Espais transformats II . Masos del terme de la Pobla de Vallbona.

l terme de la Pobla de Vallbona amb els seus 33 quilómetres quadrats es troba en el sector oriental de la comarca del Camp de Túria. S’esten per un àrea de suau relleu i escassa altitud que inclou tant una zona de llomes calcàries com una part de l’extensa horta dels Pobles Castell. Es troba en el territori d’influència directa de l’expansió de l’Àrea Metropolitana de València, a un dels eixos de major creixement d’aquesta, amb una notable transformació territorial a les darreres dècades on a més a més de la proximitat ha estat relevant el que l’autovia CV-35 solca el terme.

El seu terme va canviar amb la segregació de l’Eliana el 1958 i la cessió d’una part menor de terreny al de Paterna per la creació de l’entitat local menor de San Antonio de Benagéber, l’antecedent de l’actual municipi homònim, vora nou quilòmetres quadrats entre els dos. A aquest darrer espai, al que ens acostarem en un altre article posterior, es troba el que fou un dels masos històrics de la Pobla de Vallbona, el Mas de Sant Antoni, vora l’actual autovia CV-35.

A les darreres dècades la Pobla de Vallbona ha passat de ser un municipi agrari amb una menuda estructura industrial, que comptava amb un conjunt de segones residències difoses des de la dècada de 1960, amb 7.050 habitants encara en 1981, a la situació actual. Lluny resten els 3.500 habitants de 1900, inclosos els de l’Eliana, o els 4.900 de 1960, poc després de la segregació d’aquest poble, i fins i tot els 8.100 de 1991. La Pobla compta actualment amb 22.500 habitants empadronats, entre el desenvolupat casc urbà i les nombroses segones residències, amb diversos poligons industrials i de serveis, en un context de major vinculació amb València i la seua àrea metropolitana, de la que ja forma part, així com de pèrduda de relevància del sector agrari.

En eixe context de canvi l’horta tradicional manté majorment el seu espai, reduït sols en part per l’expansió urbana, industrial i d’algunes vies de comunicació, tot i que en creixent extensificació i abandonament, patent en el retrocés dels conreus hortícoles front al taronger. Lluny resta la imatge de la Pobla com el poble de la ceba, quan fins unes dècades enrere era el cultiu majoritari que el convertia en el màxim focus productiu ceber del territori valencià. Pel que fa al paisatge del secà l’expansió del casc urbà i dels poligons industrials del voltant, l’impacte de l’autovia i l’augment del número de segones residències disperses han provocat una notable ocupació de territori. La transformació en regadiu, bàsicament per a tarongers, i l’abandonament parcial, tant de terres de secà com regades, ha donat lloc a un paisatge de mosaic d’usos, degradat en algunes partides encara atractiu en altres.

A grans trets el terme consta de dos sectors diferenciats. Al nord de l’horta central comarcal la porció septentrional del terme, la majoritària, és un extens i suau conjunt de llomes i tossals. Amb l’excepció de la plana nord-oriental lligada al barranc de Carraixet la resta s’esten en descens des de la màxima altura junt al límit amb els termes de Llíria i Olocau, el Tos Pelat amb 225 metres, solcada per barranquets i canals cap al barranc de Mandor. Ací excepte la cicatriu perifèrica del barranc de Carraixet munts i llomes del Terciari formen part d’un glacis d’acumulació de nord-oest a sud-est, d’argiles rojes, cudols angulosos i paquets d’argiles i llims carbonatats cobertes per costra dendrítica. Cap al centre destaca una sequència tabular de materials calcàris d’origen lacustre amb tubs d’algues, com rambles i barrancs que han acumulat materials quaternaris i al.luvials, argilosos (EQUIP UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, 2011).

Aquesta àrea septentrional fou un territori de conreus de secà, també de pastures, fins al segle XVIII sembla que amb extenses pinedes, amb alguna horteta de reg permanent o eventual. Ací abundaven els catxerulos o barraques de pedra en sec mentre hi havia alguns corrals pel ramat, amb el temps també casetes. Es conreava garroferes, oliveres i vinya principalment, amb presència d’altres conreus més minoritaris, aprofitant les canaletes, més fèrtils amb l’acumulació de sediments del Quaternari, pels més exigents i per d’altres poc representats. Tot i que amb antecedents anteriors, a la segona meitat del segle XX aquest paisatge va canviar a mesura que una xarxa de pous de reg, uns d’iniciativa particular forània i d’altres comunal local, va esquitar el terreny i escampar el regadiu, en un procés més intens a les darreres dècades de la centuria.

