Vallibona i la vall del Cérvol

El municipi de Vallibona està situat a l’extrem oriental de la comarca dels Ports, al seu límit amb el Baix Maestrat, cap a la que representa un entrant territorial. El seu terme s’estén per un àrea molt muntanyosa que oscil.la entre els 1.276 metres d’altitud del cim del Turmell i els quatre-cents cinquanta del limit oriental. S’integra al sector de muntanyes plegades del nord de les terres valencianes, caracteritzat per la seua gran complexitat i abundància de plegaments. Aquestes serres, formades per materials calcaris juràsics a les parts altes i cretàcis a les baixes, representen la transició entre els relleus de la Ibèrica i els de la serra Costanera Catalana. Al terme de Vallibona el relleu mostra aquesta transició de la disposició nord-oest a sud-est a la de sud-oest a nord-est de les serres, amb les seues característiques formes arquejades.

La vall de Vallibona, solcada pel riu Cérvol, és l’eix geogràfic del terme i tradicionalment també el de la vida local en tant que espai econòmic i via de pas entre el litoral i l’interior. Pel nord la tanca una de les esmentades serres, divisòria amb la Tinença de Benifassà, que assoleix els 1.203 metres al Pic de l’Espinosa i els 1.132 a la Creu. Al sud és l’alineació integrada per les serres de santa Àgueda i del Turmell la que tanca la vall, amb els seus principals referents al Tossal Gros (1.254 m) i Santa Àgueda (1.176 m) a la primera i a la divisòria amb Morella i sobretot al Turmell (1.276 m), a la segona, al límit amb Xert, referent geogràfic d’un extens territori. La vall resultant és estreta i de traçat sinuós, en continuat descens de ponent cap a llevant, que al voltant de Vallibona s’eixampla una mica. Tot i això rodejant el poble resulta esquerpa, amb moles i moletes, on entre les esglaonades cingleres que formen els nivells inferiors destaquen penyes com la Roca del Migdia o més a llevant la de les Moles, amb balmes i coves, accidents del relleu que poden superar-se pels graus o passos.

El riu Cervol, o riu de les Corces, un dels principals cursos de drenatge d’aquestes comarques septentrionals, és l’eix de la xarxa de drenatge de Vallibona. Té la seua capçalera a l’àrea septentrional del veí terme de Morella, amb una complexa xarxa de barrancs, algú d’ells provinent del coll de Torre Miró, a Cap de riu, que conflueixen poc abans d’accedir al terme de Vallibona. Per aquest darrer discorre amb traçat sinuós, rebent nombrosos barrancs curts i costeruts pel sud, per la seua dreta, que baixen de les serres de Santa Àgueda i del Turmell, i d’altres en aquest cas més llargs i complexos i de major conca que ho fan per l’esquerra des de les muntanyes de Benifassà. La major complexitat i menor pendent d’aquesta darrera justifica la seua configuració, amb barrancs de referència com els de la Gatellera, el de la Teuleria o el de la Borja. Al seu pas per Vallibona el Cervol és un rierol, al Baix Maestrat una rambla de circulació estacional, tot i que amb una gran capacitat de desguàs quan es produeixen precipitacions i grans crescudes. Al Ports, on bona part de la seua xarxa fluvial es dirigeix cap a l’Ebre, el Cervol és dels cursos que va directament cap a la Mediterrània. Per altra banda la vall de Vallibona és terreny on abunden les fonts.

A aquestes dures terres, muntanyoses i de clima rigorós, tot i que no tant com les situades al nord i a ponent, és evident la transició climàtica i paisatgística entre els voltants de Vallibona, a l’oest del terme, i la mateixa vall a llevant del mateix, a les rodalies del veí poble de Rossell, al Baix Maestrat. Mentre, el riu presenta un gran valor com a corredor biològic. És, per tant, una vall plena de matissos, diversa, de gran riquesa, que, a més a més, acull una fauna entre la que mereix destacar l’abundància de rapinyaires i la presència de cabres monteses. Els notables valors ambientals de l’àrea justifica la seua inclusió al Parc Natural de la Tinença de Benifassà, al Lloc d’Interés Comunitari (LIC) i a la Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) Tinença de Benifassà-Els Ports de la xarxa Natura 2000, a banda de que existeixen vàries microreserves de flora. En aquesta ocasió ens anem a centrar a l’extrem occidental, als voltants de Vallibona, deixant per altra ocasió algun altre paratge d’interés com l’interessant santuari de sant Domènec, o sant Domingo, com és conegut al terme, i el seus voltants.

