El País a la taula: Figueres i figues.

La figuera és un arbre omnipresent a les ribes de la Mediterrània. Està ací des de sempre, les evidències més antigues del seu consum són restes arqueològiques de vora el 9.500 ac que s’han trobat a Gilgal (Un lloc proper al Riu Jordà i que està al que ara són al territori de l’Autoritat Nacional Palestina de Cisjordània). No se sap si el conreu va vindre d’allà, si vam aprendre d’ells a consumir el fruit d’un arbre que ja teníem o si algú d’ací va esbrinar pel seu compte que les figues estaven bones (*vore nota 1).

El cas, és que totes les civilitzacions que s’han desenvolupat sobre aquestes terres han estat acompanyades de figues i figueres. Grecs, romans, musulmans i pobladors cristians van deixar notícia del consum d’aquesta fruita i informació sobre tècniques per al seu conreu. Fins que va arribar el nou estil de cuina que ha trencat amb molts dels costums tradicionals, les figues com a fruita eren consumides directament, conservades (seques i, de vegades, premsades a més de seques) i formant part d’alguns plats, pel general dolços (panfígol, arrop de figues seques, coques de figues…), però no ha estat sempre així. Per als romans les figues eren part de plats de carn i hi ha qui diu que el costum de servir-los amb fetges va donar el seu nom a aquesta víscera en el llatí popular (ficadus, “allò que acompanya les figues”, front al iecor del llatí culte). Però, si alguna de les cultures que han passat per aquestes terres ha tingut una relació forta amb figueres i figues, i és la que més rastre ha deixat en les formes de conreu i consum de la planta, ha estat la dels andalusins. El consum de figues i altres fruites era una part fonamental de la seua dieta, un element tan important que al moment de la seua expulsió encara era un punt principal de la seua maltractada cultura gastronòmica. Un dels seus més aferrissats enemics, el Pare Pedro Aznar Cardona va escriure al seu llibre “Expulsión justificada de los moriscos españoles” (1612):

Eran brutos en sus comidas, comiendo siempre en tierra (como quienes eran) sin mesa, sin otro aparejo que oliesse a personas, durmiendo de la misma manera, en el suelo, en transpontines, almadravas que ellos dezían, en los escaños de sus cozinas, o aposentillos cerca de ellas, para estar mas promptos a sus torpezas, y a levantar a çahorar y refocilarse todas las oras que se despertavan. Comían cosas viles (que hasta en esto han padecido en esta vida por juizio del cielo) como son fresas de diversas harinas de legumbres, lentejas, panizo, habas, mijo, y pan de lo mismo. Con este pan los que podían, juntavan, pasas, higos, miel, arrope, leche y frutas a su tiempo, como son melones, aunque fuessen verdes y no mayores que el puño, pepinos, duraznos y otras qualesquiera, por mal sazonadas que estuviesen, solo fuesse fruta, tras la qual bebian los ayres y no dexavan barda de huerto a vida: y como se mantenian todo el año de diversidad de frutas, verdes y secas, guardadas hasta casi podridas, y de pan y de agua sola, porque ni bebian vino ni compravan carne ni cosa de caças muertas por perros, o en lazos, o con escopetas o redes, ni las comian, sino que ellos las matassen segun el rito de su Mahoma, por esso gastavan poco, assi en el comer como en el vestir, aunque tenían harto que pagar, de tributos a los Señores “.

Sort que els repobladors cristians, més pràctics que Aznar Cardona, lluny de considerar la figa un producte vil van vore clarament els avantatges del manteniment del seu conreu. Les figueres són uns arbres magnífics que demanant molt poc (creixen fins altituds molt elevades, es poden plantar al secà o al regadiu, i algunes creixen a forats en les roques o escletxes entre les pedres dels murs d’edificacions antigues!) i donen dos collites: Les bacores i les figues propiament dites. Com que ara comença el mes de juny, ja saveu: A Sant Joan bacores, verdes o madures, però segures! No s’acaben ahí els avantatges d’aquest arbre, a moltes comarques el seu làtex amarg, blanquinós i irritant era emprat per tal de combatre èczemes i altres problemes epidèrmics. Però no tot eren avantatges, la llenya de figuera pot fer servir com a fusta, costa molt de cremar (hi ha qui diu que el seu fum és tòxic i dona mal de cap) i els seus arrels s’estenen superficialment amb la força suficient com per abombar i alçar sòls i enrajolats propers.

El conreu de les figueres s’estén de nord a sud sobre les nostres terres, tot i que guanya pes a mesura que avancem cap al migjorn i baixem d’altitud. En moltes ocasions es tracta d’un conreu marginal, en el millor sentit del terme, en trobar-se als màrgens de bancals de secà i regadiu on fa un bon paper mantenint la terra front a l’erosió. No és molt comú trobar-se horts sencers plantats de figueres a la majoria de les contrades valencianes, el més comú són els exemplars solitaris acompanyats d’altres fruiters, els que es situen a un marge o el que es planten front a la façana de cases i casetes. Aquesta darrera modalitat de localització és una proba de la intel·ligència bioclimàtica de la nostra societat tradicional. En ser un arbre de fulla caduca deixava passar el Sol escalfador de l’hivern, mentre que a l’estiu les seues frondoses branques feien la tan necessària ombra, un paper fet molt a sovint en companyia de parres i emparrats.

La figa, que no és una fruita sinó una infrutescència que envolta les veritables fruites que són les boletes que tots creguem llavors, forma junt a les cireres i els melons la trilogia de les panxades. Tenen detractors i defensors, però aquestos darrers solen ser veritables fanàtics que una vegada comencen no saben com parar. Sols heu de pensar en la gran quantitat d’històries i acudits que heu sentit que comencen amb una o vàries persones que queden per a furtar figues i pegar-se un resopó. La figa seca, és molt més nutritiva que la fresca en concentrar més calci i carbohidrats en menys quantitat d’aigua; és per això que els moriscs i incomptables generacions de pobres de les nostres terres la van convertir en una part fonamental de la seua dieta.

*1: (com que ja siguem tots majorets i els acudits fàcils no pararan de vindre al cas, recomane que tots aprofitem ara per a soltar una rialla i alguna barbaritat i continuem tranquilament la lectura sense continuar amb dobles sentits, però que cadascú faça el que li vinga de gust! i més si es tracta de figues!).