Per Santa Bàrbara i encontorns (Borriana).

En un article anterior d’Alter vam tractar el paisatge al voltant de l’ermita de Santa Bàrbara d’Alboraia, a l’Horta, en aquesta ocasió ho fem a l’extensa rodalia de l’ermita sota la mateixa advocació, situada al paratge homònim, de Borriana. Ens acostem a un altre paisatge de regadiu costaner amb grans similituts i alhora també notables diferències amb aquell, en aquesta ocasió de la comarca de la Plana Baixa.

L’àrea de Santa Bàrbara de Borriana, on es troba l’ermita que dona nom a una partida i a un conjunt de construccions, alhora que serveix de referència per les altres partides, es troba al nord-est del terme municipal. S’esten aquesta àrea per un terreny planer limitat al nord pel caixer del riu Millars, divisòria amb el terme d’Almassora i per llevant per la mar Mediterrània. Més indefinits són els límits del paratge per ponent i per migjorn, on la planura conreada es prolonga en el primer cas cap a Vila-Real i en el segon cap a Borriana. Al sud, davant d’aquesta ciutat, destaca la barrera geogràfica que tradicionalment ha representat el riu Sec o riu Sec de Betxí, amb l’estany del Clot de la Mare de Déu a la seua desembocadura a la mar, al Grau Vell.

Des d’aquesta àrea es divisa al nord-oest l’ample caixer del Millars i a l’altra banda junt aquest el casc urbà d’Almassora més cap a ponent, prolongat per les nombroses naus dels poligons industrials. En eixa direcció septentrional, més enllà d’Almassora, es troba Castelló i el seu barri del Grau vora mar.

Cap al nord-oest i l’oest destaca la massa edificada de Vila-Real, segon nucli urbà castellonenc, i més cap a ponent el de Betxí. Darrere d’aquests es distingueix el casc urbà d’Onda sobre el seu tossal amb el castell al cim i darrere les muntanyes que tanquen la Plana de Castelló; amb el Penyagolosa presidint-les. El Penyagolosa és omnipresent al cor de la Plana i és un referent geogràfic ineludible.

En direcció oest i sud-oest es divisa el casc urbà de les Alqueries, poble darrere el qual s’observa l’elevada alineació de muntanyes de la serra d’Espadà, la serra que tanca la Plana pel sud. Es pot distinguir la línia de cims de la serra, mentre a la costa es distingueix també l’aïllada muntanya d’Almenara. La vista en eixa direcció dona pas cap al sud-oest a la de la ciutat de Borriana, amb el seu proper i extens casc urbà encara presidit per la singular imatge del campanar de l’esglèsia parroquial de sant Salvador, vella torre de guaita, de comunicacions i de defensa urbana. Al llarg dels segles aquest campanar octogonal sobre base quadrada, reconstruït entre 1940 i 1945 després de la seua voladura per l’exèrcit republicà el 5 de juliol de 1938, ha estat un referent del paisatge de la Plana. Més enllà de Borriana també es veu el casc urbà de Nules.

Finalment, pel sud i sud-est tanquen la visió la línia de costa, identificable pels arbres i la vegetació costanera tot i que la mar no és fàcilment visible. La mar altera el mar de tarongers que s’esten per tot arreu. Ací la verdor dels horts d’aquest cor de la Plana constrasta amb els cada vegada més extensos cascos urbans, ara també amb grans conjunts de blocs de vivendes, tot i que encara predomina la vegetació.

Aquest paratge dels voltants de santa Bàrbara forma part d’una de les àrees més representatives i alhora millor conservades del paisatge de l’horta tradicional de la Plana Baixa, al menys del dels darrers 125 anys. Conserva el paisatge del tarongerar que dona pas a un tram de costa encara verge, el sector situat entre la desembocadura del Millars al nord i el tram final del riu Sec, aquest en paral.lel al camí de Borriana al Grau Vell, al sud. L’àrea està delimitada de forma més indefinida per les carreteres de Borriana a Almassora o a Vila-Real, on els impactes urbans i industrials han introduït grans modificacions, a l’oest.