Cap al sud s’esten la seua part de l’extensa horta dels Pobles Castell fins tornar a elevar-se, molt suaument, pel tossal de Gallipont, ja a la divisòria amb els termes de l’Eliana i de Riba-roja de Túria. És part de la planura irrigada en molt suau ascens des del Túria cap al nord, amb extrems a Llíria i l’Eliana. A l’horta els sols son llims pardo-fluvials quaternaris, arenosos pardos de cudols, fluviosols calcàris (EQUIP UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, 2011). L’horta es troba al voltant dels 80 metres d’altitud mentre l’extens però suau tossal calcari de Gallipont, de materials del Terciari Miocé, assoleix els 103 metres. A la fertilitat de la terra es va afegir la disponibilitat de reg mitjançant una complexa xarxa de séquies, integrada per les de l’Agutzil, Campés, Primera, Major, Granotera i Roll de Gallipont, que distribueix el cabal del Túria de nord-oest a sud-est. L’horta tradicional municipal forma part, part del conjunt ininterrumput que s’esten per Llíria, Benissanó, Benaguassil, Vilamarxant, Riba-roja i l’Eliana, es destinaven històricament principalment a conreus baixos, a excepció de la rellevància que durant un segles va tenir la morera. Des del segle XIX es va mantenir els cereals com el blat i la dacsa, diversos conreus hortícoles o els tradicionals fruiters aïllats tot i que en el marc de les alternàncies la ceba era la producció bàsica. Unes dècades enrere les plantacions de ceba, així com les ceberes on en conservaba aquest producte, eren part integrant del paisatge rural mentre al poble abundaven els magatzems d’aquest producte.

Per la seua banda el poble està emplaçat al límit entre ambdós espais, amb la vila, el poble històric, situat a l’horta, i el barri de les Ventes, el posterior eixample vora el camí i després carretera, ja a la unitat municipal septentrional. Des de la segona meitat del segle XIX ambdues unitats integren un únic nucli, inicialment enllaçats per un carrer, a hores d’ara i per l’expansió recent un conjunt unitari consolidat. En 1875 les Ventes comptava amb 192 cases i 1.408 habitants mentre la vila estava formada per altres 300 amb 1.072 residents (LLAVATA PITARCH, V., 1981). El carrer Major, eix del casc antic, es troba a 93 metres d’altitud mentre la carretera, nucli de les Ventes, està a 100 metres.

En la configuració del casc urbà com en el desenvolupament territorial i fins i tot la presència dels masos va pesar la xarxa viaria principal. Especialment fou relevant el vell camí real i més tard la carretera comarcal 234, antecedents de l’actual autovia, que han travessat el terme de llevant a ponent. Desde el segle XIX el traçat de la carretera va ser decisiu del major desenvolupament de les Ventes en relació al casc antic, que per altra banda tenia el seu centre, el carrer Major, sobre el camí de Benaguassil i altres llocs de l’interior cap a València.

La xarxa viaria també va pesar en l’ubicació dels principals masos. La carretera i la seua paral.lela vía pecuaria van ser relevants pel Mas de Tous, al costat d’ambdós. El camí vell de València a Llíria i la via pecuaria de Bètera a aquesta darrera ciutat, també d’est a oest, així com el camí de la Pobla cap al nord, van ser determinants pel mas de la Casa Blanca. El Mas Nou o de la Trinitat es va bastir davant el camí de la Pobla a Riba-roja.

En relació amb l’estructura de la propietat al terme de la Pobla es va bastir alguns masos, que han format, i en part encara formen, un element idel paisatge. La Pobla no ha estat un municipi de masos tot i que els ha tingut i a més a més amb característiques i dimensions de les explotacions molt diverses. Com a altres contrades del Camp de Túria cal tenir present la petjada de la cartoixa de Portaceli, que va assolir la seua màxima intensitat a la Pobla i a Serra. Uns pocs han estat centres de grans explotacions agropecuàries, altres masets mitjans o xicotets o fins i tot finques resultants de modernes transformacions agràries que han rebut aquesta denominació, en un context de preeminència de la petita o infima propietat. La major part han estat situats al secà i en bona part al trànsit entre els dos paisatges agrícoles, tot i que ací han gestionat extenses finques de regadiu. Els masos poblatants, al menys els principals, han participat de la propietat al secà i també al regadiu històric. Les transformacions del segle XX i especialment de les darreres dècades han provocat la disgregació de bona part d’aquestes grans propietats. Els canvis poden enmarcar-se en el context de l’evolució de la propietat agrària municipal cap a la fragmentació i el minifundisme.

