Del pla de Tirig a la serra del Molló.

Al nord-est de la comarca de l’Alt maestat, a la zona baixa de la mateixa, es troba el municipi de Tirig. Aquest municipi s’estén per un dels corredors secundaris de les comarques septentrionals castellonenques, on alternen les serres paral.leles a la costa amb les valls situades entre les mateixes. El terme de Tirig participa d’ambdòs espais geogràfics, la qual cosa justifica el notori contrast local de paisatge.

Pel nord-oest del terme, s’estén la porció municipal de la llarga serra que amb aquesta orientació separa el corredor de Catí, al nord, del d’Albocàsser i Tirig al sud. Al sud-est tanquen el corredor les serralades, contraforts septentrionals de la serra d’en Garcerà, que finalitzen al Pla de sant Mateu, encara al terme de Tirig. El centre l’ocupa el corredor o pla de Tirig, d’uns 2,5 quilòmetres d’amplària per uns 6,5 de llargària al terme.

Al nord-oest es succeeixen de nord a sud el Tossalet, amb 781 metres d’altitud; el cim de la serra del Molló amb 754 metres i el de la serra de la Creu amb 752, aquesta darrera ja a l’oest del poble. Formen un conjunt muntanyós calcari plegat i basculat, de formes arredonides on els vessants suaus alternen amb les cingleres o estrats resultants dels processos geomorfològics. Actualment la serra mostra una cobertera amb predomini del matollar, on el verd de la garriga contrasta amb la grisor de la pedra calcària, una imatge alterada per taques aïllades de pinedes de repoblació.

Al sud-est les màximes elevacions ultrapassen lleugerament els sis-cents metres al voltant de l’ermita de santa Bàrbara i el vèrtex geodèsic Petrers, amb 622 metres, ja al límit amb el veí terme de la Salsadella, del Baix Maestrat. Aquesta zona, la serra de Petrers, mostra un paisatge suau tot i que de formes més complexes per efecte dels plegaments, menys compacta que les anteriorment esmentades. La seua cobertera és de garriga amb aillades pinedes de repoblació i on destaca la presència de les oliveres, que ací pujen més amunt.

Pel que fa al pla central, cap al sud-oest baixa suaument en direcció a la rambla de la Valltorta, curs encaixat que fa de divisòria amb el veí terme d’Albocàsser. Tanca la visió en aquesta direcció en primer pla el Montegordo (837 m.), fàcilment identificable per la seua singular morfologia. Cap al nord-est el terreny planer enllaça amb el Pla de sant Mateu del que forma un apèndix. Des de Tirig es divisa les altures situades entre els termes de Xert i Sant Mateu, la serra on es supera els 800 metres.

En conjunt, al bell mig el corredor, l’eix del terme, s’estén de nord-est a sud-oest, a uns quatre-cents metres d’altitud al centre, d’on baixa molt suaument cap als extrems mentre puja cap a les serres occidentals i orientals pels vessants.

Diversos barrancs baixen cap al pla des de les serres esmentades, a les que compartimenten en blocs diferenciats. És el cas al nord-oest i la zona més propera al pla del barranc del Pujol, entre el Tossalet i la serra del Molló; del barranc de la Cova, entre aquesta i la de la Creu i la rambla Morellana, a l’altra banda de la darrera serra i antecedent de la rambla de la Valltorta. Des del sud-est els barrancs són de menos dimensions i pot destacar-se el barranc Fondo.

Des del fons i el centre de la vall la porció septentrional de la mateixa vessa les aïgues al pla camí del riu de Segarra o capçalera del riu de les Coves. Per la seua banda la menys extensa porció meridional aboca a la rambla de la Valltorta, també depenent d’aquest riu. La manca d’un curs fluvial local ha estat compensada per la presència d’una propera capa freàtica i d’alguns ullals, el que ha permés l’apertura de pous. La disponibilitat de recursos hídrics, decissiva per l’ hàbitat humà, directa o indirectament al limitar l’agricultura de regadiu ha condicionat el poblament de l’àrea i la seua gestió territorial. A la darrera dècada del segle XVIII, el botànic i geògraf Cavanilles ja va fer referència a les limitacions espacials i l’escàs desenvolupament del poble al descriure: ….no siendo actualmente más que una corta aldea de 50 vecinos, sin otros recursos para subsistir que 600 cahices de trigo, 800 cántaros de vino, 1.000 crias de ganado, y el fruto de las encinas, que podrá valer 600 pesos. La agricultura, que es el alma de la población, nunca pudo ser considerable, porque el término aunque de dos horas de diametro, es muy quebrado, y no pocas veces sin tierra. La escasez de aguas, y lo destemplado de aquel recinto debieron oponerse siempre al aumento de la población” .

