Molins al riu de les Coves (de Vinromà)

A les nostres terres abunden els molins hidràulics fariners, on, dispersos pel territori, han format part del seu paisatge tradicional, uns enginys relevants per l’obtenció de farina, l’aliment essencial a la dieta tradicional. Aquestes construccions han assolit una gran densitat en alguns llocs i integrant conjunts d’infraestructures de notable interés com al que hui fem referència. En general, la ubicació d’aquests molins ha estat molt condicionada no sols per la relativa proximitat a assentaments de població, el mercat de la seua producció, sinó també per la disponibilitat d’aigua pel seu funcionament, la necessària força motriu, especialment decisiva on aquesta no abunda com a moltes zones de l’interior valencià. A més a més, cal destacar com a les darreres dècades els molins, perduda la seua funció productiva, han sofert una majoritària ruina, ben patent a bona part d’aquestes construccions, tot i que amb el creixent reconeixement del seu valor patrimonial són objecte d’estudi, d’actuacions puntuals de rehabilitació, darrerament també d’iniciatives de valorització turística i cultural.

Mostra de la seua recent valorització i amb ella en molts casos rehabilitació com a ben cultural, fou la declaració del conjunt de molins del barranc dels Molins d’Ares del Maestrat i el seu entorn paisatgístic com a primer Bé d’Interés Cultural Etnològic de l’àmbit valencià, sobre el que escriurem en altra ocasió. Hui ens acostem a un altre conjunt d’interés situat a les Coves de Vinromà, a la Plana Alta, un dels pobles amb major nombre d’aquests enginys ja que al seu terme arribaren a funcionar setze, tot i no simultàniament, i conserva estructures de notable interés.

Els setze molins de les Coves de Vinromà van ser construïts entre els segles XIII i XIX, algú d’ells possiblement sobre un altre anterior d’època andalusí. Set d’ells es localitzen al riu de les Coves aigües avall del poble, al paratge que ens ocupa; altres quatre riu amunt; cinc al seu antecedent el barranc de Segarra i un a la rodalia del poble vora el riu de Vilanova. Els molins de la conca del riu de les Coves situats en aquest municipi representen la meitat del total, catorze, dels vint-i-vuit censats a tota la conca d’aquest curs fluvial. A partir d’aquest valuós patrimoni local, s’ha acondicionat i tematizat un itinerari, la Ruta dels Molins, una de les sis rutes existents al municipi, que ofereix la possibilitat de recórrer un magnífic conjunt de gran entitat patrimonial i també didàctica per la informació disponible a peu de molí. La ruta permet visitar, amb informació sobre els mateixos, fins a set molins al llarg dels sis quilòmetres que separen el poble del molí d’En Civit, els quatre primers en un recorregut molt més curt.

El riu de les Coves és un dels principals cursos de drenatge de les terres septentrionals valencianes, tot i el seu nom únicament de circulació temporal encara que amb una conca molt extensa i unes esporàdiques avingudes que justifiquen eixa relevància. La seua capçalera capta l’aigua a serres com les de Vall d’Àngel i serra d’En Garzeràn així com als plans d’Albocàsser, Tirig o la Salzadella a través dels seus antecedents la rambla Morellana, el riu de sant Miquel, aquests més amunt del barranc de Valltorta i del barranc de Segarra que originen el de les Coves en sentit estricte, aquest reforçat pel riu de Vilanova. Com a curs unitari i desguàs d’aquestes extenses terres segueix aïgues avall del poble de les Coves, a través dels contraforts de la serra de les Talaies d’Alcalà cap al terme veí d’Alcalà de Xivert, on arriba a la mar a Capicorb.

Aigües avall de les Coves el riu travessa un àrea muntanyosa, una de les serres paral.leles a la mar que a aquestes comarques són una barrera entre el litoral i l’interior. S’endinsa perpendicularment entre aquestes muntanyes amb un curs de traçat sinuós, que en el seu descens dona lloc a una estreta i torta vall. En el primer tram el riu discorreix a una cota entre els cent-cinquanta i els dos-cents metres d’altitud mentre les altures dels voltants arriben a superar els tres-cents. Travessa un paisatge de muntanyes de morfologia arredonida tot i que els plecs calcàris, els estrats, són ben visibles, amb presència de cingles i balmes que fan més complex i atractiu la seus visió. La pedra és omnipresent, més visible per l’escassa coberta vegetal, una pedra calcària present als vessants però també al llit del riu.

