Les mines del rei Salomó

Les mines del rei Salomó podria ser un títol adient per la qüestió que tracte hui, també podria ser-ho A la Recerca de l’Arca Perduda (que estrany sona en valencià), l’Illa del Tresoro fins i tot Pirates del Carib (en aquest cas a la Mediterrània) posats a buscar denominacions literàries i cinematogràfiques per la temàtica d’aquest article. Assegut davant del paper en blanc, no és una expressió literària sinó literal, perquè jo encara sóc un clàssic, no ha estat senzill triar un títol per l’article. Amb una o altra denominació és ben cert que una part dels nostres governants continua la seua recerca desaforada del tresor, de que amb això els toque la loteria (en això alguns en tenen molta experiència), de trobar una mina que al menys els ajude a traure’ns del fangar a tots i a alguns ja de pas a obtindre un profit afegit i individualitzat.

Es tracta de seguir amb la pilota del negoci energètic i les seues derivades a costa del territori, del patrimoni, del paisatge, de la qualitat de vida de molts valencians……….i si m’apures també de la nostra butxaca. En uns casos negoci, en altres simplement seguir la dinàmica sense plantejar-se noves vies, varies iniciatives al voltant de la producció i distribució energètica ens amenacen. Damunt d’això en ocasions aquestes es plantegensimultàniament sobre el mateix territori per allò de rematar la feina (i el paratge en qüestió).

Alguns pensem que entre l’idea d’incinerar directament els residus per produir energia, la llei de costes, el fracking, etc., hi ha qui s’ha proposat provocar-nos a més a més de les malalties derivades d’algunes d’aquestes pràctiques indiscriminades també pujades de sucre, hipertensió, colesterol i demés via esglais. Sembla que es tracta de llançar més llenya al foc de la nostra salut, per si amb la crisi i les irregularitats de molts polítics no en tenim prou dosi, que per altra banda amb els retalls a la sanitat no se si ens podran atendre en condicions.

Aquells que s’estimem la terra, tota però especialment la nostra que per això és el nostre espai viscut, darrerament no donem abast. Hui, per alguna flor hem de començar d’entre aquest selecte ramillet, parlaré d’un exemple cridaner com és el cas de les comarques castellonenques. Ací, després del gran negoci dels parcs eòlics, aquells que no van considerar seriosament instal·lar a petita escala ni a la mar, ara desembarquen amb el fracking i la línia d’alta tensió MAT. Ah!, parlant de perles, que no m’oblide ara que he esmentat els parcs eòlics, molts ajuntaments on estan instal·lats no han cobrat les quanties corresponents als darrers anys tot i que les empreses elèctriques titulars si que han fet el pagament a l’administració autonòmica que actua d’intermediària (més recerca!).

Tornant al tema, és evident la vinculació del fracking amb l’explotació de nous recursos, a tota costa, damunt no renovables i amb discutibles procediments, amb un previsible impacte multiplicador, però de conseqüències imprevisibles a tots els nivells. Com ja hem comentat en altres ocasions i fins i tot explicat detalladament a alguns articles on s’ha exposat les seues característiques, el fracking o fractura hidràulica és una tècnica per la investigació i extracció d’hidrocarburs. Per mitjà de la injecció de tones d’aigua, arena i productes químics a alta pressió a través de pous aquests productes baixen al lloc on es duen a terme les perforacions en horitzontal. La barreja pressuritzada introduïda fa que la capa de pissarra es fracture i com aquestes fissures es mantenen obertes amb arena el gas del rocam puga fluir cap al pou i per ell a la superfície per ser emmagatzemat. Això exigeix l’apertura de varis pous per quilòmetre quadrat, amb les corresponents vies d’accés. La conseqüència d’aquesta operació és l’elevat consum d’aigua, que sembla no ens sobra sinó al contrari; el fet que s’injecta al terreny litres i litres de compostos tòxics alhora que el fluid recuperat finalment pot arrossegar metalls pesats i radioactivitat. De retruc de tot això el resultat pot ser la contaminació de rius, aigües subterrànies i l’atmosfera. Al final del film no sabem si els buscadors troben el seu tresor de fonts d’energia no renovable però ens deixen el terreny i les aigües com per a ……………..no trobe adjectius.

L’empresa Montero Energy Corporation va presentar el passat 2012 a la Generalitat tres projectes (Pitàgores, Aristòtil i Arquimedes) i va sol·licitar llicència per la investigació d’hidrocarburs amb l’esmentada tècnica sobre unes 195.000 hectàrees, que es diu prompte, si fa no fa el 29,4% de la superfície de les comarques castellonenques, entre 41 municipis. A hores d’ara des de la Generalitat està valorant-se la concessió del corresponent permís, en principi positivament. Ahir mateixa les Corts Valencianes, on té la majoria qui la té, recolzà el seguir endavant. Resulta cridanera aquesta postura quan a banda de l’oposició o al menys moratòria a aquest sistema per part d’algun país no cal anar molt lluny i a comunitats autònomes com Cantàbria i Aragó s’han posicionat en contra. Resulta encara més impactant que les Corts d’Aragó, on té majoria el mateix partit que governa ací, haja declarat el seu territori com a lliure del fracking. Pensem que alguns dels 41 municipis valencians candidats a la recerca del tresor estan al mateix limit amb l’Aragó.