El poble de Vallibona es troba a 674 metres d’altitud, al fons de la vall del Cérvol, a l’esquerra del mateix i a la confluència del barranc de la Gatellera amb el riu, orientat al sud-est, cap al migdia. Ocupa l’interfluvi entre el riu i l’esmentat barranc tributari, un espai sota la cinglera en descens continuat a l’extrem de la Mola de l’Escala. Les cases del poble s’acosten al riu al caixer del barranc mentre ascendeixen vessant amunt per aquest terreny accidentat. El resultat d’aquesta adaptació a l’entorn és un poble de complexa configuració, de carrers estrets i costeruts, de cases esglaonades pel vessant, amb nombrosos balcons de fusta, que integren un conjunt de gran atractiu.

Vallibona pot estar entre els pobles valencians de major interés per la seua imatge. Tot i això, els que hem conegut Vallibona més de vint anys enrere o hem pogut observar fotografies anteriors a 1980 tenim present com el poble mostrava una imatge distinta. Al passat, encara recent, predominava el color de la pedra sobre el blanc ara tan estés, com a tans pobles valencians interiors, i eren encara més abundants les estructures de fusta com els balcons a les façanes de les cases.

El nucli originari s’assenta sobre un resalt del terreny, on es troba l’interessant església de la Mare de Deu de l’Assumpció i l’arc de l’antic recint emmmurallat, que domina la vall com és patent al mirador, a la Plaça. Amb el temps es van afegir barris al voltant, disposats al llarg dels principals accesos, com resulta tan habitual i en aquest cas situats a diferents cotes. És el cas dels sectors edificats corresponents al camí de Morella, al carrer de la Font cap al Cervol o al del Pont cap al barranc de la Gatellera, amb el petit raval al voltant del mateix, inici del camí de Rossell i el Baix Maestrat. Als darrers temps s’ha consolidat un petit eixample a la banda de dalt del poble, al nord, al voltant de la plaça de sant Antoni, vora l’eixida cap a Castell de Cabres i la Tinença de Benifassà. Aquest espai ha estat conformat a les darreres dècades quan ací es van edificar les escoles i la caserna de la Guardia Civil delimitant un plaça.
Vallibona, després d’un lent creixement al llarg dels darrers anys del segle XIX, arribà a comptar amb 1.810 habitants censats al seu terme, inclosos els centenars de residents dispersos pel terme. Al terme van estar habitats uns noranta masos i masets, vivendes situades en bona part en paratges esquerps o allunyades del poble. Els masets són més nombrosos a finques relativament properes al poble i lligades a residents al mateix, com les existents a les partides de les Foies i la Sort.

L’explotació dels recursos dispersos d’aquest territori de difícil trànsit justificà la relevància del model de poblament. El poble agrupava un elevat nombre de residents habituals als que s’afegien els nombrosos masovers que per uns o altres motius acudien al mateix des de la muntanya. L’activitat agrària, a costa d’ingents treballs sobre terres agrícoles i pastures ingrates, la tradicional representació de l’artesania, la decisiva ellaboració de carbó vegetal, tan relevant al passat del poble, amb la temporal eixida a treballar a d’altres pobles com a complement de rendes, permetien mantenir eixe gran volum de població al context de la societat tradicional.

La pressió humana originà la transformació del paisatge natural precedent, un procés de segles accelerat durant el XVIII i el XIX, que va originar una imatge antropitzada del medi. Els bancals de conreu ocuparen els vessants, les pastures les contrades menys aptes pel cultiu, mentre una xarxa de camins, sols aptes per caminants i cavalleries, per accedir a uns i altres, travessaven el territori. Masos i masets, aquests darrers petits i en molts casos més moderns, estaven presents per tot arreu. En eixe context es mantingué alguns arbres singulars pel seu paper, s’habilità fonts per l’ ús humà i ramadera, mentre el bosc va disminuir la seua superfície i va ser transformat. Tot i això, el bosc ocupava una superfície extensa, amb rouredes, pinedes i els extensos carrascars que eren la base del carboneig, així com un bosc de ribera del Cérvol minoritari per la seua extensió però rellevant per la complementarietat d’alguns dels seus aprofitaments. La relevància del carboneig, la instal.lació de carboneres a la muntanya, justificà que Vallibona fos conegut com poble de carboners. Amb el temps s’impulsà el desenvolupament de la pinada, afavorida pel més ràpid creixement d’aquesta espècie i la seua utilitat per la construcció, en relació amb altres formacions com la roureda i el carrascar.

