Entre la serra d’Orpesa i la platja de la Renegada (Orpesa).

Habitualment en aquesta secció ens apropem a un paisatge, un espai, on el medi natural i la empenta humana al llarg dels segles han deixat la seua petjada visible a la imatge actual. Ens acostem a llocs on segles d’evolució de la gestió territorial han transformat progressivament l’espai, amb senyals de diferents èpoques. Hui en part també és així però en major grau un espai que front al passat predomini de lo natural al llarg del temps, en tant que àrea marginal, ha experimentat notables i fins i tot traumàtiques i accelerades transformacions, impactes, als darrers temps. Ara que està d’actualitat la recent aprovació de la nova llei de costes, que contribuirà a generar més impactes, més degradació del litoral, aquesta raconada del nostre territori és un bon exemple dels efectes d’un model agressiu.

Describim a aquestes línies el paisatge d’un espai litoral, de la nostra costa rocosa, afectat per un procés d’urbanització salvatge, semblant al d’altres de les comarques septentrionals i meridionals valencianes o de la serra de les Raboses de Cullera a les centrals. Aquest paratge al que ens acostem pot ser un dels majors exemples d’aquestes transformacions a les nostres terres litorals i el major sobre una serra costanera a les comarques castellonenques. Tot i això ens trobem també, encara, amb uns paratges que conserven bells racons que bé compensen una visita.

El recorregut correspon a la serra d’Orpesa i i en ella als paratges de la Renegada i encontorns al terme d’Orpesa, amb una petita participació meridional del de Benicàssim, a la Plana Alta. La serra d’Orpesa és un massís muntanyós disposat entre el pla litoral d’Orpesa i la Ribera de Cabanes al nord; la mar a l’est; l’extrem de la planura de la Plana al sud i la complexa àrea muntanyosa d’enllaç amb la serra del Desert de les Palmes per ponent. És una serra amb els plecs de nord-est a sud-oest, característics de les serres litorals castellonenques, que a diferència de les veïnes de les Agulles i del Desert de les Palmes mostra el predomini dels materials geològics del Cretaci inferior i alguns afloraments del Juràssic. Aquesta serra té la seua màxima elevació al Puntal (420 m.), que presideix l’imatge del poble d’Orpesa, amb altre referent a ponent del sector que tractem com és el Molló Roig (302 m). Al sud-est de l’àrea es troben tossals com el Bovalar, el Tossal Gros o la Torre de Bellver. És un àrea esquerpa, muntanya calcària i de margues de capritxoses formes, amb plegaments visibles i coberta vegetal de matollar i bosquets, que sembla caure a la mar.

La imatge de la serra contrasta amb els suaus litorals situats al nord i al sud, on hi havia espais llacunars com son al primer la Senieta i el Prat de Cabanes-Torreblanca i al sud el ja desaparegut del Lluent, de Castelló. Al passat, abans de les grans transformacions agràries litorals, la visió de la serra contrastava amb els marenys i marjals que ocupaven bona part de les zones baixes i planes de les nostres costes.

Tot i la complexa configuració de la serra i degut a l’ubicació, pel seu extrem oriental discorreix el traçat de la línia de ferrocarril de Castelló a Tarragona, la carretera nacional 340 i la autovía A-7, deixant més a l’est, cap a la mar, l’àrea que ens ocupa, com al passat va passar amb el camí reial.

Les muntanyes, muntanyetes en tant que a la línia costanera les altures no són elevades, cauen prácticament sobre la mar. La proximitat a la costa i lo accidentat del terreny incrementen la complexitat de l’àrea i la sensació de serra del sector de la Renegada. El resultat és una costa de traçat irregular, amb petits penyasegats a una part i plataformes rocoses inclinades, amb capritxoses formes resultants de l’acció de l’aigua sobre la roca calcària i altres materials sedimentaris.

