Les Bodegues de Gea (Llíria)

Al nord-oest del terme de Llíria, al lloc més septentrional d’aquest municipi del Camp de Túria, tot i que molt a prop, un quilòmetre i mig, del d’Andilla, de la veïna comarca de la Serranía, es troba l’assentament conegut com les Bodegues de Gea. En aquest apartat paratge del municipi, en l’espai més perifèric del mateix, aquesta agrupació de construccións és una de les més representatives, la major al cas de Llíria, d’un model d’hàbitat i d’un paisatge. Aquest model d’assentament s’estén per un àrea a cavall entre el Camp de Túria, la Serranía i fins i tot una petita zona del proper terme d’Altura a la de l’Alto Palancia, pel sector muntanyós de l’extensa serra que separa les valls del Palancia i del Túria.

L’interessant agrupació de casetes temporeres, cellers i corrals coneguda com les Bodegues de Gea o Gea és una de les sorgides als segles passats per la colonització d’aquests paratges, consolidades especialment al voltant del conreu de la vinya difós per aquests recòndits racons. Darrere d’aquest model es troba el procés de transformació agrària d’una part d’aquesta zona abans predominantment forestal i ramadera. Ens trobem davant d’un model molt diferent al dels masos existents al veí pla del Camp de Llíria o als històrics masos de la cartoixa de Vall de Crist a la serra d’Altura, en conjunt una vintena de grans finques agràries.

Bodegues de Gea és junt a les Bodegues del Camp, aquesta darrera al límit del pla del Camp de Llíria, la principal agrupació amb les de Tu Faltaves, Viroles, Santa, Mundo Nuevo o les Bodegues Noves i Velles de Torres al terme de Llíria; les Veinticuatro al d’Altura o les d’Artaj i sobretot per la seua entitat Pardanchinos al d’Andilla. A un altra àrea de la comarca de la Serranía també destaca per la seua entitat junt a la darrera el singular conjunt de Vanacloig, al terme de Chulilla, sobre la que disposem d’un altre article redactat que traurem a Alter, i un altra menor al veí Gestalgar.

L’expansió vitícola de la segona meitat del XIX, quan la vinya arribà als paratges més recòndits impulsada per l’elevada cotizació del ví i la millora dels transports, al cas de Llíria amb l’avanç de la nova carretera d’Ademuz, les línies de ferrocarril de vía ampla i estreta com a enllaç amb el nou Port de València, van acelerar el procés de difusió. Es tractava d’un procés de roturació de terres a aquestes muntanyes i en paral.lel de construcció d’edificacions associades, d’algún mas tot i que básicament degut a la compartimentada estructura de la propietat de la terra o la iniciativa per part d’humils llauradors de casetes temporeres i específicament de petits cellers.

El resultat fou casetes disperses, nous corrals aïllats que encara formen part del paisatge però també agrupacions de casetes o cellers d’entre sis i fins i tot més de mig centenar de construccions als casos de Pardanchinos, Bodegues del Camp o Bodegues de Gea. Aquestes darreres van ser i encara ho son llocs de referència espacial alhora que punts de dinamisme territorial, al menys durant una part de l’any. La llunyania al poble d’aquestes finques, amb la consegüent exigència de temps de desplaçament, va afavorir la seua consolidació. Al cas de Gea, com a bona part dels assentaments semblants, fou relevant la gran presència de propietaris agraris del veí Alcublas, tot i trobar-se al terme de Llíria. La notable pressió agrícola d’Alcublas amb terra insuficient pels seus veïns, va impulsar la consolidació d’una extensa zona d’influència pels termes veins que inclou una gran àrea del de Llíria, encara perceptible en la titularitat de les finques agrícoles al nostre estudi “Les agrupacions d’habitatges temporers i bodegues del nord-oest del Camp de Túria”. Aquesta dinàmica forma part del procés de colonització sobre els termes veïns pels llauradors d’Alcublas i Villar del Arzobispo, majorment en finques menudes. La situació és ben reflexada al següent informe de l’ajuntament d’Alcublas de la primera meitat del segle XX: “Por la posición geográfica de esta población (Alcublas) ha sido preciso construir dentro del término (Llíria) grupos de edificios en prolongación del pueblo, pues en ellos pasan sus dueños la mayor parte del tiempo para dedicarse a los trabajos agrícolas y para estar al cuidado de las cosechas allí guardadas”.