Altre element decissiu per la gestió de l’àrea ha estat la situació del corredor, que l’ha convertit en una tradicional àrea de pas, tot i que secundària en relació amb altres veïnes. Tradicionalment per Tirig ha passat el trànsit entre Albocàsser i el seu corredor i Sant Mateu i el seu pla, escàs de ponent a llevant entre les Coves i la la Salsadella i Catí.

Però el factor més relevant per l’explotació del territori ha estat l’extensió de terra, relativament planera, susceptible de conreu. Aquesta disponibilitat local de terres de conreu ha permés històricament la residència d’una població que ha explotat altres recursos amb caràcter més complementari.

Al centre del corredor, de l’àrea fèrtil per l’activitat agrícola, i alhora lloc de pas i amb disponibilitat d’aigua pel consum humà i animal, es va situar el poble. L’emplaçament es va fer al pla al no predominar el caràcter defensiu, pel fet de no tractar-se d’un assentament antic i de relevància estratègica. Sí va determinar el lloc la ja esmentada relativa disponibilitat d’aigua en relació amb la proximitat de la capa freàtica.

El poble de Tirig, a uns 460 metres d’altitud, s’estén de nord-est a sud-est sobre un paratge d’escàs pendent al peu de la serra de Petrers, entre el barranc Fondo al sud i una canaleta al nord, que baixen de l’esmentada serra. Ací es va desenvolupar en una disposició allargada de nord a sud, amb estructura irregular de poble caminer, influïda per la via que travessa el corredor. Sembla que l’origen correspon a un llogaret de nova planta i traçat regularitzat, observable als carrers del Forn, d’Enmig i l’avinguda Puig Roda. En conjunt el casc antic no correspon a una rectilínia adaptació a una via de comunicació però si a una irregular al voltant d’un camí, com per altra banda era habitual que fossen molts camins, amb apèndix als ravals de Vinaròs i de Santa Bàrbara. El sector construït amb anterioritat al segle XX mostra així bells racons que completen interessants mostres d’arquitectura tradicional. Eixe sector antic, el més baix, contrasta amb l’extens eixample desenvolupat a la passada centuria, amb traçat ortogonal i major amplitud, en paral.lel al precedent i suau ascens vessant amunt. Al poble cal destacar l’esglèsia parroquial de la Mare de Déu del Pilar, del segle XVII però amb campanar del XXI així com a l’entrada el monument al pintor local Gabriel Puig Roda bastit amb la participació directa dels veïns l’any 1965.

La configuració del terreny, la proximitat de les terres de conreu més aptes i l’estructura de la propietat va afavorir l’hàbitat el predomini de l’habitat concentrat al municipio. Únicament a les serres o alguns paratges molt allunyats van aparèixer alguns masos, un model d’hàbitat tan habitual a les comarques septentrionals castellonenques i concretament ací a l’Alt Maestrat, on molts pobles en tenen decenes o centenars, però ací minoritari. Tirig participa així del model de les terres del Baix Maestrat, com als veïns municipis de Salzadella o Sant Mateu. Tot i això arribà a tindre una trentena de masos habitats, com són el mas Blanc, el d’en Doto, d’Enruna, d’Escrig, d’Esteve, de Cabriu, de l’Anyona, de la Pinella, de la Rata, de Narbonés, de Pasqualito, de Ros, de Serapi, de Serret, de Safondo, de Toni, de Torquat, del Rull, del Santo, Groc, el Nou de Bernabé, etc.

Tradicionalment Tirig ha estat un poble agrari, on l’agricultura i la ramaderia eren la base de la seua economia, amb la complementarietat de l’artesania i uns minoritaris serveis bàsics a més a més de tenir en la muntanya un complement de rendes. L’extensa zona central del terme, planera i amb terreny prou fértil en moltes contrades, va permetre el cultiu predominant i en parcel.les de relativa amplitud, almenys a les zones baixes, accesibles. La creixent demanda de terres de conreu impulsà l’ascensió d’aquests vessants amunt, més patent al sud-est on els bancals arriben ben amunt que no a les serres del Molló i de la Creu, costerudes i rocoses. Les terres de conreu pujen per les valletes o canals dels barrancs que baixen de les serres. El resultat és un paisatge amb molta relevància de l’espai agrari tot i que alhora amb una muntanya ben relevant, omnipresent.

Un altre element clau del paisatge local és l’arquitectura de pedra en sec, de la qual Tirig ofereix un ric conjunt fins el punt de ser un poble molt representatiu de la mateixa. Al paisatge s’observa ací i allà parets, saltadors, barraques, pous, sènies, basses, etc., elements nombrossos i amb morfologies molt diverses. Mostra d’eixa relevància és que als darrers anys s’ha inventariat fins a 1.440 barraques, sols barraques, en un exhaustiu i meritori treball. Aquestes barraques són sobretot abundants a la banda oriental tot i que en qualsevol cas estan presents per tot arreu. A partir d’aquest patrimoni i del seu catàleg patrimonial es va dissenyar rutes per visitar-lo.

