Alguna cosa fem mal els especialistes en territori…

Estem fent molt mal alguna cosa quan la nostra societat mostra un elevat grau de desconeixement del territori i les problemàtiques que l’afecten. Un desconeixement que és una errada monumental des del moment que el territori és la base sobre la que vivim i de la que vivim. Jo com a geògraf soc en bona part responsable d’aquesta malifeta i, com jo, altres professionals del territori. Tot i això hi ha uns responsables principals. Aquells que dissenyen uns plans d’estudi que deixen de banda la relació entre l’humà i l’espai que el sustenta i uns medis de comunicació que pel que fa al territori molt a sovint, i com en molts altres camps que tenen a vore amb al ciència o la societat; obliden la funció mínimament didàctica que haurien de desenvolupar.

Un exemple ben palés és el rebombori que als medis de comunicació s’ha fet al voltant d’un informe de la FAO que recomana la cria i consum d’insectes com a solució als problemes de fam. De primeres, s’ha mostrat poca capacitat de documentació ja que hi ha prou en llegir la wikipedia per a saber que: La FAO “prepara a les nacions en desenvolupament per fer front a situacions d’emergència alimentària i, en cas necessari, presta socors d’urgència. Promou inversions en la agricultura, el perfeccionament de la producció agrícola, la cria de bestiar i la transferència de tecnologia als països en desenvolupament. També fomenta la conservació dels recursos naturals estimulant el desenvolupament de la pesca, piscicultura i les fonts de energia renovables.” És a dir, que tot i que amb aquesta crisi potser algun dia ens arribe, la nostra societat no forma part dels destinataris d’aquesta proposta. Un informe que segons la nota de premsa de la FAO es dedica a tots els recursos silvestres i que pel que fa als insectes presta molta atenció al seu ús com a pinso per altres animals, un tema que es nomena molt o res a la majoria d’aquestos articles.

El sensacionalisme és part del joc de la premsa i també el buscar el titular cridaner. És més potser molts dels periodistes que han escrit aquestos articles han actuat de bona fe i no són altra cosa que un símptoma més del preocupant desconeixement del territori que pateix la societat.

Baixem al terreny de l’anècdota que ha estat el motiu d’aquest article. Fa unes hores que un conegut del meu poble m’ha comentat indignat alguna cosa com que “ara estos volem que mengem bitxos per a eixir de la crisi… com que ja no hi ha prou menjar per a tants que som en el món”. Un argument que és el resultat del que he comentat als dos paràgrafs anterior. El més sorprenent és que m’ho deia mentre els dos contemplàvem vora 30 fanecades d’una magnífica horta completament abandonada. A un poble al que vora la meitat del terme agrari està en el mateix estat i al que els terrenys de pastura fa anys que tenen una relació molt ocasional amb qualsevol classe de ramat. Era el meu conegut, en eixe moment, la prova vivent d’allò que diuen els psiquiatres: No vegem amb els ulls, vegem amb el cervell. I també d’un fort desconeixement tant de la realitat local com de la global.

Alguna cosa estem fent molt malament els especialistes en territori, els responsables de la formació i els professionals de la informació* quan aquest home no sap que nosaltres no som un país en desenvolupament i amb un fort creixement demogràfic que cause risc de falta d’abastiment; que el nostre problema és el contrari que hem abandonat molt de sòl agrari i que això causa problemes ambientals; que paradoxalment la nostra agricultura i ramaderia pateixen de tot el contrari: d’excedents que no troben ni mercat ni consumidors… Molt mal tindria que vindre la cosa per a posar-nos a menjar panderoles i no cultivar totes eixes terres i començar a criar més ramat. Tranquil, amic, que no tindràs que fer paella de formigues per a eixir de la crisi!

*Nota aclaratòria: No responsabilitze als professionals de l’educació (ells ja tenen prou amb lidiar amb uns mitjans precaris, les bestioletes que els enviem i uns responsables administratius que semblen més preocupats en liquidar el sector que en fer-lo funcionar) ni als periodistes (que fan prou amb intentar conservar la feina amb obediència absoluta als seus editors i directors) sinó a aquells que tindrien que crear les condicions per a que aquestos dos col·lectius vitals de treballadors feren la seua tasca amb unes mínimes garanties i eficàcia. Clar que si ho feren a lo millor aquestos responsables vorien com el seu despotisme i arbitrarietats s’acabaven d’una per totes.