A efectes de la nostra aproximació a les masies locals pot destacar-se la presència de dos grans masos històrics, el Mas de Tous i la Casa Blanca, als que cal afegir un altre bastit al segle XIX, el Mas de la Trinitat o Mas Nou. Junt a d’ells es té constància al menys dels masos de la Lloca o del Bobo a l’horta de Gallipont com el de Santa Bàrbara o Mas Vell, aquest antic corral i edificat com a mas el 1776 que va pertànyer a la Marquesa de Cruilles fins el 1900. És també el cas del Mas del Barranquet, vora el curs i al paratge homònim entre el secà i l’horta tradicional, a l’est de la Masia de Tous. Cap a Riba-roja es trobaven els masos o masets del Rincó, de les Almes i de Mascarós. A aquesta relació podria afegir-se altres construccions arreplegades per Vicent Llavata Pitarch com la Casa o Mas d’Alcedo a Gallipont o el Mas de la Barraqueta, el Mas d’Antino o el Mas de Maquiva i fins i tot la Barraca del Coronado o de la Xulla. (LLAVATA PITARCH, V., 1981).

2.- El Mas de la Trinitat o Mas Nou.

Aquest mas està situat a un quilòmetre i mig al sud-oest de la Pobla de Vallbona i a tres quilòmetres tant de Riba-roja com del nucli de l’Eliana, a unos noranta metres d’altitud. El mas apareix a un vell garroferal, actualment molt degradat, front a la carretera de la Pobla a Riba-roja que discorre per darrere. Està situat a ponent d’una antiga àrea de secà, del tossalet de Gallipont, al límit amb l’extensa horta del cor del Camp de Túria. Com el poble de l’Eliana o la masía de Torre Baba o del Virrei també es troba a l’extrem oriental del sistema de la séquia de Benaguasil. Enfronta amb l’horta regada per la séquia Roll de Gallipont, la més meridional del sistema irrigat al terme, i ocupa un emplaçament agrari privilegiat a la transició entre el regadiu i el secà.

Pel que sembla, l’actual mas fou bastit al segle XIX i la seua denominació té relació amb el proper Mas de Santa Bàrbara o Mas Vell, també al terme de la Pobla de Vallbona, que havia estat edificat al segle XVIII. És més conegut com a Mas Nou tot i que també s’utilitza la tradicional denominació de Mas de la Trinitat. A banda del fet d’estar emplaçat a un espai de trànsit entre el secà i el regadiu també destaca la seua ubicació vora el vell camí de la Pobla de Vallbona a Riba-roja. A més aquesta és la intersecció amb un camí secundari procedent de l’Eliana i accés a l’extens i suau tossalet de Gallipont, que s’esten fins al barranc de Mandor i aquell poble, a hores d’ara majorment urbanitzat. El mas va estar habitat fins el darrer quart del segle XX i fou utilitzat com a centre d’una extensa explotació agrària abans de patir als darrers anys els efectes de l’abandonament.

El Mas Nou va experimentar diversos canvis de titularitat al començament del segle XX i així el 1900 pertanyia a una coneguda nissaga nobiliaria i terratinent valenciana, al Marqués del Tremolar, qui el va vendre el 1902 al Comte de Trigona, d’on passà posteriorment a Concepción Mayans (LLABATA PITARCH, V., 1981). L’any 1952 fou adquirit junt amb un extens territori estés a cavall entre els termes de la Pobla i l’Eliana pel propietari valencià José Alegre Rubio.

El mas fou centre de gestió d’una extensa explotació on sembla que el regadiu era minoritari en relació amb els camps de secà on es conreava principalment garroferes i oliveres, amb el complement dels terrenys de pastura. Disposava al davant de camps a l’horta dels Pobles Castell, regats del Roll de Gallipont, que discorreix molt a prop. L’amplitut de les estàncies destinades a enmagatzemar collites evidència les abundants produccions que es gestionaven des del mas. Posteriorment, amb el canvi de titularitat de mitjans del segle XX i mitjançant els cabals d’un pou propi, es va impulsar un ambiciós projecte agropecuari. Aquest va incloure la cria intensiva de ramat porcí, en expansió a l’època, i la transformació d’una extensa àrea en plantacions de fruiters, una mostra d’intensa reconversió agrària. Aleshores va representar un dels exemples més extensos i complets de transformació agrària de la zona al segle XX.

Posteriorment l’expansió residèncial des de l’Eliana, la finca arribava fins la rodalia d’eixe poble, impulsà la parcel.lació en succesives fases de bona part de la mateixa i posteriorment l’abandonament de les terres de conreu. També en aquest procés el mas ha estat representatiu dels canvis territorials recents.