L’àrea de Santa Bàrbara s’estén per la banda meridional del delta del Millars, un territori a escassos metres d’altitud sobre el nivell de la mar i sense cap elevació destacable. Com a tantes zones de les nostres planures litorals històricament els principals accidents geogràfics han estat les marjals costaneres. Aquests antics aiguamolls, al passat molt abundants a la costa, van desaparéixer al llarg dels segles, en una acció humana intensificadora de la natural mantinguda fins èpoques molt recents. Reduïts actualment a enclavaments al llarg de la costa, resten els majors i més dificils de transformar, on l’arrossar va tindre un paper relevant a la seua pervivencia des del segle XIX. En altres casos, ja totalment desapareguts, la petjada de la seua presència encara és visible.

Al sud de l’àrea de Santa Bàrbara es pot distinguir restes de l’antiga marjal transformada, visibles a la morfologia del parcel.lari però sobretot a l’estructura de sèquies i camins. Topònims com el camí del Marjalet o l’Estany Llarguer també evoquen eixe passat marjalenc. En contrast amb eixa situació precedent aquesta zona meridional està molt afectada pel procés d’urbanització encetat, al marc del Pla d’Actuació Integral (PAI) de Sant Gregori. Aquest projecte urbanitzador representa una mostra de les radicals transformacions previstes i fallides amb el resultat d’un guaret urbà, d’un espai no urbanitzat però a hores d’ara tampoc agrari, per tant degradat. A hores d’ara és un monument a una visió disparatada de la gestió del territori, d’una època de maltractament del mateix, tot i que a l’espera de futurs reviscolaments del projecte. L’àrea de sant Gregori també és una altra mostra, entre altres, de la pressió agraria i als darrers anys urbanística sobre els aiguamolls o antics aiguamolls no protegits del nostre litoral.

Santa Bárbara des del punt de vista geològic forma part de la planura litoral de la Plana, resultant de l’acumulació de sediments procedents de les muntanyes circumdants. La Plana contrasta amb la mitja lluna de muntanyes que la tanquen excepte pel litoral. En aquest cas va estar decissiva l’aportació de materials arrosegats pel Millars i acumulats a ambdues bandes de la seua desembocadura a la mar, una acumulació afavorida al sud per l’acció de la deriva litoral. El terreny ací està format per una capa de sediments en suau inclinació cap a la costa.

L’acció marina ha dibuixat una costa que a més de baixa és lineal, disposada de nord-est a sud-oest, amb afloraments rocosos i una platja de cudols. La consolidació de la costa per l’acumulació de materials deguda a l’acció de la deriva litoral va donar lloc a barres que tancaren les petites badies originant espais marjalencs, com va succeir al nord al Lluent de Castelló i al sud amb l’Estany de Nules. L’acumulació de sediments i l’acció humana els va anul.lar però són els ja esmentats on es conserva senyals del seu passat. A hores d’ara aquesta costa careix de construccions, únicament algunes aïllades, més presents a l’apropar-se a les agrupacions de cases de Les Terrasses i el Grau Vell de Borriana. Sí que mereix destacar les obres de protecció de molts trams de costa, amb grans pedres ja molt erosionades. Darrere la platja i abans dels camps de conreu es troba el canyar i altres formacions vegetals.

Ens trobem davant un àrea de molt antic poblament i d’aprofitament agrícola, intensiu i productiu, un dels nostres espais privilegiats. Tot i eixa secular ocupació i explotació agrícola el paisatge ha experimentat notables canvis al llarg del temps.

L’àrea, pel que sembla, ja va estar intensament habitada i explotada a l’època íbera, entre els cinc-cents anys abans de Crist i l’arribada dels romans. Mostra d’això són els diversos jaciments ibèrics de l’àrea, entre els que destaca el conegut Alter de Vinarragrell, ja existent al Bronze final, entre els 1.200 i 700 anys abans de Crist. Posteriorment la romanització fou intensa a l’àrea, d’aptitud agrícola, accesible per la costa i pels vells camins ibèrics adaptats, com a Via Augusta al ponent de l’àrea i com a camí litoral, el conegut Caminàs. Aquest darrer, enllaç entre Tortosa i València, travessa la Plana i l’àrea de sud a nord, sembla fou molt transitat i compta amb molts jaciments al seu voltant. Per Vinarragrell i des del nord es dirigia cap a Borriana, Almenara i Sagunt. Altres camins secundaris enllaçaven transversalment i amb els llocs on fondejaven els vaixells, on s’embarcava i desembarcava els productes. Entre ells destacava al paratge el de Santa Bàrbara, front el jaciment del Calamó, a la carretera de Bellveser, situat a l’entrant de la badia, el millor junt al més important de Torre d’Onda a Borriana. Ací s’embarcava i desembarcava productes com el vi de les vinyes que entre altres conreus hi havia a la zona, ja present a l’època ibèrica.