El major curs de drenatge, al sud, és el barranc de Bellver, que baixa des de la serra, als voltants del Molló Roig, cap la mar, on arriba a les Platgetes. Únicament s’observa alguna platjola, caleta o simplement aflorament d’arena a les proximitats del caixer d’algún barranquet a l’arribar a la mar. Entre aquestes platges destaca la de Bellver al sud, al final del barranc de Bellver, o la platja de la Renegada al nord. A les platgetes de Bellver s’ha afavorit el seu desenvolupament per l’acumulació d’arena arrossegada per la deriva litoral a partir de la construcció d’algunes esculleres. Com a la resta de la costa de la Plana les esculleres i altres obres han provocat una transformació del front litoral, intensificant o derivant l’acció de l’erosió.

La vegetació, molt condicionada per la proximitat de la mar i l’altitud, per l’escassetat de sòl i per l’acció humana, escasseja i està molt transformada. Predominen les especies termòfiles com el pi blanc, la carrasca o el coscoll però sobretot prop la mar l’abundant llentiscle i el margalló, ambdues indicatives de l’aridessa i el clima càlid. L’acció humana sobre la vegetació és ben patent no sols pels segles d’aprofitament forestal sino després dels incendis que afectaren, arrasaren, les muntanyes i a les darreres dècades per l’urbanització parcial del territori. Cap a la serra, als vessants, abunden especies com l’argelaga, indicativa d’eixe impacte i l’abandonament de les escasses terres de conreu. Front a la mar únicament destaquen dos pinedes de pi blanc de relativa extensió, densitat i desenvolupament dels arbres, amb pins de troncs retorçuts per l’efecte del vent marí i dens sotabosc, una vegetació que contrasta amb l’impacte urbanístic dels voltants. La pinada, que inclou exemplars de garroferes i oliveres, arriba quasi vora mar on és possible observar singulars exemplars de pi blanc caiguts i desenvolupats com a descomunals arbustos. Aquestes morfologíes adaptades als vents marins són patents també a molts llentiscles, així com alguns margallons situats a escassos metres de l’aigua. El bosquet litoral més extens es troba al nord, als peus de la Torreta de la Corda.

Durant segles aquests paratges han estat objecte d’aprofitament forestal i ramader. Ací acudíen els veïns dels pobles propers, del pla, a per fusta, llenya, herbes, espart, a carbonejar, etc., així com els pastors amb els seus ramats. Cal fer esment de l’aprofitament de l’espart fins ser la base d’activitat artesana com va passar al veí poble d’Orpesa. Ells, que tenien aquesta serra com espai complementari, condicionaren el desenvolupament de la vegetació. A més a més l’agricultura també estigué present a alguns paratges, en el marc de la roturació de terres allà on fos possible als segles XVIII i XIX. Mostra d’això són alguns, escassos, abancalaments sobre els vessants que miren la mar, i alguns camps a les dos planures litorals principals, al nord la de la Renegada i al sud la de la Torre de Bellver. Ací encara s’observa puntuals velles plantacions de garroferes i oliveres, en bona mida actualment absorvides pel bosc. També demostratiu d’aquest passat agrícola és que entre la vegetació natural s’observen algunes oliveres, garroferes o ametllers que indiquen la passada presència de camps amb plantacions de les mateixes.

Des de la zona es divisa al sud la línia de construccions de Benicassim, la massa d’apartaments, amb la serra del Desert de les Palmes i les Agulles de Santa Àgueda darrere, espectacular, amb la seua complexitat de formes arenisques i la vegetació adaptada al complex relleu. Darrere de l’Olla la línia d’edificis de Benicassim es perllonga per la costa fins la veïna Castelló, fins el Grau de Castelló, aquest darrer ben identificable a més a més pel conjunt de grues portuaries i els fumerals de la central tèrmica. Darrere de Castelló es divisa la serra d’Espadà i més lluny la Calderona, abans d’altres accidents geográfics més o menys llunyans visibles segons la claredat del dia. A l’est la mar és omnipresent i a ella destaquen els vaixells de càrrega que s’apropen o allunyen del port de Castelló. Per ponent la serra d’Orpesa ho tanca tot, la muntanya amb les edificacions penjades allà dalt i la predominant dels espais urbanitzats sense edificar, la petjada dels carrers i les faroles que solquen els vessants. La crisi, la terrible crisi per tantes qüestions, pot tindre ací un dels seus aspectes positius en lo ambiental. La franja al llarg de la costa ofereix un gran atractiu, una imatge idíl.lica, que contrasta amb la proximitat del desgavell urbanístic. Entre aquests paratges litorals i la serra destaca la barrera de les vies de comunicació: l’autopista, la carretera N-340 i el traçat del ferrocarril, infraestructures bàsiques de l’eix que de sud a nord recorre la vora de la Mediterrània.