La façana principal del mas mira cap a ponent, en direcció a l’horta, a l’antic camí de la Pobla a Riba-roja, mentre l’entrada posterior dona cap a llevant, a la carretera. La construcció de la carretera per la banda de darrere de la masia va suposar la marginació de la seua façana principal i una reorientació. El nucli de la masía està format per tres cosos rectangulars de tres altures, de dimensions desiguals, amb planta en C oberta cap a llevant, tancat en la banda restant per un elevat mur de maçoneria, amb un oratori afegit al  nord-oest a l’estructura principal. Tot i que els tres cosos esmentats integren un bloc unitari pot diferenciar-se entre l’occidental, el principal, amb predomini de l’espai de residència, dels altres dos majorment per usos agraris. El fet de no haver experimentat reformes al menys els darrer mig segle ha permés mantenir la seua estructura anterior.

Al cos principal es trobava una vivenda a la planta baixa, residència dels estatgers, mentre la principal, dels propietaris, amb trets urbans i senyorials, es situava a la primera, ambdues enllaçades per una escala. Als altres dos cosos diverses estàncies d’enmagatzematge i residència a la primera planta; extenses cambres per les collites; cuadres i celler amb cups a la planta baixa, etc., on una escala independent permetia accedir sense passar per l’espai dels amos. A aquest conjunt es va afegir el gran oratori, connectat amb l’interior del conjunt alhora que amb accés a l’exterior per la façana principal. Pel que sembla, al primer terç del XX es va obrir accés a un àrea de corrals afegida al migdia, amb coberts i descoberts, on posteriorment a mitjan segle es va construir unes extenses naus per la cria del ramat porcí. Finalment la construcció d’un pou front a la façana principal del mas impactà en la imatge del conjunt, contribuint a la marginació d’aquest espai central.

Des del mas, la seua façana principal orientada a ponent, es divisa l’extensa horta i a l’altra banda, al voltant de la mateixa, els pobles de la Pobla de Vallbona al nord, Llíria i Benaguasil al peu dels seus tossals de sant Miguel i Montiel, a l’oest. Cap al nord l’horta dona pas a la Pobla de Vallbona i l’àrea urbanitzada dels seus voltants, davant la serra Calderona i la seua prolongació cap a l’interior per les serres d’Andilla, El Toro, la Bellida fins a Javalambre, ja a l’Aragó. Al sud-oest les caigudes cap al Túria i darrere de la seua vall la serreta de les Rodanes i enllà, a l’horitzó, l’extens massís muntanyós amb la serra de Chiva o de los Bosques i el Pico Ropé, de Chera, com a referent territorial emblemàtic. Al migdia finques agrícoles de secà, majorment abandonades, regadius de transformació, xalets aïllats o agrupacions dels mateixos, donen pas a la vall del Túria i l’alineació de tossals del terme de Riba-roja. La part posterior del mas dona a la carretera de la Pobla de Vallbona a Riba-roja de Túria i a l’altra banda al rectilini camí de les Moreres, procedent de l’Eliana. Ací el camí assenyala la divisòria entre el que a les acaballes del XX encara eren les plantacions de fruiters del mas i les terres ermes i de secà de l’altra banda, actualment totes abandonades. Al fons un extens hort amb una gran casona moderna i les vivendes unifamiliars mostren el límit de l’avanç de les urbanitzacions de l’Eliana.

Com a curiositat històrica, abans de que es es bastira l’actual edifici o es desenvolupara la seua gran reforma, ací va produir-se un enfrontament entre la Guardia Civil i un grup de roders. En juliol de 1870 ací van morir per trets de la Guardia Civil els roders Joan Cortina “Garela”, “El Barbudo” i Ramón Trapisonda, quan els dos primers eren conduïts detinguts des de Riba-roja a Llíria i un grup de roders, entre ells el darrer, va atacar al grup de guardies civils (ARCOS MANEL, 2010). Era l’època en la que actuava a la zona el conegut roder Andrés Navarro Gimeno, conegut com “El Blau”.

3.- El Mas de Tous.

El Mas de Tous està situat a l’extrem oriental de la Pobla de Vallbona, a l’accés al casc urbà des de València, on s’ha consolidat l’enllaç amb el mas mitjançant la recent expansió urbana d’aquesta localitat. El que era un mas a la rodalia és ara pràcticament un conjunt de construccions urbanes. S’assenta a uns cent metres d’altitud sobre una loma estesa de ponent a llevant, una ubicació que li permet un notable domini de l’entorn. És un lloc d’antic poblament, possiblement fins i tot assentament d’alguna vila romana. La façana principal dona cap a llevant mentre les construccions econòmiques es situen a ponent del conjunt.