Com a altres marjals costaneres també va haver un camí que seguia la restinga, entre l’aiguamoll i la mar, el conegut ací com camí de la Serratella. Fins al segle XIII fou una de les vies principals però posteriorment va anar restant en un segon pla.

Els romans van colonitzar l’espai, fins i tot desenvolupant ací una centuratio que s’esten des del sud, el que suposa un model d’organització espacial i un conreu majoritari de l’espai, unes estructures que han deixat algunes restes al parcelari actual. Cap al final de la romanització l’hàbitat dispers va ser intens amb les viles, amb algunes mostres entre les que destaquen les de Sant Gregori i el Palau.

El Caminàs mantingué la seua importancia a l’època musulmana, altre periode decisiu pel paisatge del paratge. Això, més que la proximitat de la costa, ja afavoria la gestió del territori, ara amb hàbitat en alqueries i amb un secà on el regadiu d’època romana es va expandir. Al llarg del periode musulmà les hortes en enclavaments van evolucionar cap a un sistema unitari i estés a partir, principalment, del cabal del Millars, una de les principals hortes de l’època. Cal tenir present que aleshores Borriana era la principal població del territori, la Madina, quan Castelló i Vila-Real no existien, una localitat coneguda per la seua fèrtil horta.

L’arribada dels cristians va suposar una nova reorganització del territori, patent sobretot en la desaparició de les alqueries i la concentració de la població en nuclis com Borriana i els de nova fundació com Vila-Real, Castelló i Almassora. El regadiu va iniciar una nova fase expansiva amb grans sistemes impulsats per l’administració i Santa Bàrbara va restar al cor de l’horta del Millar. Els conreus de secà van desaparèixer progressivament de la vista de Santa Bàrbara mentre les àrees marjalenques van se bonificades. Com a curiositat, sembla va haver une salines al paratge de les Salines, prop del riu Sec. Al llarg dels segles els conreus de cereals, llegums i arbrats diversos, i durant molt de temps la morera i el cànem, van ser els fonamentals d’aquestes contrades.

Altra fase històrica decissiva per la configuració del paisatge de Santa Bàrbara fou la difusió al segle XIX del conreu del taronger. Com és ben conegut un dels dos focus inicials d’expansió al territori valencià es troba a la Plana, al voltant de Vila-Real, Nules i Borriana. Si cap a 1780 ja existien horts de tarongers d’un parell de propietaris locals i el 1830 el conegut polític i terratinent Poló de Bernabé realitzà plantacions en el terme, aquestes es van difondre per tot el territori a partir de 1840. Ja l’any 1928 el taronger ocupava vora el 92% del terme de Borriana, una mostra de notable especialització i comparable a pocs municipis valencians.

Com a conseqüència del procés, al primer terç del segle XX el taronger era majoritari a Santa Bàrbara, ja formava prácticamente un “continuum”, una imatge que a altres hortes tradicionals i més encara a molts antics secans no s’ha difós fins la segona meitat del segle XX.

Altre element vinculat a aquest paisatge fou l’hàbitat dispers amb les seues diverses modalitats. És el cas de les torres defensives pel control del territori, amb varies mostres al terme, de diferents èpoques. A la zona es troben la Torre de Vinarragrell, actualment alqueria de Sorlí, integrada en una edificació moderna, a ponent de santa Bàrbara; la de Torre Tadeo, amb accés pel camí de Santa Pau, a la partida de la Torre i la Torre del Castellà. Però al passat destacaren les alqueries, vinculades a explotacions agràries, com a altres contrades de la Plana. A elles es va afegir, sobretodo als segles XIX i XX, les cases, viviendes més humils de llauradors residents a la zona, aïllades o integrant alguna agrupació, actualment la modalitat més representada. També fou el cas a les mateixes centuries de grans cases associades a finques, algunes d’elles emblemàtiques. Completen aquests models les petites casetes disperses on els llauradors guarden les seues eines i disposen de lloc per breus estades.