Cap al nord, amb l’àrea de transició d’un sector urbanitzat però no edificat, únicament es disposa de visibilitat per la costa a partir del tossal que cau sobre el port esportiu d’Orpesa, al límit de l’àrea muntanyosa costanera. Ací, el mirador acondicionat, amb accesos per caminants i vehicles, ofereix una vista magnífica de la costa d’Orpesa i el barri al voltant de la platja de la Conxa, als peus. Més lluny del poble es veu el mastodont que és Marina d’Or, com deixat caure sobre el territori. Li segueix la corva del litoral amb l’extens aiguamoll del Prat de Cabanes, l’urbanització Torrenostra de Torreblanca i aquest poble cap a l’interior, per finalitzar amb l’urbanització Alcossebre adossada a la serra d’Hirta que tanca la badia. La serra d’Hirta ofereix una magnífica imatge, caient sobre la mar, per acabar ja a l’horitzó amb la taca blanca a la Mediterrània que és Peníscola. Darrere la línia litoral es divisa després d’Orpesa l’extensa Ribera de Cabanes, que ja vam comentar en altre article a Alter, les muntanyes que la tanquen per ponent i al nord el començament del corredor d’Alcalà. De la mar cap a l’interior es distingueix els tres ambients d’Orpesa: la muntanya, el pla cultivat i les marjals costaneres.

Les torres de guaita, les ja esmentades torres, en son la mostra més evident d’hàbitat a la zona, de les que existien dos a aquest tram de costa, la Torreta de la Corda al nord i la Torreta Colomera al sud. Aquestes torres formaven part del conegut sistema defensiu establert al segle XVII per afrontar el creixent perill de desembarcaments turcs o de pirates berberiscos a la costa, en un periode inestable a la mar. Com és ben conegut tota la costa mediterrània espanyola fou dotada d’aquesta línia de torres de guaita des d’on es vigilava la mar, una xarxa que completava les fortificacions i les muralles de les ciutats costaneres i que estava connectada entre si i amb l’interior. L’encesa de foc a la seua terrassa servia per avisar als destacaments militars alhora que als veins dels pobles propers mentre es posava en guardia a les torres seguents. En aquest cas les torres de la Corda i Colomera es comunicaven amb el baluard de la Torre del Rei, al nord, a Orpesa, i al sud amb la desapareguda Torre de Sant Julià i la Torre de sant Vicent a la platja front a Benicàssim.

Tant la Torreta de la Corda com la Colomera presenten les característiques habituals d’aquestes estructures. Bastides a un punt elevat, visibles entre si i amb les següents, des d’elles s’aguaita una extensa àrea i actualment representen magnífics miradors. Són aquestes dos construccions de planta circular, d’uns setze metres d’altura, elevades en relació amb el seu reduit diàmetre, i amb diferents elements defensius al remat. L’accés es troba a un buit al que s’accedia per una escala portàtil que es retirava per si l’enemic atacava. Perduda la seua funció les torres van ser abandonades tot i que es conserven en prou bon estat. La Torreta de la Corda ha estat objecte de restauració, s’ha instal.lat una moderna escala exterior i és visitable amb guia de l’oficina de turisme d’Orpesa els dies i hores determinades. La Torreta Colomera es troba en pitjor estat tot i que conserva l’estructura, afectada per pintades de gamberros.