Sembla que el Mas de Tous ja existía al menys al segle XIV i que durant segles va pertànyer a una mateixa familia. Durant el segle XIX i primera part del XX pertanyia a la familia Dànvila, molt relevant per la vida de la Pobla. Fou un gran promotor del mas Francisco Dánvila Collado, junt la seua dona Francisca de la Gándara (Vda. De Calderón), ell historiador i membre de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia. Aquest el va trasmetre als seus fills, com Manuel Dánvila Collado qui fou diputat conservador als anys setanta del segle XIX. A mitjans de la dècada de 1940 fou adquirit per la familia dels actuals propietaris. El mas fou el centre d’una extensa explotació agropecuària fins les accelerades i intenses transformacions de la segona meitat del segle XX. Posteriorment fou parcialment reconvertit en un establiment hostaler i sala d’actuacions i als darrers anys en un centre lúdic-esportiu, mentre bona part de les seues terres han estat urbanitzades.

El mas ofereix un emplaçament interessant des del punt de vista ramader per estar situat vora l’important via pecuaria que travessa aquesta banda de la comarca de ponent cap a llevant, alhora que del camí de la Pobla de Vallbona a València. Tot i que de caràcter secundari també cal esmentar que al mateix mas es dirigia cap al sud l’assagador que es dirigeix a l’horta i la zona situada a l’altra banda, l’extens tossalet i llomes de Gallipont. Aquest assagador ha deixat la seua petjada estructural i toponímica a l’actual camí de l’Assagador, que primer discorreix entre l’horta i fàbriques, després únicament entre els camps d’hortalisses i fruiters.

L’explotació disposava tant de finques de secà com de regadiu. Es vinculaven al mas terres de regadiu a la rodalia, com les regades per la Séquia del Agutzil, la més septentrional de les que travessen l’horta del terme i integrada en el conjunt irrigat dels Pobles Castell. Els camps de secà amb els seus conreus llenyosos com la vinya, la garrofera o l’olivera completaven el patrimoni masover.

De planta quadrangular, el Mas de Tous està integrat per un conjunt de construccions de diverses èpoques i configuració, integrant un bloc constructiu, a diferència del ja descrit mas Nou o de la Trinitat d’escassa altura. A la banda oriental es troba l’antic mas, al que es van afegir darrere posteriorment espais d’enmagatzematge, corrals i alguna vivenda, així com l’ermita situada a una cantonada. Les esmentades vivendes, senzilles construccions de dos altures, s’afegiren al lateral septentrional del conjunt. L’espai ramader, els corrals, també es van integrar al conjunt, ocupant una superficie que mostra la passada relevància d’aquesta activitat. A començament del segle XX, l’any 1905, es va afegir a l’extrem nord-occidental l’oratori del Sagrat Cor de Jesús, que per la seua imatge singular contrasta notablement amb el conjunt. Aquest ermitori u oratori fou promogut per Agustín Dánvila y Jaldero (LLAVATA PITARCH, V., 1981).

L’oratori o ermita del Sagrat Cor de Jesús és una construcció de planta rectangular, d’uns seixanta metres quadrats de superficie, amb elevats murs de maçoneria i coberta a dos aigues. La seua façana mostra l’accés per la portalada amb un arc faixó sota un òcul i remat superior en un frontó triangular. D’estil neobizantí, del gust de l’època, l’interior està cobert per una volta de canó i finalitza en un presbiteri poligonal. Interiorment està molt decorada, amb pintures alhora que també destaca un sòcol de taulells. Fou parcialment restaurada en l’any 2005.

El mas mostra una imatge alterada per diverses intervencions desenvolupades durant les darreres dècades, relacionades amb els canvis d’ús. A les vivendes contrasta alguna façana amb trets tradicionals d’altra sobreelevada i amb la rajola cara vista a l’exterior. Al nucli del mas i les construccions econòmiques annexes la moderna readaptació ha alterat elements estructurals, patent, entre altres coses, a les característiques d’alguns buits, alhora que ha estat pintat amb colors vius. Pot ser la transformació més radical ha estat el vallat d’un àrea al migdia i a llevant així com l’adequació d’aquesta amb un jardí i espais de joc o estància a l’aire lliure. Les afeccions sobre l’entorn inclouen una línia de conducció elèctrica, amb torre vora el mas, que travessa l’àrea. Per ponent i pel nord es conserva l’antic garroferal i oliverar, que pel seu degradament ofereix una imatge decadent, més bé de solar periurbà en que s’ha transformat.