Al cas de Llíria, la totalitat d’aquest model de poblament i de gestió associada del territori es vincula a un àrea singular com és la Concòrdia. Es denomina així a un extens territori de la perifèria de la serra, la banda septentrional del seu molt extens terme, que limita amb els d’Andilla i Alcublas, de la Serranía, i d’Altura, a l’Alto Palancia, pel sud amb la resta del de Llíria i també amb el de Casinos, municipi sorgit d’aquest darrer al segle XIX. Rep aquesta denominació per la Concòrdia o pacte signat el 1431 entre el prior de la cartoixa de Vall de Crist, titular d’Alcublas i Altura, i la vila reial de Llíria per l’aprofitament mancomunat d’aquestes muntanyes. Aquest acord fou completat amb la delimitació exacta de l’espai l’any 1705 i posteriors renovacions o variacions adaptades als canvis del temps, com les que es van produir al llarg de la segona meitat del XIX i començament del XX després de la desaparició de la cartoixa com a consequència de la desamortització. La coneguda Casa de Camp, eix de les Bodegues del Camp, a les portes d’aquesta contrada, fou una de les finques emblemàtiques de la cartoixa.

La Concòrdia ha estat tradicionalment un espai d’aprofitament ramader, apícola però també, al si o al marge de la mancomunitat que li dona nom, d’obtenció de fusta, espart o llenya, on fins unes dècades enrere els fornillers arreplegaven la fornilla o llenya que abastia a tants forns del Camp de Túria i l’Horta.

Aquesta zona ha recuperat parcialment, a les muntanyes i paratges menys aptes pel conreu, la vegetació espontània, la preexistent tot i que alterada per la degradació anterior. Actualment els espais conreats coexisteixen amb el munt, on pins o carrasques destaquen entre el sotabosc o el matollar de coscoll, llentiscle, plantes aromàtiques, etc. Aquest fet ha justificat la declaració de la Concòrdia com a paratge natural municipal, en el marc del Parc Natural de la Serra Calderona, un referent d’espai natural pels llirians i de forma creixent també àrea d’esbarjo. Als darrers anys els pastors, fornillers, carboners, esparters, etc., que recorrien aquestes contrades, han cedit el protagonisme als caçadors i sobretot de forma creixen als senderistes o als cicloturistes a banda dels encara nombrosos propietaris agrícoles que posseixen finques ací i allà.

La Concòrdia estava travessada per tres camins principals, el Camí Reial d’Aragó i de les terres de Castella i Lleó per Medinaceli, també conegut localment com camí de la Yesa; el camí d’Alcublas i la vall del Palancia, pròxim a l’important assagador que baixa des d’Aragó així com el camí d’Altura i Segorbe pels masos vinculats a la cartoixa de Vall de Crist, relevants a l’articulació territorial i el poblament. Vora el camí Reial d’Aragó i Castella i Lleó, a una vall relativament extensa al peu del coll de la Losa, al límit entre Llíria i Andilla, va surgir Bodegues de Gea. En tant que històricament aquest paratge ha estat vía de pas, als darrers segles de caràcter secundari, això ha afavorit l’ubicació de construccions al lloc més transitat, contribuint a la seua consolidació, afavorida pel caràcter de cruilla per accedir a d’altres contrades properes. En relació amb eixa característica també s’ha produït la construcció d’alguns corrals dispersos a Gea per l’accesibilitat a les pastures dels voltants i el pas de ramats, edificacions visibles al paratge.