A eixe patrimoni de l’arquitectura de la pedra en sec, tan patent al paisatge, s’afegeix a un altres menys visible, d’escàs impacte paisatgístic, tot i que més conegut i que no podem obviar com és el valuós conjunt de pintures rupestres de la Valltorta. Per la banda meridional del terme i al voltant del barranc que li dona nomb s’estenen més de vint abrics i un millar de figures, amb conjunts espectaculars com els de les Coves dels Cavalls o dels Civils. Aquestes pintures, divulgades a partir de 1917, van ser declarades Patrimoni Històric Artístic en 1924, posteriorment Patrimoni de l’Humanitat. Pintures rupestres i el patrimoni de la pedra en sec s’integren el Parc Cultural de Valltorta-Gasulla.

Als voltants del poble, vora el curs del barranc de la Cova, però també a altres paratges, com prop del barranc del Pujols, es va excavar i acondicionar pous pel reg de petites finques. Topònims i elements com lo Pou de l’Alber, lo Pou de la Vila, lo Pou de la Cadena, els Clotals, etc., evoquen eixa presència i eixa gestió hídrica. Com a curiositat, del Pou de la Vila es diu que fou construït per les tropes franceses durant la Guerra del Francés. Fins i tot sembla pugué haver un espai llacunar al pla, com mostra el topònim la Llacuna. Amb el pas del temps els antics pous de complexa extracció manual de cabals van donar pas al predomini de les sènies impulsades per una cavalleria. En eixe sentit cal tenir present que les sènies, tan difoses a les nostres terres, que ara es poden semblar tan rudimentàries, van ser l’aplicació d’una innovació tecnològica. Amb el temps la seua difusió es va veure facilitada a llocs com Tirig per la fabricació industrial dels seus mecanismes. Ací i allà qui podia tenia una o més sènies amb que regaven petites però molt valuoses hortes. En eixos horts aïllats es conreava cereal d’elevada productivitat, dacsa però també blat, tot i que bàsicament llegums, hortalisses, alguns fruiters i en ocasions farratge pels animals. Les hortetes han estat element fonalmental de l’economia, la vida i el paisatge de Tirig, petits oasis de regadiu entre les terres de secà. Mostra de la seua relevancia és el caràcter monumental d’algunes sènies o pous.

La ramaderia era altra activitat productiva esencial, bé en petites raberes cassolanes, bé en ramats d’entitat, al cap i la fi quasi totes les families tenien ramat oví. Aquest ramat aprofitava com a pastures l’extensa àrea agrícola; els guarets i rastollars del cereal; els vinyals o l’espai junt als nouers però sobretot les extenses pastures de muntanya. Els ramats recorrien la serra, pedregosa i pobra per l’agricultura. La seua pressió sobre aquestes contrades fou tal que junt amb altres activitats forestals va impedir el desenvolupament de la vegetació, influint en la desertificació i la pèrduda de terra fèrtil de les serres. La presència de corrals com els d’en Forés, de Gassulla, de la Serra, del Peller, del Ros, etc., evoquen eixe passat ramader.

Al sud-est del poble sobre un alt de la serra de Petrers, a sis-cents metres d’altitud, es troba l’ermita de santa Bàrbara, com és habitual amb els ermitoris amb aquesta advocació situada en alt, a prop del cel per demanar la protecció front a tronades, llamps i pedregades. Aquesta ermita bastida a començament del segle XVII es troba sobre una extensa plataforma rocosa, sobre una roca que fins i tot serveix de paviment a l’interior. És un senzill edifici de planta rectangular, d’uns 17 x 5 metres, de murs de maçoneria i coberta amb teulada a doble vessant. Aquest temple referent del territori mostra l’accés per senzilla façana amb arc de mig punt de dovells irregulars, tronera i remat en espadat per la campana. Interiorment mostra una nau d’un tram cobert per volta de canó, a excepció del presbiteri on es de creueria, i amb pintures als trams situats entre els nervis. L’ermita ha estat destí de romiatge pels tirijans i tirijanes el dia de la santa, el 4 de desembre, ara celebrada el dissabte més proper a eixe dia.