Tot i això les transformacions han estat més intenses als voltants. L’arribada de l’empresa International Business Machine (IBM), ocupant amb la seua factoria part de les velles terres del mas, provocà un gran impacte. Aquesta factoria va impulsar la posterior instal.lació d’altres empreses, configurant-se un nucli industrial, antecedent de l’actual polígon de la Pobla. L’IBM abandonà la Pobla a començament dels anys noranta, però fou substituida per MSL, de components microelectrònics i informàtics. La construcció de l’autovia de València a Llíria, ara fins Casinos, a les acaballes del segle XX, que solca la comarca de llevant a ponent, va obrir una gran cicatriu al costat del mas. Damunt, l’expansió urbana, una part d’ella, es va dirigir cap al mas.

Eixa expansió urbana ha deixat les modernes construccions tan a prop que únicament el vell camp de garroferes i oliveres així com un carrer el separen de les primeres finques de pisos, de la seua imatge transformada i moderna. Pel nord l’autovia i el seu enllaç amb la Pobla de Vallbona bordeja el vell mas a únicament uns metres de distància. Enllà l’autovia coexisteixen conreus agrícoles, vivendes unifamiliars aillades i dos poligons industrials, el del Mas de Tous i el Gutemberg. Darrer, al fons, tanca la imatge la serra de Portaceli o Calderona i la seua prolongació cap a l’interior. A l’est el mas dona pas a les instal.lacions esportives municipals, un col.lege públic i al poligon industrial la Pobla. Cap al sud l’espai adjacent s’obri una miqueta més avall per la preeminència del mas, per la qual cosa ofereix una panoràmica d’horta, enllà d’urbanitzacions com les que ocupen les llomes de Gallipont. Al fons s’estenen les muntanyetes del terme de Riba-roja, la serreta de les Rodanes i al sud-oest les serres elevades a l’horitzó.

Com a curiositat, al carrer que el separa del poble, destaquen dues construccions que evoquen el passat agrari de la Pobla, una mica fora de lloc per la seua ubicació a les rotondes viàries. Una és una reproducció d’una barraca de pedra en sec, un catxerulo dels nombrosos que unes dècades enrere encara esguitaven els secans de la Pobla. L’altra la d’una cebera, una cabana destinada a l’enmagatzenament de la ceba, la en altre temps principal i abundant collita principal de la Pobla, clau per l’economia local. Ací com a la veïna comarca de l’Horta es deixava a la cebera la ceba de gra durant uns mesos fins la seua millor comercialització.

4.- La Casa Blanca.

Aquesta històrica masía estava situada a uns mil cent metres de distància al nord de la Pobla de Vallbona, de l’eixample del barri de les Ventes i a uns dos-mil cent metres del centre del casc antic d’aquest poble, de la vila, a la partida a la que dona nom. Diguem estava perque la moderna expansió del casc urbà de la localitat ha deixat el seu emplaçament a set-cents metres de la primera finca de pisos, això si, amb algunes naus i la barrera que representa l’autovia enmig.

S’assenta a 146 metres d’altitud, sobre l’extrem meridional d’una llometa estesa de nord a sud, en baixada des dels 176 metres al lloc elevat més proper, que continua pel cementeri i l’ermita de sant Sebastià cap al poble. La llometa està disposada entre dos canals, la oriental dona al Barranquet, dos canaletes fèrtils més aptes pel conreu agrícola. Es tracta d’un tossalet o llometa, una molt suau preeminència del terreny, amb panoràmiques de l’àrea al voltant i de l’extensa horta dels Pobles Castell, presidida pels tossals de Llíria i Benaguasil, on destaquen els seus santuaris de sant Miquel i de la Mare de Déu de Montiel respectivament.

L’emplaçament de la Casa Blanca, a la plataforma calcària de Llíria-Burjassot, permetia disposar al voltants de fèrtils terres de conreu, extensos secans amb pastures, alhora que oferia una vinculació a històriques vies de comunicació. El mas es troba a prop del camí vell de Llíria a Bètera i vora el camí de Portaceli, del mas i la Pobla a la masía de la Torre i la Cartoixa, conegut també com camí de la Casa Blanca. Està situat prop de la cruïlla entre aquest camí i el de Bétera a Llíria, per Benissanó, coincident amb una via pecuària. Tot això justifica l’antic poblament del lloc, que sembla pot remuntar-se al menys a l’epoca romana. En qualsevol cas si s’excavara aquest indret possiblement ens oferiria sorpreses.

La Casa Blanca fou una de les cinc històriques granjes o grans masos lligats a la poderosa cartoixa de Portaceli, junt a la Casa de Camp de Llíria, la masía de La Torre a Serra, a més a més de la pròpia explotació central i la seu propera de la Pobleta, les dues darreres situades a deu quilòmetres de distància també al veí terme de Serra. Formaba part d’una xarxa de finques agropecuàries que tot i que amb autonomia es gestionaven unitàriament. La proximitat a la Pobla de Vallbona motivà que fora lloc d’ccupació per a molts veïns i veïnes del poble. La cartoixa arribà a posseir als segles XVIII i XIX, després d’un intens procés d’adquisicions a la primera d’eixes centuries, nombroses finques al terme de la Pobla. A banda de la Casa Blanca moltes d’aquestes finques estaven disperses, tant al secà com al regadiu (FUSTER SERRA, F., 2003).

