Crònica d’esmorzarets. Montesa i una volta accidentada al castell.

Aquest article va ser penjat originalment al blog “Cacau i Tramús” 3 de juny de 2013.

 

 

Inaugurem aquestes cròniques amb una eixida senzilleta i a l’abast de tothom, tot i que algun problema imprevist vam tindre. En aquesta ocasió vam ser tres, els que signem més l’anònim socarrat que com és home amb diners i interessos no vol donar la cara.

Com a bona ruta dominical vam començar amb un esmorzar com cal al “Gran Maestre”, establiment que es situa a l’entrada del poble a mà esquerra i que té un espai d’aparcament a l’altre costat del carrer. En aquesta ocasió ens vam decantar per l’entrepà de la casa, que es fa amb pernil al forn, tomaca ratllada i picat o picadet. Per aquells menys il·lustrats sobre el tema direm que el picat és oli d’oliva amb una mica de jolivert i all passats pel morter. Als 5 euros del preu, a banda de l’entrepà, es van incloure una platet amb salmorra, cacaus (que van servir per a demostrar que alguns descendim de les mones un poc més del que és normal i recomanable), la beguda i els cafés. Tot molt bo. Que podríem millorar? Tenint en compte que no som els amos del negoci (que es diu Jesús i és un fiera*) i que no ens juguem el menjar dels nostres fills… milloraríem la qualitat del pa i del vi de la casa.

Tot i que a l’entrada vam vore que a l’establiment tenien cervesa “L’Ombria” feta al poble veí de Vallada, la conversa que vam mantindre (xicones, bàsquet, més xicones, Star Wars, més xicones, política general, altra vegada xicones, estratègia militar medieval, una raonada explicació de l’efecte coriolis i -si, ho heu endevinat- xicones…) vam fer que ens anàrem distrets sense recordar demanar una ronda per a tastar-la. Un oblit imperdonable que corregirem de la forma més ampla possible en quant tinguem la més mínima ocasió.

La Mola

 

En eixir vam començar la caminada de pujada al castell. Hi ha diversos itineraris per a fer-ho, nosaltres com que ja som majorets vam decidir anar per dins del poble que hi ha més ombra. Pel que fa al camí a seguir és ben senzill: Si tireu cap a munt arribeu al castell en un moment o altre o trobareu un senyal indicador del propi castell o del Ramallar (que està al costat).

Si en la pujada cap al castell passeu per la zona de l’església podreu vore la Casa Abadia, l’Ajuntament i la pròpia església que són prova del poder que va tindre l’ordre de Montesa i l’esplendor (arquitectònic) que va viure el poble baix el seu domini. Com a curiositat recomanen anar a vore el campanar situat a la part de darrere de l’església i que té una ubicació una mica discordant en ser testimoni d’un antic portal de les muralles.

En arribar al Ramallar, un restaurant ben conegut per les seues brases, vam prendre una senda a mà esquerra que comença baixant cap a un àrea recreativa que és un magnífic mirador cap a la Vall del Cànyoles. Allà es pot albirar bona part dels termes de Montesa, Vallada i Moixent amb el rerefons de la Font de la Figuera i l’emblemàtic Capurrutxo. Més a prop podem vore també les ermites de la Santa Creu i El Calvari. A un parc que hi ha a la part de darrere de l’església també es poden gaudir aquestes vistes a l’igual que als miradors al voltant del Castell.

El Ramallar

Passada l’àrea recreativa vam iniciar una suau pujada cap un estret entre dos roques, on hi ha una zona d’escalada i que també són les que separen la solana i ombria de La Mola. El camí que volíem seguir rodeja La Mola per una senda vorejada de secans i et permet tornar a la zona de El Ramallar i El Castell amb un recorregut circular. Per a sorpresa nostra vam trobar el camí tallat per un clot insalvable, tot i algun intent digne de Bear Grylls que va acabar en una ignominiosa culada. Cal dir ací que uns centenars de metres abans ens havíem trobat amb una tanca groga amb un bonic senyal de prohibit el pas que nosaltres vam ignorar completament pensant que els pas sols estava tallats per a vehicles.

 En lloc de tornar per on havíem vingut vam decidir refer una part del camí, seguir a la dreta pel camí d’Enguera i després el primer camí que també surt a mà dreta d’aquest i que ens duria a les immediacions del Corral del Vicari on hi ha una bassa de reg.

El Corral del Vicari

 

Seguir aquest camí ens va permetre vore una perspectiva poc comuna del Castell, “des de darrere” i travessar una solana que a trams té un estrany i bonic aire marcià. El Sr. Castells Saurina ha cregut convenient assenyalar que com apaisatge marcià es volia dir que no hi havia ombra ni per a les sargantanes. Pel camí vam poder també contemplar alguns corrals que testimonien el passat ramader de la zona. Seguint el primer camí asfaltat que surt a la dreta i seguint també després el primer camí a la dreta van tornar al poble pel parc que hi ha prop del Portal del Bonaire que és un mirador de primera cap a La Costera de Ranes, el Camp de Xàtiva i part de la Ribera Alta. Com els autors som d’on som direm que el mirador permet contemplar en la seua pràctica totalitat el terme de Canals, i amb això ja està tot dit.

El Castell

 

Ja dins el poble vam seguir els carrers fins baixar pel carrer Sant Antoni que al seu final (o principi) té les restes de l’antic portal d’aquest nom i on ens vam trobar amb un bar om vam gaudir d’una cerveseta per a mitigar la calor i els kilòmetres de més abans de tornar al cotxe.

*Nota: En dir fiera al nostre poble volem dir que és un tio gran que fa les coses de cine, no que es tracta d’un tio que es comporta com si fora part del govern, la troika o alguna cosa pitjor que encara puga vindre d’Alemanya.