Cal destacar en general la relevància de les terrasses a bona part de les construccions, habitualment orientades a llevant. També és important destacar que moltes d’aquestes vivendes comptaven amb pou propi per abastir-se d’aigua de consum. La presència de moltes d’aquestes construccions és visible pels arbres davant o al voltant d’elles, en alguns casos amb diversitat de vegetació i en grans finques amb entrades on els arbres vorejen els camins.

Entre les casones pot destacar la finca El Palaciet, que va pertanyer al conegut gran terratinent i polític del segle XIX José Polo de Bernabé y Borràs, un dels difusors a la Plana de la mandarina, del guano i dels fertilitzants químics, exportador de taronja, qui va tranformar en regadiu una part dels milers de fanecades de terra que posseia i bastir la seua gran casona amb jardí. El Palaciet tenia embarcador propi. Com a curiositat fou Hospital Militar durant la Guerra Civil, com altres construccions d’entitat de la costa. També és el cas de la finca El Naranjal, amb la caràcterística combinació de finca agrícola i casona d’estiueig, de cuidat disseny i amb la seua gran terrassa.

Altres construccions conegudes són les alqueries de Montoya, Mas Quemado, de Wite, de Raset, Panyet de Serra, de Capote, de Soneja, de Cabanilles, de Sales, de Jaume Martínez, de la Menescala, etc., aixó com els molins de Pont Corrent, de Serra, o de Matella, representatives d’un model de poblament i gestió secular del territori.

El creixement demogràfic dels segles XIX i el XX va afavorir una progressiva concentració de població al llarg del camí de la Cossa, relevant eix viari de la zona, en un procés semblant al produït en altres regadius litorals d’atracció per les principals vies de comunicació. Eixe procés donà lloc a les Alqueries de santa Bàrbara, que van atraure no sols a la població dispersa sino també a la de l’antic llogaret de Santa Bàrbara, Vinarragrell, que finalment restà deshabitat. Aquesta nova agrupació va rebre la denominació de l’antiga i la nova ermita de Santa Bàrbara, referent de la zona i que ja havia donat nom al paratge.

Per la distribució del reg en un gran sistema es va adaptar la seua configuració a la topografia del terreny, a les escasses pendents del mateix. La xarxa de séquies mostra la seua distribució adaptada al suau pendent de la zona meridional del delta en una part, amb un predominant traçat de nord-oest a sud-est. En altra àrea s’adapta a les actuacions de drenatge de l’antiga marjal, amb traçat rectilini i derivació cap a les eixides a la mar com la gola de sant Vicent. Cap aquest deriven l’Ull del Mangraner, la séquia de Matella, l’Ull de la Torre, el Rajolí de l’Estany Llarguer etc. La necessitat de drenatge pròxim i la configuració de les séquies i sequiols justificà el parcel.lari en llongueres o parcel.les allargades i molt estretes que s’observa al sud.

Les grans transformacions promogudes per terratinents van originar un altre tipus de paisatge, regularitzat i amb trets diferencials en relació amb el parcel.lari dels voltants. És el cas de les grans parcel.les regulars, amb un traçat ortogonal, que s’observen vora riu en relació amb la finca el Palaciet així com més al sud a El Naranjal, les dos finques esteses fins la vora de la mar.

A hores d’ara aquest paisatge renovat des de finals del segle XIX ofereix una imatge prou homogènia tot i que el recent abandonament d’horts per la crisi citrícola va fent-se patent. La verdor dels tarongerars s’altera per la presència de les construccions aïllades ja esmentades com les alqueries, cases i casetes. Una de les construccions de referència que destaquen d’aquest conjunt és l’ermita de santa Bàrbara. Aquesta té un remot origen en tant que fou el temple que donava servei a un antic llogaret. Deshabitat aquest, la vella ermita va continuar en ús però la posterior concentració de la població camí de la Cossa va determinar la construcció d’un nou edifici cap a l’est.