L’any 1776 i segons el “Manifiesto de rentas y gastos” de la Cartoixa de Portaceli aquesta comptava a la Pobla amb nou criats, mantenia altres nou treballadors i disposava al poble de nou matxos. Eixe any l’heretat de la Pobla tenia un valor assignat de 2.618 lliures, unes tres-centes menys que la finca Casa de Camp de Llíria i prou més que les altres tres finques de la cartoixa (la Torre, la Pobleta i la Majoralia), totes elles valorades per sota de les 1.631 lliures, a les que calia afegir altres 800 lliures de les finques arrendades a Llíria i la Pobla. Com a referència, les esmentades cinc finques suposaven la meitat dels ingresos totals de la cartoixa i per tant la coneguda com Heretat de la Pobla representava al voltant del 15% del conjunt d’ingressos de Portaceli (FUSTER SERRA, F., 2003, pags. 488-492).

Deu anys després, en 1786, segons el manifest de terres de la cartoixa, a banda del mas aquesta havia reunït a la Pobla vuit cases, dos eres i dos pallers, alhora que 152,5 fanecades d’horta arrendada, altres 341 fanecades d’horta en conreu directe i 1.058 de secà integrament en conreu directe, mostra de la seua relèvancia territorial (FUSTER SERRA, F., pag. 358). Pocs anys després, en 1820, després d’haver venut eixos anys les terres d’horta encara mantenia quasi tot el secà: “con plantaciones de algarrobos y viñedos” (FUSTER SERRA, F., 2003, pag. 359).

Al voltant, als terrenys calcaris del Terciari amb acumulacions de sediments del Quaternari, predominaven els conreus de secà, tot i que amb presència d’enclavaments regats resultants de transformacions històriques en regadiu, aquestes accelerades a les darreres dècades. La finca participava de l’explotació de garroferes, oliveres i vinya que a més a més completava l’extracció d’espart. També disposava de pastures, el que fou una devesa, que va permetre el desenvolupament de la ramaderia, una activitat ramadera que aprofitava els terrenys de conreu a determinats moments del seu cicle productiu. Destaca com a als anys cinquanta del segle XX al voltant del mas encara abundava la vinya.

Al segle XVIII, en un context d’expansió i notable rendabilitat agrària, tant la cartoixa com els seus arrendataris, cas dels que havien arrendat la Casa Blanca, es va realitzar notables inversions en el desenvolupament de nous regadius i en la millora de les vies de comunicació. Possiblement la millor demostració local del procés fou l’adequació del camí de Frares o camí de l’Escaló que enllaçava directamente amb la cartoixa.

Les imatges conservades de la masia en la seua època d’auge mostren un conjunt d’edificacions de residència i usos agraris. Entre el conjunt destacaba la seua façana principal, de dos altures, amb un cos central amb porta amb arc situat al centre i finestres als laterals en planta baixa i grans balcons en la primera. A les bandes flanquejaven aquest cos centrals dos espais sobreelevats com a imitació de torres, rematats amb merlets, amb diverses finestres. La seua configuració arquitectònica era una reivindicació senyorial, a imitació d’un palau. Completaven el conjunt els espais residencials pels treballadors i sobretot les edificacions productives i d’enmagatzematge: quadres, graners, magatzems de garrofes, almàssera, celler, etc. A més a més disposava d’un recinte enmurallat d’uns tres metres d’alçada, amb merlets i garites als quatre cantons, que l’envoltava exteriorment. Sembla que en conjunt el recinte ocupava uns 2.750 metres quadrats.