L’origen de Gea sembla fou una vivienda aïllada, un petit mas que deixà petjada a la toponimia, que a més a més exercia d’hostal, de posada per atendre als viatgers del camí real, on també anaven els ramaders, apicultors o llenyaters que recorrien aquestes contrades. La roturació agrícola i la plantació de la vinya impulsà la consolidació d’un llogaret temporer. Poc després de mitjan segle XIX sabem que hi havia una vintena de vivendes a Bodegues de Gea, que ja eren unes seixanta a començament del XX. En eixe periode d’expansió dels nuclis de bodegues alguns duplicaren la seua entitat mentre Gea fou l’única que la triplicà.

Entre mitjan segle XIX i la meitat del XX la documentació i algunes fonts orals recullen la residència d’una familia a Bodegues de Gea, per altra banda com havia passat anteriorment. Durant la Guerra Civil i com va passar a altres vivendes disperses de les nostres comarques moltes de les cases i casetes de Gea van estar habitades pels veïns dels pobles que fugien de l’inseguretat als mateixos. A la posguerra Bodegues de Gea fou objecte d’un intens trànsit il.legal, com la resta del camí reial en tant que alternativa litoral-interior, pels nombrosos petits propietaris agraris que recurrien al mercat negre, l’estraperlo, com a forma de proveir-se de productes alimentaris u obtenir alguns ingressos sumplementaris.

Bodegues de Gea es troba a 580 metres d’altitud, orientat al migdia, vora el barranc del Castellar, que drena aquesta valleta oberta entre l’Alt de la Ferradura (737 metres) i l’Alt de l’Ombria (881 m.). Des d’aquestes dues muntanyes la delimiten els costeruts vessants en descens, com al cas de la darrera cap als Balconets, amb formes rocoses calcàries que destaquen al voltant, on alternen els plegaments rocosos i la vegetació. Pinedes joves i matollar ocupen aquestes muntanyes, una cobertura vegetal en bona part resultat del pas del foc dels incendis de finals del XX.

Gea s’esten en suau descens per la base de l’Alt de la Ferradura, en la marge dreta del barranc de Castellar. El caseriu s’llarga de nord a sud, obert al migdia, concentrat tot i que sense formar carrers a excepció de l’alineació disposada al llarg del camí, l’eix viari transitat al llarg dels segles. Des d’ací es domina una amplia panoràmica dels voltants, dels vessants de la vall, així com de les terres situades al sud, cap al Camp de Llíria. El barranc del Castellar és junt al proper del Gasque part de la capçalera de la rambla dels Frares, un curs de drenatge que després de passar front a Casinos desaparèixer al pla.

Únicament algunes construccions es mantenen en ús, encara que siga temporal o com a magatzem d’eines agrícoles, la major part en un estat aceptable tot i que el procés de ruïna es fa cada vegada més patent i afecta notablement a algunes. Una part de les construccions ha estat objecte de reformes a les darreres dècades, lluides o emblanquinades exteriorment, el que ha afectat en major o menor grau a l’imatge tradicional, tot i que Bodegues de Gea encara constitueix una valuosa representació de l’arquitectura popular. En general la imatge externa és prou uniforme per la pedra calcària del terreny emprada a les obres, la fusteria i les teulades de teula.

Bodegues de Gea està integrat per casetes temporeres, cups on es trepitjava el ví i cellers on es enmagatzemava temporalment així com algunes eres i pallisses i departaments pel ramat, entre ells algún corral. Moltes construccions combinen diversos departaments vinculats als distints enfocaments de la gestió de les finques o la desigual entitat de les mateixes, amb una gama de distribucions internes adaptada de variada complexitat. Resulta interessant la representació de tècniques i materials tradicionals, de la maçoneria, de la fusta als buits, de forjats i teulades, les rajoles a ràfecs i alguns buits, el canyís a les teulades i algunes compartimentacions, etc. Destaca la presència de nombrosos cups, presents en la major part de les cases, en el que constitueix una amplia representació de dimensions i models entre els que son visibles des del carrer. Alguns cups mostren el seu revestiment amb rajoles, altres amb lluït d’argamassa i els més modernitzats amb morter de ciment. En algunes construccions s’observa la reutilització de peces tradicionals dels mecanismes per l’el.laboració del ví, una vegada perduda la seua funció, com les d’algunes premses al dintell de portes i finestres.