L’actual ermita de Santa Bàrbara també ha estat coneguda com Santa Bàrbara la Nova per aquest trasllat i únicament conserva de la precedent la imatge. És una construcció cridanera per les seues dimensions i elevats murs, on externament destaquen els lleugers contraforts, que ressalta entre els tarongers. És un temple de planta rectangular d’una nau amb quatre capelles laterals que finalitzen a la capçalera en un gran absis, amb dos espadats per les campanes, amb murs de bolos, rajola i morter, d’estil neogòtic. El seu caràcter d’obra inacabada li dona una imatge encara més singular. A la senzilla façana destaca el gran retaule ceràmic amb la imatge de Santa Bàrbara situat sobre l’accés. És centre de la sea festa que es celebra el darrer diumenge d’agost. Davant l’ermita n’hi un pati tancat, que completa un jardinet i un pou. També annexes a l’ermita destaquen les vivendes del retor i el sagristà. És representativa de les construccions de l’època, fou construida pels veins de la rodalia entre 1866 i 1891, quan es va obrir al culte, segons projecte de Godofredo Ros de Ursinos.

Santa Bàrbara és representativa de les relativament nombroses ermites disperses per l’horta de la Plana, que té com a mostra als voltants les de la Mare de Déu de la Misericordia, del Ecce-Homo i l’oratori de Sant Gregori a Borriana o per la seua proximitat les de la veïna Almassora. Aquestes ermites han estat tradicionalment no únicament centres de devoció pels pobles i alqueries pròximes sino referents territorials i llocs de trobada pels habitants de la rodalia. Tot això justifica que aquestes ermites donen nom a les partides on es troben. Altre referent ineludible de l’àrea és la xarxa de camins que la travessen, densa com correspon a un àrea amb un parcelari de reduit tamany i tanta dispersió de la propietat. Mostra una notable regularitat vinculada a la morfologia del parcelari on destaca la carretera CV-1850 o Camí de la Cossa, de sud-oest a nord-est, així com el més interior camí de Santa Pau. En perpendicular es troben diversos camins que van de ponent a llevant, com el camí de Vila-Real a la mar, la major part de nord-oest a sud-est, alguns de les quals enllacen la carretera amb la mar.

L’abundant hàbitat dispers del paratge mostra una notable concentració al llarg de la carretera, on es succeixen vivendes aïllades i agrupacions de les mateixes, l’esmentat barri de les Alqueries de Santa Bàrbara. Al nucli, amb algunes cases agrupades, que presenta fins i tot caràcter de poble carrer tot i que amb discontinuitats, es troba l’antiga escola, ara espai d’esbarjo, el bar-restaurant o la cabina de telèfon. Algunes petites agrupacions de cases arriben a conformar barris, que des de el camí deriven cap a ambdós costats. Les Alqueries ofereix un ampli repertori d’arquitectura, popular però també d’inspiració en diversos estils, amb atractius racons.

El reg de la zona ha estat tradicionalment lligat a la xarxa de séquies que des de l’assut al riu Millars travessen el terme de Borriana cap a Nules, amb un par de canals principals dels que deriva una complexa xarxa de distribució. Tot i això la manca d’aigua, sobretot a l’estiu, ha estat un problema secular. La regulació de la conca del Millars amb els embassaments a partir del primer terç de segle va suposar un gran avanç en eixa matèria. Però les limitacions van ser superades amb la difusió des pous, primer els vapors i motors de combustible fòsil i després elèctrics, que complementen el reg de sèquia. Això justifica la presència dels característics motors, amb la seua imatge singular, ací i allà.

A les darreres dècades a més a més de la renovació i ampliació de vivendes a la zona s’ha desenvolupat o modernitzat un conjunt d’infraestructures viaries, de reg, de conreu, etc. És el cas dels camins agrícoles eixamplats i al cas dels principals també pavimentats; del revestiment de séquies o del pas de les línies de distribució elèctrica. A escala menor, particular, és també la difusió dels cremadors de llenya als horts, aquestes senzilles construccions de blocs de formigó tan esteses a les nostres zones taronjaires des de les darreres dècades.