Per la seua entitat i singularitat destaca el Cingle de la Morería, front al poble, amb una balma de grans dimensions i diferents nivells on al llarg dels segles han deixat la seua petjada diverses cultures. Ací coexisteixen restes prehistòrics, ibèrics, romans i medievals, alguns visibles com una font, un aljub medieval o vells murs de maçoneria. Aquest lloc, que a la tardor del 1947 fou l’escenari del conegut com a Miracle de les Coves, ofereix magnífiques panoràmiques del poble així com del fèrtil pla conreat dels seus voltants, que contrasta amb la vall del riu situada als peus.

Tradicionalment aquesta vall del riu ha estat via de pas entre el litoral i l’interior, entre el corredor de les Coves, el poble i les serres de ponent per una banda i les del Pla d’Alcalà, Torreblanca i Ribera de Cabanes cap a la mar. Va ser un camí relevant fins l’obertura de les carreteres i això incidí també en l’hàbitat en la cova del Cingle de la Moreria però també en l’assentament del poble i el seu castell. En aquests darrers confluïa amb l’important eix de trànsit nord-sud que enllaça la Plana i el Baix Maestrat així com altres contrades més llunyanes des d’època dels romans quan per ací passava la Via Augusta. La vall també ha estat lloc d’assentament de molins hidràulics que han aprofitat el desnivell del terreny i el cabal escàs i irregular del riu i el seu afluent procedent de Vilanova d’Alcolea, així com la proximitat al poble com un dels principals mercats. A aquests molins es molturava el cereal de la rodalia, dels residents a les Coves però també a altres pobles veïns i als masos dels voltants.

El paisatge natural del carrascal i el pinar va estar molt alterat per segles d’aprofitament agrícola, ramader i d’explotació dels recursos forestals. La pressió agrícola dels darrers segles donà lloc a una ocupació de tots els paratges útils patent en els bancals que es divisen encara en conreu o abandonats entre la vegetació espontània. Als escassos bancals velles oliveres, ametllers, alguna figuera i fins i tot garroferes, són les restes d’un passat agrícola on el blat i també la vinya van resultar decissius per la vida local. Activitats com el carboneig, l’arreplegada de llenya, l’elaboració de calç en algun forn encara visible, però sobretot el pastoreig, va afavorir la decadència del bosc primigeni, reconvertit en garriga, en coscollar, romeral o sobretot argelagar. El pas del temps, l’abandonament de les activitats tradicionals, permet la progressiva consolidació del pinar o d’alguns carrascars i sabinars tot i que predomina el matollar i les masses de pedra. Mereix destacar el boixar existent al voltant del Cingle d’En Guitart, una formació que contrasta amb la presència del càlid margalló. Vora riu la vegetació, escassa en alguns trams del seu curs, abundant a d’altres, està limitada al baladre, l’esbarzer, el canyar i l’heura a alguna paret o racó més humit.

Aquesta vall no és un paisatge agrari, de predomini agrícola en l’ús del sol, com el que hem descrit a d’altres articles. Al paratge hi havia bancals de secà, presents fins i tot a les riberes del riu, tot i que degut als pendents les terres de conreu es concentren a les planes, foies i vessants de les zones altes. El caràcter arrecerat d’alguns racons de la vall i l’altitud mitjana inferior als dos-cents metres ha permés la presència de la garrofera, l’arbre indicatiu del clima suau i per tant de la proximitat de la Mediterrània. Més avall del Cingle de la Morería ha existit alguna horteta aïllada sense cap relevància ni tansevol ací, a diferència d’altres hortes dels voltants del poble on coexisteixen hortes i molins.