A banda de les torres sembla que hi hagué posteriormente un mas, al paratge de Mas de Bellver, així com alguna, puntual, caseta temporera, a més de segurament alguna cabana o barraca de pastors o llenyaters que no han deixat restes. Els llauradors que conreaven l’escassa terra de cultiu d’aquestes contrades anaven i tornaven diàriament a Orpesa, a Benicàssim o als masos d’aquest darrer en la major part dels casos. Al no ser un àrea de pas, ja que per la complexitat del relleu el camí de la Plana a la Ribera de Cabanes passava prop però més cap a l’interior, i no haver poblament o un aprofitament relevant dels recursos, la zona comptava amb escassos camins. Tradicionalment presentava una accesibilitat molt limitada relacionada amb el seu carácter perifèric.

Aquesta situació d’aïllament va variar a la segona meitat del segle XIX amb la construcció del ferrocarril de València i Castelló cap a Tarragona i Barcelona. En 1872 s’inicià les obres del ferrocarril sota la direcció de l’enginyer Joaquín Coloma. Aquesta infraestructura va suposar la implantació d’una barrera paral.lela a la costa, accentuada pel fet de que el seu traçat originà un talús. Aquest traçat originari va se reemplaçat unes dècades enrere per altre més interior a Castelló que torna a enllaçar amb l’antic al voltant d’Orpesa.

Però la conseqüència més patent de la construcció del ferrocarril fou que impulsà la construcció de segones residències al veí Benicàssim, a les Viles, front la xicoteta badia arrecerada per la serra, ja al darrer quart del segle XIX. En 1879 l’enginyer director de les obres del ferrocarril Joaquín Coloma va decidir la construcció de la primera vila, la seua, en el peudemont calcari, amb panoràmiques i lluny dels mosquits de les marjals més meridionals. El 1910 ja n’hi havia mig centenar d’edificis a la costa entre les Viles i la Torre San Vicent i l’expansió es va acelerar al periode anterior a la Guerra Civil. La consolidació es va donar amb la construcció del baixador de ferrocarril, amb la construcció el 1930 d’un restaurant i casa de banys transformat el 1933 en el conegut hotel Voramar. Moltes d’aquestes viles, majoritàriament amb nom de dona, van ser utilitzades com a hospital o residència de recuperació pels ferits durante la Guerra Civil. A partir de 1960 l’expansió urbanística es multiplicà amb el desenvolupament econòmic, la difusió de l’automòvil i el turisme extranger. L’any 1958 es va construir a Orpesa el primer bloc d’apartaments i el 1959 el primer de Benicàssim. Poc després els plans generals d’ordenació urbana dels dos pobles plantejaven un gran increment de la superficie edificable alhora que deixaven de limitar les altures d’edificació autoritzables (AGUILAR CIVERA, I.)

Cal tenir present que Benicàssim va estar pràcticament despoblat fins el segle XVIII, tot i haver segut una alqueria musulmana, en relació amb la passada inseguretat del lloc i així en 1774 encara comptava únicament amb deu veïns. Fou a partir d’aleshores quan es va impulsar el seu desenvolupament i abans de mitjan segle XIX ja eren mig centenar les cases habitades per assolir els 761 residents en 1861, quan s’inicià les obres del ferrocarril, i situar-se en els mil tres-cents al final de la centuria, al poble i a alguns masos aïllats. La millora de l’accesibilitat sobretot amb el ferrocarril que arribà en novembre de 1863 però també l’increment del trànsit per la renovada carretera de Barcelona junt a l’expansió agrícola per la costa, recolzada en els secans ocupats per garroferes, oliveres i extensos vinyals, completada amb els enclavaments de regadiu de sènia i després de pou amb motor van justificar l’expansió demogràfica accelerada al sud de la serra (AGUILAR CIVERA, I.). Per la seua banca Orpesa fou una alqueria musulmana i posteriorment vila medieval situada al vessant del tossal que coronava el castell. Des d’eixe emplaçament els seus veïns, poc més de tres-cents habitants a les acaballes del segle XVIII, vora un miler entre 1910 i 1960, es dedicaven bàsicament a les activitats agràries, limitada la relació amb la costa amb algun embarcador i la gran Torre del Rei. Una i altra, Benicàssim i Orpesa, van experimentar un gran creixement amb l’expanssió turística experimentada a partir de la dècada de 1950 i sobretot amb posterioritat, més fort a la primera que a més a més s’ha consolidat com prolongació de la ciutat de Castelló.