El model bàsic és la caseta temporera de planta rectangular a un aigua, que en una sala combinen quadra per les caballeries i habitatge pels llauradors vora la llar, tan difòs al camp en dispers. Alguna mostra més complexitat en planta i l’adicció d’una pallissa d’obra o de fusta per aprofitar l’espai amb major altura. A partir d’ahí moltes cases mostren l’estructura amb quadra i sala en espais diferenciats, en ocasions amb distribucions complexes. Les dimensions dels pessebres ens informa del número de caballeries per al que es va construir, una força de tir relacionada amb l’extensió de terra de l’explotació. Pel que fa a les sales totes tenen el seu referent a la llar situada a un dels laterals, aquestes sencilles tot i que en ocasions amb detalls ornamentals. Habitualment vora la llar ens trobem prestatges, buits al mur o fins i tot en alguna ocasió un rebost o alacena segons l’entitat del propietari o l’interés d’aquest per la seua propietat. Als laterals, prop de la llar, sol estar el banc allargat de maçoneria que servia de seient vora foc i de llit per domir el més calent possible, en ocasions substituït per un caixó rectangular d’obra o amb laterals de fusta que s’omplia de palla o acollia una màrfega. El senzill mobiliari, taula, cadires i poc més, com algún detallet a les pareds i fumerals, completaven abans la decoració d’aquestes vivendes. La necessitat de disposar d’aigua, a un lloc on aquesta resulta escassa, impulsà l’acondicionament d’aljubs per arreplegar les precipitacions sobre les teulades, dels que es conserva diverses mostres fins i tot d’antics cups reconvertits per aquest nou ús.

Gea únicament estava habitat temporalment, quan la demanda de les finques agrícoles ho exigía o també per la presència de fornillers, carboners, pastors, etc., a excepció d’alguna familia que va residir en periodes prolongats. Aquesta situació variaba quan venia la llaurança de les finques, l’esporga dels arbres o sobretot la collita. Les persones de edad més avançada recorden com moltes persones, families senceres en molts casos, es traslladaven a les casetes a residir durant la collita de l’oliva o la verema, com passava amb nombrosos veïns d’Alcublas, poble d’on procedeixen molts dels propietaris agrícoles. En eixos periodes les casetes estaven ocupades, les llars enceses, es feia vida al carrer i fins i tot es respiraba l’ambient festiu de la convivència a una segona residència. El caràcter de lloc de pas afavorí que fins i tot n’hi hagués l’esmentada casa que exercia d’hostal o parador, on s’atenia les necessitats bàsiques dels viatgers a aquestes terres deshabitades, descans i algo de menjar o beure, on en temporada s’instal.laven dècades enrere comerciants de ví per negociar amb els llauradors. Ací llauradors, ramaders, traginers, venedors ambulants, etc., que transitaven per aquestes apartades contrades recuperaven l’alé, abans o després de superar el pendent de la Rocha de Gea.
Des de Bodegues de Gea es divisa algún corral als voltants, als vessants de les muntanyes, terreny recorregut pels ramats al passat, testimoni d’aquesta relevant activitat al territori, tant com a lloc de pas ramader, com a espai d’hivernada de ramaders aragonesos o com a destí d’altres locals. Els bancals de conreu, tot i l’abandonament dels situats als paratges menys aptes i elevats, s’escampen pels vessants esglaonant el paisatge. Els murs de pedra seca i les faixes de terra, conreada o erma, dels bancals ascendeixen pels vessants de la muntanya.