Des de començament del segle XX s’intensificà el corrent migratori, accelerat a la dècada de 1920, amb 1.371 residents censats el 1930, i més encara a partir de 1950. Les escasses i insegures rendes agraries d’aquestes terres, la substitució del carbó i d’altres productes forestals, la mecanització agrícola a altres contrades, l’aillament i la deficiència dels serveis en relació amb altres àrees, etc., van provocar el massiu abandonament del municipi. Si en 1950 constaven 1.133 habitants censats, el seu número es va reduir a 880 el 1960, 387 el 1970 i 193 el 1981, unes xifres que mostren la intensitat del procés. Actualment, després de dècades de sangria, Vallibona compta el 2011 amb 101 persones empadronades tot i que a l’hivern no arriba al mig centenar el número de residents. Els masos han estat deshabitats, molts abandonats, mentre que el poble tot i la intensa renovació vinculada a la reconversió en nucli de segona residència predomina el silenci.

La dràstica disminució de la població i l’abandonament de les activitats tradicionals, a l’ igual que a d’altres pobles semblants ha originat notables transformacions al paisatge de la zona. En bona mesura el paisatge manté la imatge tradicional, sense massa noves implantacions, impactants, però en un evident procés de desaparició davant la degradació de les velles estructures i l’avanç imparable del bosc. En relació a la imatge de mig segle enrere sols un parell de granges i el poliesportiu als afores del poble, alguna línia elèctrica o vàries pistes agrícoles i forestals representent una variació substancial. La major transformació és l’actual abundància de vegetació, l’avanç del bosc i el matollar, relegada la superfície de conreu o pastura a algunes finques aillades, testimonials.

Des del poble cap al sud es divisa en front les serres de Santa Àgueda i del Turmell, la primera amb l’ermita homònima, valuosa construcció d’estil romànic de reconquesta, i la segona ben identificable en la distància pel seu vèrtex geodèsic i l’antena de telecomunicacions. Els barrancs que baixen en perpendicular al riu, com els del Traginer, més tard de les Ortigues, el de Cap d’Ombria, el de Baix de Santa Àgueda, el de Anna, el del Mitger o el de la Llosa destaquen entre les costerudes llomes de la serra. Als vessants ressalten cingleres i formes rocoses entre la vegetació, on destaquen la Mola de la Llosa, baix de Santa Àgueda, o el Tossal del Corral de Santa Àgueda a l’oest, o les Roques de la Clapissa cap a l’est. Entre la vegetació de l’ombria d’aquesta serra estàn representats arbres singulars com el Pi de Cap d’Ombria, el Ginebre de la Torreta o el Pi Ramut de la Feixa. A aquests paratges es troben a diferents altituds els masos de Cap d’Umbria, de Baix de Santa Àgueda, de la Torreta, el Mas Blanc o el de la Llosa.

La vegetació natural predomina i avança progressivament, baixa cap a la vall, amb relevància de carrascars i pinedes així com de diverses rouredes, formacions vegetals on estan representades altres espècies, en alguns paratges amb una notable densitat i biodiversitat afavorida per tractar-se d’ombries. És el cas dels carrascars amb estrat lianoïde, per l’abundància de lianes, on entre altres espècies mereix destacar la presència de falagueres. Existeix una ampla representació d’arbres singulars, com el Pi Ramut o el Ginebre Gros de la Clapissa, a banda dels ja esmentats, en un terme on destaquen diversos pins, roures, ginebres, teixos o carrasques, com les conegudes i espectaculars Carrasques de Sant Domingo. En qualsevol cas es un bosc encara influït pel desenvolupament del carboneig al passat o el ja esmentat foment de la pinada.

La banda del poble, la septentrional de la vall, mostra més clarament una successió de cingleres, moltes corresponents a esglaons del terreny, a moles, que s’asomen al riu. Destaca l’alineació discordant de plecs rocosos, amb corves i trencaments, amb l’apertura d’una canal sobre el barranc de la Gatellera. Així, el poble s’alça sota una cinglera, de la Mola de l’Escala, extrem oriental de la serra de les Dogues, amb el barranc de l’Escala al nord, i enfront, a l’est, a l’altra banda del barranc de la Gatellera es troba les Moles de Grau. L’esmentat barranc baixa salvant els diferents nivells d’estrats, obrint un tall entre les moles i originant salts, esglaons rocosos.