Segons la completa informació aportada per Benjamí Barberà, estudiós dels molins de les Coves i els seus voltants, al segle XIV ja n’hi havia a les Coves al menys cinc molins fariners, entre ells els de l’Om i el d’En Conill, situats en aquest paratge, tots ells de domini reial i otorgats a particulars i a la Vila, que tributaven a l’Ordre de Montesa. El nombre d’enginys augmentà amb el temps i al segle XV ja existien en aquest paratge també el de la Roca i el de Na María. El 1744 únicament funcionaven cinc al terme, entre ells en aquest paratge els de Na María, de la Roca i de l’Om. Però el creixement de població i l’auge moliner van promoure recuperar alguns antics i bastir altres de nous com va succeir ací amb el de la Troneta, construït el 1786, i el d’En Miguel Traver. Finalment, cap a 1830, en el context de la liberalització de bastiment d’aquests enginys, es va contruir el darrer molí del terme de les Coves de Vinromà, el d’En Civit, també situat a aquest paratge.

La pérdua de funció provocà com a d’altres contrades el cessament de l’activitat molinera tradicional al llarg del segle XX, bàsicament a la primera meitat del segle, accelerada ací pels efectes de la riuada de 1921 que afectà varios d’ells, alguns dels quals no tornaren a moldre. Als anys cinquanta encara molturaven quatre molins al terme mentre el darrer dels de les Coves que es mantingué en funcionament, el del Consell, aigües amunt del poble, aturà les seues moles el 1968.

El recorregut per aquest itinerari, en aquest paratge i tram situat aïgues avall del poble, permet observar una sèrie de trets generals dels molins hidràulics fariners, extensius a d’altres de l’àrea i en bona mida a altres pobles i comarques.

En primer lloc destaca el recurs a la derivació de cabals no sols del riu de les Coves, junt al que es troben, sino també d’altres procedències, per garantir la necessària disponibilitat de força motriu, així l’emplaçament vora un riu no suposa necessàriament utilitzar el seu cabal. Fins i tot es pot parlar de xarxes de distribució molt llarges, enllaçades, costoses infraestructures que superant obstacles del terreny van d’un a l’altre molí amb un aprofitament i reaprofitament integral dels recursos hídrics. Cal tindre ben present que al passat els recursos hídrics d’aquestes contrades van ser més abundants.
També cal considerar que tots els molins del paratge són de roda horitzontal, de rodet, els habituals en terres valencianes, en aquest cas de bassa i cup, cup vertical o rampa, normals a les terres interiors fora del curs dels rius principals. Es tracta de sistemes adaptats a l’escassesa de cabal, per enmagatzemar l’aigua que la irregularitat dels cursos demanava i posteriorment concentrar la seua força impulsora del rodet. Es caracteritzen per la seua limitada capacitat de molturació al ser d’una o dues pedres, a banda de que molts d’aquests molins funcionaven uns mesos a l’any degut a les fluctuacions de cabal.
Els molins estan situats en vessant, amb la sèquia, bassa i cup en alt per aprofitar el desnivell, amb la sala de molturació baix. La majoria disposaven de vivienda pel moliner, ja que aquest habitualment residia ací, normalment al pis de dalt, un especialista que podia ser o no el propietari del molí. Al llarg dels segles famílies de moliners, autèntiques dinasties que transmetien l’ofici de pares a fills, tan habituals entre aquests professionals per altra banda, van treballar en aquests enginys bastits per propietaris inversors.

Alguns molins conserven estructures de gran antigüetat, sòlides obres que mostren el seu antic origen encara que aquestes construccions estaven condicionades pels fets i cojuntures històriques i a més a més per la incidència de les riuades que com a altres llocs els afectaven.

Segons Benjamí Barberà després de l’auge dels segles XVIII i XIX la seua desaparició definitiva davant la manca de rentabilitat per competir front als processos industrials o les restriccions administratives fou accelerada per les dificultats d’accesibilitat, la disminució dels cabals disponibles, els efectes de de les riuades i fins i tot en algun cas pels danys ocasionats durant la Guerra Civil.

El fet de que a aquest tram, entre el poble i el litoral, es troben els molins més emblemàtics de la conca justifica l’interés especial del paratge i la presència d’elements singulars que ben mereixen una visita. El recorregut s’inicia amb el molí de Na María, situat al peu del poble, en la marge dreta del riu, que tot i la seua séquia i bassa en vessant es caracteritza per la senzillesa, en un estat ruinós accelerat per una moderna conducció. A continuació es troba el molí de la Roca, molí d’una mola i cub bastit al segle XV que derivaba l’aigua del riu de Vilanova. Va moldre fins l’any 1936 i actualment està totalment transformat en una vivenda de nova construcció.