En la actualitat el taronger manté el seu predomini aclaparador, el monoconreu taronjaire dona una nota d’uniformitat al paisatge. La seua preponderància provoca una homogeneïtat característica de les àrees de conreu però a més a més en aquest cas al tractar-se d’un arbre i que no varia d’aspecte al llarg de l’any aquesta falta de variació la inalterabilitat és més patent. Únicament la presència de la floració i del fruit ofereix uns matissos en un paisatge que no mostra variació estacional. El tarongerar és un paisatge atractiu, molt cridaner per les persones procedents d’altres territoris però també molt regular. Cal tenir en consideració també el fet de que l’omnipresència dels arbres en un espai planer dificulta la visió del paisatge. Únicament alguna parcel.la d’horta, alguns hortets amb hortalisses per autoconsum, introdueixen matissos a eixe paisatge. També mereix destacar la presència d’arbres aïllats, bé exemplars d’espècies diverses, en molts casos associats a les propies alqueries, bé en jardinets d’antigues alqueries o de cases. Aquestos jardins en algun cás assoleixen major entitat, fins i tot quasi monumental com és el cas dels del Palaciet.

Més patent al paisatge és l’efecte del progressiu abandonament d’horts arran de la crisi tarongera, com a la resta de les terres valencianes. És un procés recent, impensable anys enrere, però que s’esten. L’escassa quan no nul.la rendabilitat de la taronja fa que molta gent no sols redueixca les tarees de conreu sino que abandonen un horts que en molts casos els costen diners de mantindre. Eixe procés és més patent a mesura que per reemplaç generacional el horts van passant a mans de propietaris agrícoles o amb altra ocupació laboral exclusiva, persones que no han tingut contacte amb el camp o al menys no tenen vincles personals amb els ara horts de la seua propietat. Fins ací, al cor de les tarongeres es veu horts descuidats i ací i allà camps abandonats.

Aquest abandonament és pràcticament absolut a la zona sud-oriental, els milers de fanecades d’horts, milions de metres cuadrats, que estava previst ocupar amb el PAI de Sant Gregori, com a extensa prolongació septentrional del casc urbà de Borriana, superada la tradicional barrera que representava el riu Sec. Ací, entre el camí d’Etxebarria o la planta depuradora al nord i el riu Sec al sud, la visió és decebedora, de paisatge en ruïnes, els restes d’un naufragi, la d’una antiga fèrtil àrea agrícola transformada en un guaret a l’espera d’una futura urbanització. Centenars d’horts abandonats, camins i séquies en procés de degradació, cases i altres construccions en procés de ruïna, quan no ocupades per població marginal. A la zona afectada estan l’Alqueria de Montoia i l’ermita de sant Gregori, que dona nom a una part del paratge i a hores d’ara també al PAI.

Pot ser més impactant l’abandonament a les antigues i modernes casetes, masets i xaletets front la mar que ocupaven els Serradals de Sant Gregori. Aquest agradívol racó d’estiueig s’ha transformat per l’empenta urbanitzadora en ruines o en precari lloc d’acollida de nombrosa població marginal. A hores d’ara la seua imatge contrasta amb l’acurada del veí barri de les Terrasses, al nord del Clot de la Mare de Déu, salvat de la crema.

Per accedir a la zona de Santa Bàrbara la via més pràctica és la CV-18 al tram entre Borriana i Almassora. Més vinculat a l’àrea és de Borriana la carretera CV-1850 que des d’aquesta ciutat la travessa de nord a sud, el camí de la Cossa. Aquesta carretera té continuïtat per un camí amb Almassora quan el Millars no duu aigua. Qui vullga apropar-se a aquesta àrea té l’opció de seguir l’itinerari senderiste del camí de les Ermites. Pels visitants al cor de les Alqueries es troba el bar-restaurant Centre. En qualsevol cas per una visita a Santa Bàrbara Borriana, tant el casc urbà com El Grau, ofereix tots els serveis hostalers i comercials necessaris.