Actualment després de la desaparició del cereal dècades enrere i del més recent però també accelerat retrocés experimentat per la vinya predomina el conreu de les oliveres. La seua presència ací és tradicional, com avala l’existència de nombrosos exemplars de velles oliveres, amb les seues grans i retorçudes soques. Son majoritaris els bancals ocupats per oliveres, que comparteixen l’espai amb algún vinyal aïllat, testimonial, que permet evocar altres temps, pel garroferal, el figueral, la plantació d’ametllers o amb exemplars dispersos d’aquests arbres. Tant als paratges de Gea Alta com a Gea Baixa l’olivera es consolida com a conreu predominant, en la línia de tants racons de les nostres terres, afavorida als darrers temps per la seua rendabilitat i menor demanda d’atencions en relació amb altres conreus alternatius. Velles oliveres comparteixen l’espai amb joves exemplars d’aquest arbre. En sentit contrari la vinya, tan relevant al passat, com a la resta del terme de Llíria i més recentment a gran velocitat al d’Alcublas està desapareixent. L’escasa rendibilitat del conreu dels vinyals i la demanda d’atencions dels mateixos poden provocar que a curt plaç la seua presència siga cosa del passat.

Com a la resta de les nostres terres l’aparició dels cellers cooperatius, principalment a mitjan segle XX, concentrant allí bona part de la transformació vitícola, originà el progressiu abandonament de les senzilles i petites instal.lacions familiars on una o varies families el.laboraven el seu ví comdenant a les bodeguetes. La mecanització agrícola que redueix l’estàncies al camp i la motorització que amb la relativa millora d’accés afavoreix els desplaçaments, junt en menor grau la infradotació de serveis a les bodegues, impulsà la pèrduda de funcions de les casetes. Des dels anys seixanta i setenta els llauradors, cada vegada més residents a Llíria i Casinos per l’emigració d’alcublans a aquestes localitats, es desplacen a diari a les seues finques, amb estades més curtes i cada vegada més en cap de setmana. Sense cellers funcionals, sense interés com a espai d’enmagatzematge, sense gran utilitat com a residència, les bodegues, i amb elles el nostre patrimoni, afronten la reconversió.

El caseriu és utilitzat eventualment pels llauradors propietaris de construccions i amb finques al voltant, per caçadors i algún pastor i cada vegada més és lloc de pas d’excursionistes. Per Gea passen els senders PR-V 257 i PRV 259, dos dels quatre que travessen el paratge de la Concòrdia i vinculats a senders temàtics com són els de les Bodegues, del Cavalló de l’Olivera, del barranc de Gasque i dels Fornillers. El PR-V-257 correspon a la denominada Ruta de les Bodegues, un itinerari que permet recorrer aquestes terres i visitar diverses agrupacions de casetes i cellers. Per aquest sender pot accedir-se a Gea i visitar el relativament propers nuclis de Tu Faltaves i Mundo Nuevo.
Arribar a Bodegues de Gea no resulta senzill per la gent forània. Per arribar a Gea cal seguir el camí sense pavimentar que des de la coneguda masía de la Casa de Camp, vora carretera Casinos a Alcublas, la CV-245, per l’aljub i bodegues de Viroles i les bodegues de Santa, puja cap allà. També és possible des del camí pavimentat d’Alcublas al Villar si és coneix la cruilla i s’afronta el notable desnivell d’un camí en no bon estat. Pel que fa a la disponibilitat de serveis, tant Llíria com Casinos i també Alcublas cobreixen les demandes del visitant. Camí de la Concòrdia és molt recomanable visitar l’interessant jaciment ibèric del Castellet de Bernabé, prop de la carretera.

Per obtenir més informació sobre Gea pot consultar-se l’article “Les agrupacions d’habitatges temporers i bodegues del nord-oest del Camp de Túria”, editat el 1995 pel Centre d’Estudis Comarcals del Camp de Túria a les actes del Segon Congrés Camp de Túria d’Estudis Comarcals, redactat per l’autor d’aquest article d’Alter en el marc d’un més extens estudi sobre la qüestió.