L’expanssió constructiva des del focus de Benicàssim va assolir a partir dels anys seixanta zona de la Torre de Bellver, amb la consolidació de l’urbanització les Platjetes de Bellver, aquesta pionera pel seu origen al trànsit entre els anys cinquanta i seixanta, al sud del terme d’Orpesa i al límit amb el de Benicàssim, front la platja de Bellver. També ho va fer posteriorment pel port esportiu d’Orpesa al límit septentrional de la serra i l’urbanització El Balcó des del nord-oest. La difussió dispersa del procés es va fer patent al voltant la platja de la Renegada amb uns xalets prop de la Torreta Colomera, al sud, i altres dos construccions i un xiringuito al nord, ja prop de la Torreta de la Corda. Després vingué el projecte d’urbanització completa de l’espai front la mar, en bona part executat i en part parcial edificat. Front a això el moviment d’oposició, present a mitjans de comunicació, patent a pintades, va condicionar el creixement. A hores d’ara cal destacar la presència d’espais urbanitzats sense edificar o únicament amb algunes construccions a una part de l’àrea, la petjada del que volia ser o per desgràcia serà un espai urbà. Així resulta molt cridaner el marcat contrast entre espais naturals i àrees degradades veïnes.

La transformació del paisatge tant al nord com al sud de la serra d’Orpesa, l’evolució recent de l’ocupació del sòl i allà on resta l’espai agrícola dels conreus és matèria per un altre article per la seua complexitat.

La variació del traçat d’aquesta línia fèrria, substituit per altre més modern, deixà el tram entre Benicàssim i Orpesa fora d’ús. Així va restar durant anys fins que a la primera dècada del segle XXI s’ha realitzat el seu acondicionament com a via verda. Actualment la plataforma està pavimentada, delimitada amb baranes als llocs més insegurs i dotada d’estructures complementàries com aparcaments de bicicletes, taules i bancs o panells d’interpretació de la vegetació. A partir de la via verda també s’ha acondicionat un sender circular amb el mirador sobre Orpesa com a eix. Aquesta via verda és una estructura molt recomanable per recòrrer la zona, una instal.lació molt freqüentada per ciclistes i passejants als caps de setmana així que els que busquen tranquilitat convé acudeixquen en dies laborables si disposen d’eixa opció.

Per accedir a la zona de la serra d’Orpesa i la Renegada i recòrrer aquests paratges pot emprar-se diversos accesos tant des d’Orpesa com des de Benicàssim, ambdòs amb connexió per la carretera N-340 i pel ferrocarril en la línia de Castelló a Barcelona. De de Benicàssim s’enllaça per la carretera CV-1502. Tot i això, una vegada al lloc la via verda, a peu o en bicicleta, és la forma més recomable, molt agradable, per visitar el lloc.

La situació d’aquests paratges al costat de poblacions com Benicàssim i Orpesa justifica que el visitant dispose de tot tipus de serveis hostalers i comercials a escassa distància.

Per la redacció d’aquest article entre altres publicacions s’ha consultat el llibre Benicàssim y la Historia del Ferrocarril, coordinat per Inmaculada Aguilar Civera i editat el 2006 per la Conselleria d’Infraestructures i Transports de la Generalitat Valenciana, al que es fa referència al text.