Mentre, la Red Eléctrica de España projecta l’execució d’una línia de molt alta tensió, MAT, de doble circuit entre Almassora i Morella, al llarg de 88 quilòmetres i a través de 17 termes municipals, que es diu prompte. La línia seguirà des de Morella i per Forcall cap al poble de Mezquita, en l’Aragó, per connectar amb altra xarxa i amb la subestació allí existent. Aquesta infraestructura forma part de la futura xarxa amb que es pretén mallar part de la península per afavorir la distribució d’energia en grans volums, com la procedent de França o la dels parcs eòlics. Una vegada més la visió de prioritzar les grans xarxes per explotar i distribuir els recursos, sense considerar també models més locals de gestió i que contemplen alhora les iniciatives de reducció del consum, passa per davant i per damunt d’altres consideracions. En qualsevol cas, al cap i a la fi no resulta estrany eixe plantejament pels forts interesos de les companyies elèctriques, com és ben conegut un dels poders fàctics de l’estat de facto, tot i que no deixa d’esglaiar-nos.

Aquesta línia de transport elèctric de gran capacitat s’executaria sense plantejar en profunditat altres opcions menys impactants, que reduïsquen l’impacte, i el que és més greu mentre no es duu a terme des de l’administració, amb suficient intensitat, mesures d’eficiència energètica o es promou petites i mitjans projectes de producció d’energia locals. El pes de les grans empreses elèctriques i els seus interessos, lligats en molts casos als parcs eòlics, resten ben patents, ací els serà útil també per donar eixida als mateixos i per incrementar la seua producció i amb ella els guanys. La línia en qüestió constarà de torres de setanta metres d’alçària, situades a uns quatre-cents metres de distancia i que exigiran el desbrossament d’una franja de terreny de cinc-cents metres al seu peu. Per rematar la feina cal afegir els camins d’accés oberts durant les obres i al voltant de l’infraestructura pel seu manteniment.

Aquesta línia no sols originarà un notable impacte visual, paisatgístic, sinó també obrirà una gran cicatriu sobre el territori, que contribueix a segmentar, amb diverses derivades. Afectarà al medi ambient, inclòs l’impacte sobre àrees protegides de la Xarxa Europea Natura 2000 que travessarà. A altres nivells es troben les conseqüències en l’increment de malalties entre, l’afortunadament per una vegada, escassa població resident a la rodalia, o l’efecte en el desenvolupament socioeconòmic patent principalment en el cas de l’activitat turística. Al cas de la MAT cal destacar la seua incidència directa i comprovada sobre la salud de la població.

Actualment l’avantprojecte i estudi d’impacte ambiental d’aquesta linia està el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient per la seua avaluació i emissió de la corresponent declaració d’impacte ambiental. En qualsevol cas sabem fins a quin punt eixe pas es converteix en molts casos en un tràmit.

Mentre, l’oposició a aquests projectes es consolida i agafa força, al menys per informar i protestar que no siga. La Plataforma Antifracking de les Comarques de Castelló va rebent adhesions mentre altres col·lectius i el que és més important nombrosos ajuntaments manifesten la seua oposició, fins i tot de municipis on governa el PP, en aquest darrer cas gent que posa per damunt dels interessos partidistes els dels seus veïns. Setmana a setmana l’oposició s’incrementa i noves accions es plantegen com al cas de l’esmentada plataforma que ha organitzat una serie d’actes divulgatius que tindran lloc el dia 25 de maig a Morella, el 1 de juny a Vilafranca, el 8 a Sant Mateu i el 22 del mateix mes a Castelló. Pel que fa a la MAT, des que inicialment va obrir camí la Plataforma No Mat de Vilafamés noves iniciatives des d’entitats diverses i des dels pobles estan contribuint a generar debat i oposició. Ací encara no ha arribat al punt d’altres comunitats autònomes on per l’acció de plataformes molt actives han tingut que paralitzar el procés o al menys introduir moltes correccions però tota pedra fa pared.

Mentre busquen el seu tresor i planegen el transport a les seues arques, a costa del que faça falta, que per això no serà, al menys ens resta el dret, per ara, a manifestar la nostra oposició amb els que actuen sense la suficient consideració amb el territori i amb la qualitat de vida o la salud dels que l’habitem.