La Casa Blanca va pertànyer a la cartoixa de Portaceli fins que aquesta es va desamortitzar el 1835, tot i la primera i breu exclaustració de 1820. Aleshores es va traure a subhasta les quatre finques de la cartoixa, entre elles la Casa Blanca (junt la cartoixa, la Torreta i la Pobleta), que sembla fou adquirida inicialment per un antic arrendatari. Per impagaments a Hisenda tornà a l’Administració Principal d’Hisenda de València, que va tasar la finca en 1866 abans de tornar a traure-la a subhasta.(FUSTER SERRA, F., 2003, pag. 424). Així fou comprada per José de Iranzo y Barruchí, d’on passà en 1920 o 1921 a les mans un altre propietari, qui va desenvolupar el regadiu mitjançant l’excavació d’un pou, i posteriorment a un tercer fins la seua adquisició per l’Instituto Nacional de Colonización en la dècada de 1940 (LLAVATA PITARCH, V., 1981). L’esmentat institut va promoure eixe dècada la parcel.lació i distribució entre petits llauradors, una fragmentació de la propietat que suposà l’abandonament de bloc constructiu del mas, alhora que es va impulsar el regadiu de pou a les noves propietats. L’antic secà va donar pas en bona part a petites finques irrigades. A les acaballes de la dècada dels seixanta el Pou Casablanca, amb un cabal mitjà d’uns cinc mil litres per segon permetia el reg d’unes mil cinc-cents fanecades, 127 hectàrees, segons la Hermandad Sindical de Labradores de la Pobla de Vallbona (TAMBORERO TOMÀS, M., 1969). Als anys vuitanta, quan el conjunt d’edificis es trobava en ruïnes, va ser enderrocat degut al seu deficient estat de conservació.

Durant les darreres dècades, a partir dels anys seixanta, el regadiu es va expandir a tota la zona sobre els antics secans, en una dispersió d’iniciatives privades, de regs de pou. Un dels regadius de l’àrea fou el situat al nord-est, a tans sols un quilòmetre de distància, on es trobava la coneguda com masia de Giménez, que utilitzava un prolongat aqueducte sobre el Barranquet, una finca que a hores d’ara ocupa una urbanització. Posteriorment l’expansió urbana de la Pobla de Vallbona, la urbanització difosa per les nombroses urbanitzacions i xalets aïllats o la implantació de vies de comunicació, especialment l’autovia de Llíria, han impactat sobre el territori. La Casa Blanca ha desaparegut i el seu entorn ha canviat radicalment en relació amb la imatge de mig segle enrere.

Actualment l’emplaçament de la Casa Blanca és un solar, una escombrera, on els trams de la muralla externa de la masía que es conserven a la banda oriental representen l’únic testimoni del que fou conjunt constructiu. Al voltant, al nord i a l’est, des de les seues ruïnes es divisa els antics secans on ara algunes urbanitzacions i nombroses vivendes aïllades destaquen entre els horts de tarongers i els camps, de secà o de modern regadiu, abandonats. Enllà tanca aquest territori de suau relleu la barrera que representa la serra de Portaceli, o Calderona. Cap a ponent, aquest paisatge dona pas a la imatge del tossal de sant Miquel, amb la propera ciutat de Llíria al seu peu, i enllà les muntayes de la Serranía, com la prolongació de la serra de Portaceli o Calderona. Cap al migdia en primer terme algunes naus i altres construccions modernes de la rodalia de la veïna Pobla de Vallbona, el casc urbà d’aquesta localitat amb nombroses finques, i darrere l’extensa horta dels Pobles Castell. Als limits d’aquesta horta cap al sud-est el nucli del poble de l’Eliana i al sud-oest Benaguasil sota el seu tossal. Enllà l’horta les llomes, en part ocupades per vivendes unifamiliars, que donen pas a la vall del Túria i darrere d’aquesta la serreta on destaca la serra de les Rodanes i la seua coberta forestal.

Bibliografia.

Entre les fonts d’informació utilitzades per redactar aquest article es troben l’interessant comunicació d’Empar Ciscar Peiró “L’Eliana, un mas del Siscents”, presentada a les Primeres Jornades Camp de Túria de Geografia, organitzades per Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, celebrades a L’Eliana el 1996 o l’article “Cambios de límites de términos municipales en el territorio valenciano por actuaciones del INC-IRYDA” Jorge Hermosilla Pla i Carles Rodrigo Alfonso, publicat en 1997 en Cuadernos de Geografía nº 75, pags. 62-75. També s’ha utilitzat els llibres “La Cartuja de Portaceli. Historia, vida, arquitectura y arte”, de Francisco Fuster Serra, editat per l’Ajuntament de València el 2003; “Geografia Agraria de Benisanó y Pobla de Vallbona”, de Manuel Tamborero Tomás, editat el 1969 pel Departament de Geografia de la Facultat de Filosofia y Letras de la Universitat de València i la Institució Alfonso el Magnánimo; “Historia de la Villa y Baronía de la Puebla de Vallbona”, de Vicente Llavata Pitarch, 1981, en la edició de 2006 de l’ajuntament; “La Pobla de Vallbona. Historia, Geografía y Arte” obra dirigida por Jorge Hermosilla Pla, editada l’any 2011 amb finançament de l’ajuntament per la Universitat de València i “El Tío Joan de la Marina. Un bandoler d’Ador en terres del Túria (1851-1878)” de Manel Arcos, editat en 2010.