A una i altra banda de la vall es distingeix als vessants els antics bancals de conreu, adaptats al terreny, xicotetes terrasses d’escassa amplària en la major part. Únicament a determinats llocs, com front al poble, a l’altra banda del riu, s’observa alguns paratges amb finques més extenses com a la Sort, l’Ombria o les Foies. En la seua adaptació al pendent i la configuració orogràfica mostren traçats irregulars, a voltes sinuosos, en ocasions disposats uns damunt d’altres integrant una escala. Predomina la irregularitat en la seua configuració com a conseqüència de les característiques del terreny i en ocasions presentat formes impossibles com quan estan bastits a cingleres o els seus voltants. Vallibona és una magnífica representació de l’aterrassament agrícola sobre vessants irregulars. Al murs de pedra la pausada observació permet distingir petits amagatalls pels llauradors i pastors, escaletes de cabra per pujar o baixar d’un a altre nivell, alguna fonteta, etc. Entre els bancals i el masos encara s’observa petits camins d’accés i alguna via, graus, com el Grau de l’Encordada.

A les terres de conreu dels secans d’aquests vessants es conreava cereals, llegums i pataques, els aliments bàsics de la dieta local, amb presència també de fruiters aillats i pel clima d’oliveres i vinya. L’olivera és el conreu més representatiu als antics bancals dels voltants del poble mentre encara resta alguna vella parcela destinada al passat al cereal, algun vinyal aillat d’autoconsum, absolutament testimonial, que evoquen la passada presència i relevància d’aquests conreus. En general, la major part de les terres conreables estan sense conreu, en un paisatge agrícola d’abandonament.
Al fons de la vall el riu discorre per un llit amb sola i pedregós, on abunden els tolls, on la vegetació associada indica la presència d’aigua. Xops, salzes, oms, etc., i un sotabosc o matollar l’acompanya. Ara descuidat i abandonat, la configuració d’aquest bosquet de ribera està condicionada pels passats usos tradicionals. L’obtenció de fusta, llenya, farratge, vares per l’agricultura, canyes per la construcció, fibres vegetals per usos diversos, etc., eren objecte d’intens aprofitament donada la seua limitada extensió i van condicionar les espècies representades i fins i tot la seua morfologia.

L’aigua, l’escàs cabal del Cervol era també objecte d’aprofitament intensiu, com el d’algunes de les nombroses fonts disperses pel terme. Dos assuts principals derivaven l’aigua pel reg de petites hortes, com són el de la Capelleta i el del Mallol. Es regava una estreta faixa d’hortets vora riu abans i baix el poble, minúscules finques en aquest darrer cas contigues a les cases, on pot observar-se la canal que travessa el caixer del barranc de la Gatellera, on també es conreava petit horts. L’assut del Mallol, front al poble, al costat de la Font Vella o Font Fresca, permetia regar les parcel.les del paratge del Mallol, els coneguts com Horts del Mallol, a la banda dreta del Cervol, els més valuosos pel caràcter planer i la fertilitat del paratge. Actualment sols algun hortet aillat, per autoconsum i d’afició, testimonial, mostra d’aquest històric aprofitament.

Per observar el paisatge de la vall i gaudir de la riquesa de l’entorn existeix un interessant passeig botànic, amb origen a la font Fresca o font Vella, que a més de la diversitat vegetal ofereix panoràmiques del poble i la vall, amb un mirador sobre el primer a la Fonteta Fenàs. Altres alternatives senzilles al voltant del poble són seguir el traçat del GR-7, que procedent de Castell de Cabres i pel barranc de la Gatellera arriba al poble per seguir cap a Morella per la vall, o el vell camí que es dirigeix en direcció a Rosell. A l’antic camí de Morella un bon mirador és la Capelleta de Santa Àgueda, baix els Cingles, mentre al de Rossell destaca el Peironet.

A Vallibona el camí més recomanable per accedir és per la carretera nacional N-232, de Vinaròs a Saragossa, amb desviació cap al poble al Coll de Querol, al terme de Morella. Des del coll setze quilòmetres de complex traçat en descens per la carretera local CV-111 condueixen a Vallibona. L’altra opció és la vintena de quilòmetres de traçat sinuós pel camí asfaltat que per la vall accedeix des de Rossell. Pels visitants, a Vallibona a més a més d’algunes cases rurals es disposa de allotjament i servei de bar-restaurant a l’hostal la Carbonera i aquesta darrera oferta al bar-restaurant el Garxo, completats per l’establiment instal.lat al santuari de sant Domingo, a uns quilòmetres de distància en direcció a Rossell.