Al llarg del segle XIX Tirig va experimentar un accelerat creixement demogràfic, afavorit per la notable roturació de terres, de fet fou un d’eixos pobles on aquest procés va assolir una major intensitat. Eixa centuria fou testic de la transformació del paisatge com a conseqüència de l’expansió agrària. Possiblement d’eixa època, qui redacta aquestes línies no té la informació per afirmar-ho, fou la colonització agrària sobre antic espai de pastura del Bovalar, junt al cementeri, o la roturació i assignació de terres per roturar al paratge conegut com les Sorts. Les petjades d’una colonització planificada poden observar-se al parcel.lari regular, quadrangular, del Bovalar, o les parcel.les allargades, llongueres, de la partida los Colomers.

D’eixe modo a començament del segle XX Tirig va assolir el màxim volum de població, arribant als 1.635 residents l’any 1910. A partir d’eixa dècada i s’inicia el despoblament a l’arribar a la màxima explotació dels recursos en el context de la societat tradicional i l’acceleració del desenvolupament dels centres urbans i industrials. El despoblament, amb els seus dalti baixos, afectà més intensament a l’hàbitat dispers per arribar a tots els nivells del concentrat. Així els referits 1.635 habitants de 1910 ja eren 1.057 en 1960 per situar-se actualment al voltant dels 550. Les transformacions en l’economia local, com l’expansió de la ramaderia intensiva o la major prestació de serveis, no han pogut evitar un procés accentuat pel progressiu envelliment mijà dels residents, com ha passat a tants pobles, tot i que ralentitzat als darrers anys. El procés ha estat especialment intents als masos, ara deshabitats, front la concentració dels residents al poble.

El paisatge de Tirig ha experimentat a les darreres dècades una serie de canvis a l’utilització del sol. A la muntanya la deforestació intensa previa a l’abandonament ha donat pas a algunes repoblacions amb pi però sobretot a una progressiva regeneració en desenvolupament, on els matollars en els que el romaní i el coscoll són els senyors ja donen pas a incipients carrascars. Pels vessants de la serra els bancals abandonats són cada vegada més nombrosos i es troben més avall. Cap al pla l’olivera ha assolit característiques de conreu majoritari, pràcticament de monoconreu a algún paratge, compartint l’espai amb les plantacions d’ametllers, menys representades però també abundants, en detriment del cereal i també de la vinya, ara cultius puntuals així com d’altres per autoconsum prácticament desapareguts. En alguns casos les demandes de la mecanització agrícola i una orografia més favorable ha permés l’unificació d’algunes parcel.les. Al parcel.lari tradicional contrasta la morfologia i dimensions de les parcel.les situades al pla amb les estretes i menudes dels vessants de les serres.

A hores d’ara masos, corrals, barraques i altres construccions, pèrduda su funció principal, es mantenen més per la solidesa o la sensibilitat d’alguns propietaris que per altre motiu. L’arquitectura de la pedra és un element clau del paisatge de Tirig i la seua presència és evident, que representa un gran atractiu pel visitant. Al centre, les abandonades sènies, únicament algunes reemplaçades per motors, senyalen la passada presència de les hortetes, un regadiu ara limitat a petites finques aillades conreades per autoconsum.

Però pot ser el major canvi al paisatge de Tirig ha estat la difusió de les granjes a partir de la notable expansió de la ramaderia intensiva durant les darreres dècades. Com a altres municipis d’aquestes comarques la ramaderia intensiva s’ha consolidat com a alternativa o complement per moltes explotacions agràries que tenien en l’agricultura de secà una de les bases. Les granjes esguiten el paisatge del terme, destacant al pla entre les terres de conreu. A més a més als darrers anys algunes granjes de menor tamany com les de la primera època han donat pas a grans instal.lacions, en el marc del procés de concentració ramadera, per les seues dimensiones més visibles entre els camps conreats.

Algunes d’eixes granjes, junt al propi poble i altres instal.lacions, han tingut un paper en la difusió d’una moderna afecció paisatgística com són les línies de conducció elèctrica. En relació amb eixes modernes transformacions del paisatge cal destacar també el Càmping Municipal la Valltorta, en aquest cas lligat a la recent promoció dels recursos turístics del municipi, amb les pintures i el seu museu com element emblemàtic.

Tirig ofereix als visitants els serveis bàsics per una visita o estancia, més amplis per la presencia del Museu de la Valltorta i el parc cultural, que atrauen cada vegada més visitants. Poc a poc el poble es consolida com a destí de visitants, que disposa de diverses botigues, els bars Nou i Café de la Plaça, quatre cases rurals i varies vivendes de lloguer, així com el Camping Municipal la Valltorta.

S’accedix a Tirig per la carretera CV-130 d’Albocàsser, a la CV-15, i Sant Mateu, a la CV-10, amb accés opcional des d’aquesta darrera al terme de les Coves de Vinromà per la CV-131. També pot arribar-se, per camins agrícoles pavimentats amb interessants trajectes i panoràmiques però en mal estat des de Catí i des de la Salzadella.