperació d’envasos. Fa unes dècades era un sistema ben conegut per molts de nosaltres. Els que passem del llarg els 30 recordem perfectament com s’aplicava a les botelles de vidre a les que pagaves un xicotet sobrecost que t’era retornat en portar a l’establiment el recipient buit. A hores d’ara i per molt que diguen alguns crítics aquest sistema s’aplica amb notable èxit a altres llocs i al nostre territori per determinades empreses com les palets o fabricants de determinats tipus de contenidors. Al nostre estat les Illes Canàries semblen ser les pioneres en aquest camp de treball en acabar d’aprobar (el passat 7 de febrer) una proposta no de llei per a la implantació del sistema a l’arxipèlag.

Màquina de recollida per a SDDR

Mirant al futur i amb un caire més vanguardista s’ha presentat recentment la proposta Cradle to Cradle (que molt a sovint s’abrevia com a C2C) que demana que el propi disseny i concepció de qualsevol producte, estratègia o política considere totes les fases dels productes involucrats (extracció, processament, utilització, reutilització, reciclatge…) de forma que no siguen necessàries les despeses d’energia, fins i tot que el balanç de despeses i aportacions siga positiu. Al cap i a la fi i en referència a la matèria d’aquest article el que proposen els pares de la idea, Michael Braungart y William McDonough, és cal dissenyar els productes de forma que al final de la seua vida útil ells mateixa faciliten la seua reconversió en altre element generant l’aparició d’un residu. D’aquesta forma s’estan presentant ja peces de roba biodegradables que es transforme en compost en deixar-les a l’aire lliure o el calcer biodegradable presentat pel valencià Ernesto Segarra.

Disseny de calcer biodegradable d’Ernesto Segarra

El model valencià actual de gestió dels residus es centra més en la separació post-recollida de residus que no en la prevenció. Habilitar sistemes com els descrits anteriorment afavoreix que recollida i tractament tinguen un pes menor en focalitzar l’atenció en evitar la generació del residu. Vist que al final de la correguda ciutadans, empreses i administracions acaben pagant un rebut pel pes del que va a les plantes de tractament i instal·lacions d’eliminació, aquestes iniciatives no sols generen estalvi en temps de retallades a sectors bàsics sinó que també afavoreixen l’aparició d’activitat i treball al panorama local.