Li segueix també a la dreta i també utilitzant el cabal del riu de Vilanova des d’un assut, el molí de l’Om, aquest datat al segle XIII i que al segle XVII constaba com afectat per les riuades. És un molí de dues moles amb una estructura molt interessant. Dalt destaca l’espectacular séquia-bassa allargada en talús adossat a la penya, en altura, que culmina en un interessant cup redó de dovelles tallades acuradament. Baix es troba el conjunt constructiu, ara sense coberta, amb la sala de moles coberta per una volta de canò. Deixà de moldre el 1930. Front al molí, baix al llit del riu, destaca el monumental assut del seguent molí, el de la Troneta, sòlida obra semicircular de maçoneria, la presa molinera més forta de les comarques castellonenques.

A continuació es troba el molí de la Troneta, aquest a la banda esquerra del riu, amb una séquia-bassa també en talús, un conjunt més precari que el de l’Om tot i que també d’entitat. La bassa s’eixampla aprofitant una ampliació del terreny i com està aterrada i com hem vist a altres llocs fou reconvertida en parcel.la de conreu, en aquest cas ocupada per una filera d’ametllers. Té una espectacular rampa d’accés semicircular amb maçoneria al mur frontal i túnel molt ben treballat on figura la data de construcció, 1786, al dintell. Baix està l’edifici del molí amb la molt singular volta que cobreix la sala de moles, també amb la data i el nom del promotor al dintell. Deu el seu nom a l’esmentada volta esfèrica de toves que remata la sala de moles d’aquest moli d’una mola. Deixà de funcionar l’any 1921.

Una séquia excavada en la pedra, obra d’enginyeria i mostra d’ingent treball humà, segueix per la banda esquerra. A continuació es troba una balma situada vora riu, la Cova de Na Joana, una singular cavitat que tingué que ser excavada per permetre el pas de la séquia. El següent molí és el d’En Conill, aquest situat a la banda dreta del riu, un dels més antics del terme, ja existia al segle XIII i pugué tenir antecedent andalusí. Reconstruit posteriorment conserva restes de la séquia i destaca sobretot la sòlida estructura del cub i la bassa.

Més enllà, a la banda esquerra, es troba el molí d’En Miquel Traver, altre situat prop del llit del riu a l’esquerra, aquest junt a una canaleta. Fou bastit cap a 1790 i és un molí dos dues moles amb un cup de gran alçària resultant de la transformació d’una rampa anterior. Mereix menció la seua séquia, sembla que la més llarga i ben conservada de totes. Aquest molí deixà de moldre l’any 1921.

Finalment, més enllà, aillat de la resta i del poble, es troba el molí d’En Civit. Aquest, el darrer dels molins del terme, fou bastit cap a 1830, a l’emplaçament més llunyà del poble i de pitjors condicions, justificat com a d’altres llocs pel fet de ser el més modern. És un molí d’una sola mola, de bassa i rampa, que es troba molt assolat. Destaca l’espectacular séquia que procedent del molí d’En Miquel Traver i amb una gran plataforma de pedra salva la pared de la roca Travessera.

La informació consultada per aquest article prové de la senyalització de la Ruta dels Molins, de l’article Molinos harineros hidráulicos en la cuenca del Riu de les Coves, al número 5 de la revista Molinum, de l’any 1999, editada per la Asociación para la Conservación y Estudio de los Molinos (ACEM) i de l’interessant llibre Els molins hidràulics a la conca del riu de les Coves, editat l’any 1998, que des d’ací aprofitem per recomanar, tots ells de Benjamí Barberà i Miralles, estudiós dels molins del terme i encontorns.

L’accés al paratge i a l’itinerari dels molins es realitza per un camí senyalitzat situat abans d’arribar al poble des del sud per la carretera CV-10. És senzill de trobar per la proximitat al poble tot i que n’hi ha d’altres accesos a l’itinerari com el que permet accedir al final, al molí d’En Civit per la carretera de Torreblanca seguint la desviació del Mas d’En Godes. Per altra banda les Coves ofereix els serveis bàsics per atendre les necessitats durant una excursió.